free web hosting | free website | Business Hosting Services | Free Website Submission | shopping cart | php hosting

L’ATLÀNTIDA

HISTÒRIA D’UN MITE

 

PER TORNAR A MITES I LLEGENDES

1.INTRODUCCIÓ

2.ELS ORÍGENS

3.LA RECERCA

4.ELS MITES ESOTÈRICS

5.ELS ALTRES MÓNS PERDUTS

1.INTRODUCCIÓ

El relat de l’Atlàntida, el contienent enfonsat a l’Oceà arran d’un cataclisme provocat per la ira divina, sempre ha inspirat poetes i escriptors de tot arreu del món occidental.

 El filòsof anglès Francis Bacon (1561-1626) va donar el títol de New Atlantis (=Nova Altàntida) a la seva novel·la utòpica on hi descrivia una societat ideal que considerava l’estudi de la filosofia i de les ciències naturals com al principal objectiu de l’home. A principis del segle XVIII, el compositor suec Rudbeck va escriure l’òpera Atlantik, traslladant l’acció als mars nòrdics. Als Jocs Florals de 1877, fou premiada l’Atlàntida de Jacint Verdaguer, poema èpic sobre un jove mariner genovès anomenat Colom, el qual, després d’una batalla entre una nau de Venècia i una altra de Gènova, arriba nàufrag a una illa, on un vell ermità l’acull i li explica la història de l’Atlàntida i la seva fi; serà aquest relat allò que motivarà Colom a emprendre els seus viatges a la recerca de noves terres, empresa duta a terme gràcies a l’ajuda de la reina Isabel de Castella; l’Atlàntida va tenir un ressò tan gran que, aviat, fou traduïda al castellà (Barcelona, 1878), francès (París, 1884), anglès (Londres, 1882), suec (Lund, 1885), occità (Montpeller, 1888), txec (Praga, 1891), alemany (Friburg de Brisgòvia, 1897) i al portuguès (Lisboa, 1909); a més es van fer edicions de l’Atlàntida de Verdaguer en el seu text original a Buenos Aires el 1878, a Nova York el 1884, a Manila el 1887 i a Sant Petersburg el 1891. Posteriorment, el 1919, P. Benoît escrigué la novel·la L’Atlantide, duta al cinema en dues ocasions.

Ací ens proposem fer un repàs de la història d’aquest mite, i també dels relats esotèrics a què ha donat origen.

2.ELS ORÍGENS

Els orígens del mite de l’Atlàntida es troben a Timeu i Crítias, diàlegs escrits per Plató. Aquest filòsof acostumava a exposar els seus pensaments mitjançant diàlegs en què diferents personatges conversaven sobre un determinat tema; Timeu i Crítias tracten sobre quin és el tipus de societat ideal.

A Timeu, Soló, ex-arcont d’Atenes que, durant el seu govern havia reformat la constitució de la ciutat, viatja a Egipte i, a la ciutat de Sais, uns sacerdots li narren un fet que ell ignora: en el passat, un poderosíssim imperi establert a Atlàntida, una illa situada més enllà de les Columnes d’Hèracles dites també d’Hèrcules[1] (l’Estret de Gibraltar), que dominava Líbia, Egipte i Europa fins al Mar Tirrè, s’havia disposat a conquerir Grècia; l’expedició dels atlants havia fracassat perquè Atenes, assumint el lideratge sobre totes les ciutats gregues, resistí els invasors i, a més, va alliberar tots els pobles sotmesos fins a les Columnes d’Hèracles. Després d’aquesta desfeta, una sèrie de terratrèmols i de cataclismes naturals provocaren l’enfonsament d’Atlàntida dins de l’Oceà.

A Crítias, Atlàntida se’ns presenta com el regne de Posidó, el déu del mar; els atlants vivien en una societat altament desenvolupada i pacífica; ara bé, a partir d’un determinat moment, començaren a corrompre’s i caigueren en el vici i la cobdícia; aleshores, Zeus els castigà enfonsant Atlàntida a l’Oceà.

Quan va tenir lloc la guerra entre Atenes i Atlàntida, preludi de la fi dels atlants? La resposta a aquesta pregunta apareix d’una manera ben clara a Crítias:

 

(...) fa nou mil anys que, segons hom diu, hi hagué una guerra entre la gent que habitava fora, més enllà dels Pilars d’Hèracles, i tota l’altra de més ençà (...) aquesta ciutat [Atenes] era la que comandava i la que sostingué la guerra fins al final; de la banda d’allà comandaven els reis de l’illa Atlàntida, que, segons, deien, era aleshores més gran que la Líbia i l’Àsia juntes. Avui ha quedat submergida pels terratrèmols i és un fons de fang intransitable, fins al punt d’ésser un obstacle que no poden travessar els qui naveguen vers el gran oceà[2]

 

Naturalment, el relat de l’Atlàntida és una ficció i no pas l’explicació d’un fet històric; en tota la tradició grega anterior a Plató no hi trobem cap menció de l’Atlàntida, cosa que acredita l’autor de Timeu i Crítias com a creador del mite. Per altra banda, des d’un punt de vista històric, el relat de l’Atlàntida és inversemblant; si, tal com s’afirma a Crítias, la suposada batalla entre atenesos i atlants va esdevenir-se nou mil anys abans de l’època en què va viure Plató (427-347 a de J.C.), ens caldrà situar-la entre els anys 10000 i 9000 a de J.C.; aleshores, Atenes, simplement, no existia; aquesta ciutat té el seu origen en la cultura micènica, formada a partir del 2000 a de J.C.; al seu torn, segons s’explica a Timeu, Soló coneix el fet de la guerra entre Atenes i Atlàntida pel relat d’uns sacerdots egipcis; ara bé, l’inici de la civilització egípcia correspon a l’època  de les dinasties faraòniques I i II, que regnaren des del 3000 fins al 2778 a de J.C. Fins al 8000 a de J.C., és a dir fins mil o dos mil anys després de la suposada batalla entre atenesos i atlants, a Egipte, igual com a tota la Conca Mediterrània, encara es vivia en el paleolític, és a dir, en una societat prehistòrica basada en la caça i la recol·lecció; el neolític, caracteritzat per la invenció de l’agricultura i la ramaderia, amb la conseqüència de la creació dels primers poblats estables, no es donà a Egipte fins al 4500-3500 a de J.C. Finalment, segons el text de Crítias, Avui [Atlàntida] ha quedat submergida pels terratrèmols i és un fons de fang intransitable, fins al punt d’ésser un obstacle que no poden travessar els qui naveguen vers el gran oceà; a finals del segle IV a. de J.C. el navegant grec Piteas de Marsella va arribar fins a la Gran Bretanya, no sembla doncs que, en passar per les Columnes d’Hèracles, es trobés amb l’obstacle que havien de representar les restes de l’Atlàntida.

3.LA RECERCA

Malgrat l’evident manca d’autenticitat històrica del mite creat per Plató, hi ha hagut intents d’aconseguir trobar les restes de l’Atlàntida al fons d’algun oceà.

Els orígens de la recerca de l’Atlàntida es troben en Ignatius Donnelly, escriptor i polític americà –fou representant al Congrès dels EUA per l’estat de Minnesota des de 1863 fins 1869- que, el 1882, escrigué Atlantis: The Antediluvian World. (=Atlàntida: el món prediluvià), on basava les seves hipòtesis en les similituds que ell trobava entre la construcció de piràmides a l’Amèrica pre-colombina i a l’antic Egipte; Donnelly va arribar a convèncer William Gladstone, aleshores primer ministre de la Gran Bretanya, per finançar les seves recerques de l’Atlàntida.

Donnelly també va desenvolupar hipòtesis en d’altres camps de la ciència; a Ragnarok: The Age of Fire and Gravel (=Ragnarok: l’edat del foc i la grava), escrita el 1883, relacionava certes sedimentacions de grava amb la col·lisió de la Terra amb un cometa; a The Great Cryptogram (=El gran criptograma) (1888) i The Cipher in the Plays and on the Tombstone (=La xifra a les obres teatrals i al sepulcre de pedra) (1899), Donnelly atribuïa a Francis Bacon l’autoria de les obres de Shakespeare i dels assaig de la Montaigne, basant-se en una mena de codis que assegurava haver-hi descobert als texts.

Al lloc on, segons Plató, hauria existit l’Atlàntida, és a dir, a prop de l’Estret de Gibraltar, davant de les muntanyes de l’Atlas, no s’hi ha trobat restes de cap continent enfonsat. És més, la Geologia considera impossible el fet que un continent s’hagués pogut enfosar a l’Atlàntic, la qual cosa ens porta a rebutjar la idea, proposada algunes vegades, que les illes Canàries i les Açores siguin restes supervivents de l’Atlàntida; segons els geòlegs, les masses continentals es componen del tipus de roques sial, dites així perquè estan formades per silici i alumini, les quals, com que són més lleugeres, suren per damunt de les roques sima –formades per silici i magnesi-, que constitueixen els fons marins; segurament, si l’Atlàntida hagués existit de debò, als fons marins propers a l’Estret de Gibraltar s’hi deuria trobar una proporció anormalment alta de roques sial.

Aquest fet ha dut a formular tota una sèrie d’hipòtesis sobre la localització de l’Atlàntida, les quals, però, sempre tenen el defecte de no concordar amb la situació d’Atlàntida donada per Plató, el creador del mite; aquestes hipòtesis, doncs, no proven mai que entre els anys 10000 i 9000 a de J.C. un continent o illa gran situat a l’oest de l’Estret de Gibraltar s’enfonsès a l’Oceà, tal com hauria hagut de passar si el relat de Plató fos cert. Lògicament, si en algun altre lloc del món s’hagués enfonsat un continent, aquest no seria pas l’Atlàntida i no tindria res a veure amb el mite creat per Plató.

Les hipòtesis sobre la situació de l’Atlàntida són:

a)                 Santorini: el 1969, el sismòleg grec Angelos Galanopoulos va proposar que el relat de Plató explicava un fet real: l’erupció al Mar Egeu de l’illa volcànica de Tera, anomenada actualment  Santorini, que va tenir lloc el 1500 a de J.C.; per tant, la catàstrofe s’havia esdevingut nou-cents –i no pas nou mil- anys abans de l’època de Soló (634-560 a de J.C.); Plató, doncs, havia comés una simple equivocació cronològica, provocada segurament per un error en la traducció de textos egipcis. Ara bé, no hi ha documents egipcis on s’hi mencioni la història de l’Atlàntida i, per altra banda, Plató situava el continent enfonsat a l’oest de l’Estret de Gibraltar i no pas al Mar Egeu.

b)                Troia: el 1992 Eberhard Zangger, de l’Institut Arqueològic Alemany d’Atenes, va proposar la hipòtesi que Atlàntida era en realitat Troia; ara bé, Troia no és ni tan sols una illa sinó una ciutat les restes de la qual es troben al nord-oest de l’Àsia Menor, a l’actual Turquia; a més, cap de les fonts gregues que en parlen, com ara els poemes homèrics, no diuen mai que Troia s’enfonsès al mar.

c)                 Les Bahames: el juny de 1981, la revista Marine Geology relacionava dades de ràdiocarboni de les torberes de manglars, datades entre 5590 i 3680 a de J.C., amb el gradual enfonsament de la zona de Florida-Bimini; per altra banda, el comandant Cousteau va trobar a l’illa d’Andros una gruta situada a cinquanta metres de profunditat on hi havia estalarcites i estalagmites, les quals només poden formar-se a l’aire lliure; els sediments marins de les parets de la gruta en situaven l’enfonsament al voltant  de l’any 10000 a de J.C. El fons marí de la part septentrional de l’àrea de Cuba, Haití i Puerto Rico presenta tot un sistema de valls submergides d’antics rius així com serralades muntanyoses. Ara bé, què té a veure tot això amb l’Atlàntida? Ací no ens trobem pas amb cap continent submergit sobtadament a l’Oceà per un terratrèmol, tal com, segons Plató, va passar amb l’Atlàntida, que, per cert, recordem-ho, en la descripció què se’n fa a Crítias, no es trobava pas situada a les Bahames. Podia algú que va viure a l’antiga Grècia al segle IV a de J.C. tenir notícia de què podia passar a les Antilles?

d)                El llac Poopo: J.M. Allen creu haver trobat semblances entre les descripcions de l’Atlàntida per Plató i les característiques físiques d’una illa volcànica submergida sota el llac Poopo, a la regió de l’Altiplano de Bolívia. Tal com ho assenyala, Plató menciona orichalcum, un aliatge de coure i or que, segons Allen, només es troba als Andes. Així mateix, també proposa una etimologia segons la qual atlantis procedeix de les llengües autòctones dels Andes on atl vol dir aigua i antis, coure. El problema de l’absència de contactes entre Amèrica i Europa fins a l’arribada de Colom, Allen el soluciona afirmant que en mòmies egípcies s’hi han descobert restes de cocaïna, producte derivat de la planta de coca que només creix a l’Amèrica del Sud, la qual cosa demostraria una intensa relació entre Egipte i les cultures dels Andes si no fos perquè mai no s’han trobat rastres de cocaïna en les mòmies egípcies.

e)                 Andalusia: tal com ho admeten tots els historiadors i arqueòlegs, el 1200 a de J.C., els pobles del mar, la procedència exacta dels quals no es coneix, envaïren Egipte, Grècia i tots els països de la Mediterrània Oriental; segons Rainer W. Kühne, aquests pobles del mar eren els atlants, que provenien d’Atlàntida, ciutat situada cinquanta quilòmetres al sud-oest de l’actual Sevilla. Aquesta vegada, s’ha proposat una situació realment propera a l’Estret de Gibraltar, però, atenint-nos a Crítias, Atlàntida era una illa i no pas una ciutat de la Península Ibèrica; per altra banda, segons el relat de Plató, a l’època dels pobles del mar, ja deuria fer vuit mil anys que Atlàntida s’havia enfonsat.

f)                  L’Antàrtida: vers l’any 10000 a de J.C., a l’Antàrtida hi havia una florent civilització que va desaparèixer sepultada sota el gel a causa d’un sobtat canvi climàtic; aquesta teoria no té en compte que, segons ho han establert els científics, l’Antàrtida és un continent gelat i inhabitable des de fa 3 o 15 milions d’anys

g)                Tàntalis: com que Plató menciona el rei Tàntal, l’arqueòleg britànic Peter James considera que la ciutat de Tàntalis, situada a l’actual província de Manissa (Turquia), és l’Atlàntida. Certament, la ciutat de Tàntalis fou destruïda per un terratrèmol que en provocà la inundació per un llac, però, Tàntalis es troba a l’Àsia Menor i no pas a l’oest de l’Estret de Gibraltar.

La manca de versemblança històrica del relat de Plató, l’absència de restes d’Atlàntida allà on suposadament hauria quedat colgada per les aigües, les proves de la Geologia en contra de l’existència de cap mena de continent perdut a l’Atlàntic així com la poca credibilitat i incoherència de les hipòtesis sobre possibles situacions de l’Atlàntida obliguen a posar fi a la qüestió situant-la al món de la llegenda; tanmateix, han sorgit tota una sèrie d’invencions esotèriques sobre possibles descobertes de les restes de l’Atlàntida i sobre el caràcter de la civilització dels atlants.

4.ELS MITES ESOTÈRICS

Edgar Cayce (1877-1945), àlies el Profeta dorment,  sanador psíquic amb poders per veure el futur i per comunicar-se amb els esperits del Més Enllà, va identificar molta gent, començant per ell mateix, amb atlants reencarnats. Segons Cayce, l’Atlàntida es trobava a la zona de Florida-Bimini, per tant, doncs, Plató es deuria d’haver equivocat situant-la a l’oest de l’Estret de Gibraltar o potser va ser Soló que no va entendre bé el que li explicaven els sacerdots egipcis.

Cayce descriu la civilització de l’Atlàntida com un prodigi de tecnologia; els atlants havien inventat una mena de cristalls de foc amb què podien captar energia; llàstima però que l’ús d’aquests cristalls va descontrolar-se cosa que acabà provocant la ruïna de l’illa; les restes que encara queden dels cristalls dels atlants és el que fa anar de corcoll els avions i vaixells que circulen pel Triangle de les Bermudes. Com deurien ser aquests cristalls de foc? ningú, ni tan sols el mateix Cayce, sembla haver-ne vist mai cap. I ací ens trobem amb un altre error de Plató que ni a Timeu ni a Crítias no parla dels cristalls de foc i, a més, ens descriu els pobladors de l’Atlàntida com una colla de guerres arrogants.

Fent ús de la seva capacitat d’endevinar el futur, Cayce va predir que el 1968 o el 1969, les restes de l’Atlàntida emergirien de nou i, tothom, doncs, les podria veure. Bé, tal com pot comprovar-se consultant un anuari, el 1968 va haver-hi el Maig francès i la Primavera de Praga, i el 1969 l’home va arribar a la Lluna, els hippies feien de les seves però de l’Atlàntida, ni rastre.

Seguint la seva inspiració, Lewis Spence va arribar a la conclusió que les pintures rupestres del Paleolític Superior, que els adeptes del mètode científic atribueixen als homes de Cro-Magnon, en realitat són obra d’atlants exiliats; potser hi pintaven temes relacionats amb l’intent de conquesta d’Atenes; Spence no sembla haver trobat cristalls de foc entre els atlants.

Segons la Teosofia, existeix una antiga saviesa índia que els teòsofs coneixen no pas per la Raó ni per la Fe sinó per il·luminació divina i per la seva estreta unió amb la Divinitat; Helena Blavatsky (1831-1891), una de les principals propulsores d’aquesta secta, arribà a la conclusió que els atlants havien inventat vehicles capaços de volar –cosa inimaginable en vida de Blavatsky- explosius, com també conreaven blat d’origen extraterrestre; si més no ella explica que això és el que li narraren els savis de l’Índia i del Tíbet, països que ella realment va visitar.

Exactament igual com ho fa Erich von Däniken, Graham Hancock considera òbvies les assemblances entre l’escriptura dels maies i la dels egipcis, pobles que manifestaren un tret cultural comú com ho fou la construcció de piràmides; hi hagué doncs una font comuna a aquestes dues civilitzacions sorgides en països geogràficament llunyans; l’única diferència entre tots dos és que segons von Däniken els creadors d’aquestes civilitzacions foren uns extraterrestres que ensenyaren a aquests pobles com escriure i com construir piràmides, mentre que Hancock atorga aquest paper als atlants.

Per la seva banda, els arqueòlegs assenyalen que, en realitat, no hi ha cap relació entre l’escriptura maia i l’egípcia; a més, els maies usaven les piràmides com a lloc de culte, mentre que les piràmides egípcies eren sepulcres o monuments funeraris; a més, les piràmides maies eren de construcció esglaonada, tècnica desconeguda per als egipcis. L’únic tret comú a aquests dos casos és que els fracassos dels primers constructors de piràmides i l’estudi de l’evolució de la tècnica al llarg del temps demostren que no va haver-hi mestres vinguts d’altres móns a ensenyar la manera de construir grans monuments.

Al seu llibre, Doomsday, 1999 A.D. (=El Judici Final el 1999), escrit el 1981, Charles Berlitz ens hi mostra tota una sèrie de mapes de l’Atlàntida i dibuixos obra de J. Manson Valentine; potser aquests mapes, Berlitz, famòs d’altra banda per haver creat el mite del Triangle de les Bermudes, va trobar-los dins l’Arca de Noè, que ell pretén haver descobert.

5.ELS ALTRES MÓNS PERDUTS

L’Atlàntida no sembla pas ser l’únic món perdut, sinó que la imaginació d’alguns n’ha creat d’altres.

Per tal d’explicar-se com havien pogut arribar els lèmurs –una espècie de mamífers quadrúmans- a l’illa de Magadascar des de l’Àfrica i el Sud-est asiàtic, on se’n troben restes fòssils però no pas exemplars vius, al segle XIX els biòlegs van imaginar l’existència d’una massa continental situada a l’Oceà Índic que deuria haver desparegut engolida per l’aigua; posteriorment, aquest hipotètic continent perdut va rebre el nom de Lemúria.

Lemúria és, doncs, un dels ponts de terra que els científics postulaven com a element necessari per poder explicar l’arribada d’espècies animals a hàbitats insulars allunyats de les terres continentals, com ho és Madagascar; ara bé, a partir de 1960, les teories sobre la tectònica de plaques i la deriva continental van deixar obsoleta aquesta idea de ponts de terra, l’existència dels quals s’havia suposat però no s’havia demostrat pas.

Mentrestant, però, la ja coneguda madame Blavatsky va convertir Lemúria en un món perdut, que ja no hauria estat pas el pont de terra entre l’Àfrica i Madagascar que proposaven els biòlegs, sinó tot un continent estès pels oceans Índic i Pacífic, habitat per uns estranys éssers ovípars hermafrodites que vivien en una societat utòpica; la ruïna de Lemúria va venir, segons Blavatsky, quan aquests éssers descobriren el sexe.

La publicació per Frederick Oliver de A Dweller on Two Planets (=Un resident en dos planetes) el 1894 va originar la creença que els supervivents de Lemúria podien viure al Mont Shasta, situat al nord de Califòrnia. Com s’ho van fer aquests éssers per viatjar des de Lemúria fins a l’Amèrica del Nord? Haurem de considerar-ho un misteri que igual podrà resoldre’s el dia que a Califòrnia algú hi trobi algun lemurià.

L’antiquari Augustus Le Plongeon (1826-1908), que afirmava haver traduït les escriptures maies, arribà a la conclusió que la civilització maia, formada al Yucatan i, segons ell, més antiga que la d’Egipte i la d’Atlàntida, devia el seu origen als supervivents de Mu, un continent perdut que s’hauria enfonsat a l’Oceà Pacífic. El fet és que les suposades traduccions fetes per aquest antiquari no les considera dignes de crèdit cap arqueòleg i, per la seva banda, els geòlegs assenyalen la inexistència de roques de tipus sial al fons del Pacífic com a argument en contra de la possibilitat que cap continent hi hagi desaparegut cobert per les aigües. En fi, a les biblioteques i a les llibreries, els llibres que, després, va escriure James Churchward (1852-1936) sobre Mu no es troben classificats ni per geografia ni arqueologia sinó com a esoterisme o religió i espiritualitat.

Alguns arqueòlegs alternatius, per denominar-los d’alguna manera, creuen haver descobert en un document de l’època tardana dels maies anomenat Madrid Codex o Troano Codex testimonis d’un continent enfonsat a l’Oceà Pacífic a causa d’una erupció volcànica. Aquestes hipòtesis van bastir-se abans i tot que els especialistes aconseguissin desxifrar els jeroglífics maies. També hi ha qui proposa l’existència d’unes taules sànscrites que descriuen un continent perdut anomenat Rutas.  

 

 



[1] Hèrcules i Hèracles són dos noms per referir-se a un mateix personatge de la mitologia; Hèracles és el nom grec i Hèrcules la forma llatinitzada.

[2] Plató Crítias pàgina 171 del Volum XVIII dels Diàlegs. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2000; text revisat, traducció i notes de Josep Vives