free web hosting | free website | Business Hosting | Free Website Submission | shopping cart | php hosting

VIATGE AL PAÍS CÀTAR

1.EL PAÍS CÀTAR
2.MITES ESOTÈRICS DEL CATARISME
3.EL CATARISME
4.BIBLIOGRAFIA

TORNAR A MITES I LLEGENDES


1.EL PAÍS CÀTAR

1.1.ORÍGENS

1.2.CARACTERÍSQUES

1.3.EL CATARISME TURÍSTIC


1.EL PAÍS CÀTAR
1.1.ORÍGENS

Vers 1985, el Consell General del Departament de l'Aude, capital Carcassona, va aprovar la marca Le Pays Cathare com a mitjà d'establir un reclam turístic per al departament. El Consell General és una institució administrativa, els membres del qual són elegits per sufragi dels ciutadans, existent a tots els departements de la República Francesa, amb unes competències, un funcionament i un àmbit d'actuació semblants als d'una diputació provincial espanyola. El propòsit de Le Pays Cathare era aprofitar l'interès per la història dels càtars, existent a molts llocs d'Europa, en especial a Catalunya, per treure'n un profit econòmic fomentant el turisme, en una zona econòmicament deprimida. Naturalment, el principal defecte de la denominació aprovada pel Consell General és el de restringir l'àmbit del catarisme històric, estés força més enllà de l'actual departament francès de l'Aude.


1.2.CARACTERÍSQUES

La consciència que el tema càtar està de moda i serveix per atreure gent va dur a l'explotació del nom cathare, el qual, al departament de l'Aude i a d'altres contrades del Midi, ha esdevingut omnipresent. Tot hi era -i hi és- càtar; a tot arreu hom pot veure establimenst on apareix aquest nom, el qual pot anar associat, fins i tot, a festes i espectacles. Per posar un exemple entre molts, a Albí (departament del Tarn) hi ha arribat a haver una agència immobiliària "càtara" sic, com també s'ha arribat a usar el mot càtar com a marca de vi o de formatge i, finalment, s'ha arribat a l'extrem d'elegir una Miss Cathare1 . Així, ha aparegut un catarisme turístic, que no té gaire a veure amb el catarisme històric.


1.3.EL CATARISME TURÍSTIC

Un dels principals atractius del catarisme turístic és la visita dels "castells càtars", expressió que pot induir a creure que aquests eren una mena de temple on els càtars hi duien a terme els seus cultes i pràctiques. En realitat, però, aquests castells tenien poc a veure amb els autèntics càtars.

En primer lloc, els càtars no construïen cap mena d'edifici de culte -temple, castell, església o com se'n vulgui dir- perquè ells creien que Déu no hi residia; els seus actes i serveis religiosos els feien en espais oberts com ara carrers, places o camps. Per altra banda, molts dels castells mostrats com a càtars, en realitat, són construccions d'època posterior al catarisme, viu durant els segles XII i XIII. Certament, el 1244, els catòlics prengueren el castell de Montsegur, on s'hi havien refugiat molts càtars perseguits per la repressió catòlica que seguí a les croades de 1209-18 i de 1226-28, i en feren cremar molts a la foguera; ara bé, l'edifici visible avui dia no és pas el d'aquell moment, sinó una construcció del segle XIV. Un altre element de la ruta dels castells càtars són unes fortaleses, edificades generalment al segle XIV, a prop del massís de les Corberes, una zona no gaire poblada i on, segons les mateixes fonts de la Inquisició, l'heretgia no hi va estar arrelada. Aquests castells, en realitat, eren simples fortaleses erigides en la zona que fa de frontera natural entre Catalunya i França; com és sabut, aquesta frontera hagué de retrocedir cap al sud, fins a la seva situació actual, quan, el 1659, arran del Tractat dels Pirineus, les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i part de la Cerdanya foren cedides a França.

Menerba, Termes i Cabrès, visitats avui dia com a castells càtars, però mencionats realment en els documents del segle XIII com a llocs de resistència contra els croats catòlics, no eren tant castells -edificis concebuts com a fortalesa militar-, com ho poguem ara imaginar, sinó pobles fortificats, on hi vivien el senyor, artesans i, fins i tot, pagesos de la rodalia. Ara bé, l'única relació de Menerba amb les croades contra els càtars és el refugi que hi van trobar el vescomte Guillem i molts d'altres supervivents de la massacre de Bésiers i de la destrucció de Carcassona; no tots aquests fugitius havien de ser càtars, ja que a Bésiers i Carcassona, els croats hi havien practicat una repressió indiscriminada no respectant, ni tan sols la vida dels ciutadans catòlics; el mateix vescomte Guillem, després d'haver-se rendit, es retirà a l'orde militar dels Templers. Malgrat que, realment, a Menerba s'hi enviaren càtars a la foguera per heretges, les actuals denominacions que hom hi pot veure de casa de les perfectes o carrer dels Màrtirs no es basen en cap prova històrica. A Termes, el "castell càtar" consisteix en les restes de les muralles d'un castell reial fet erigir pels monarques francesos al segle XIV, i fet enderrocar pel cardenal Richelieu al segle XVII.

Un altre atractiu de Le Pays Cathare són els àpats de la cuina càtara, que acostumen a resultar força suculents; l'únic ingredient que hi falla és precisament la realitat històrica dels càtars, als quals, les seves creences els induïen a la dieta exclusivament vegetariana i de peix, així com a practicar sovint el dejuni; la carn la rebutjaven perquè procedia de cosos generats a conseqüència d'una còpula sexual; en aquella època, es creia que els peixos naixien espontàniament del mar, sense aparellament; com és obvi, deurien ignorar que la reproducció de les espècies vegetals, també és sexual. Així doncs, la cuina càtara és com si algú muntés un restaurant musulmà on les especialitats de la casa fossin els guisats de porc i els entremesos a base de pernil i embotit.

Com a mostra d'aquest catarisme turístic, totalment aliè al catarisme històric, hi posem com a mostra aquest text de Jaume Castell del seu llibre Perquè mengem el que mengem2 les frases entre parèntesi són els comentaris que ací hem considerat necessaris de fer:
Deixant a part tot l'ambien poètic, incògnit i enigmàtic (quin ambient enigmàtic deu ser aquest, si avui dia qualsevol investigador pot accedir a les fonts documentals que permeten conèixer la realitat del catarisme?) que els [els càtars] envolta, sembla que als càtars els agradava viure bé ( Sí, és clar, però al Cel, no pas en aquest món, obra del Dimoni, on la felicitat vertadera hi és impossible) i, si els agradaven les dames (una característica del catarisme és el total rebuig del sexe, els càtars no acceptaven el matrimoni perquè els resultava inconcebible l'existència d'un sagrament capaç de santificar una activitat intrínsecament perversa com era el sexe), com ho demostraren els trobadors, també els agradava un bon tiberi (ja hem comentat abans els costums alimenticis dels càtars), i, de la mateixa manera que van inventar l'amor cortès (cosa que tots els estudiosos consideren falsa), molt bé pogueren escampar els coneixements culinaris (quins?) apresos als palaus on organitzaven jocs lírics i cavallerescos (en realitat, l'activitat dels càtars era predicar la seva fe per carrers i places donant exemple de pobresa i de vida evangèlica).

De fet, el departament de l'Aude i tot el Midi francès són una zona propera i amb força interès històric i paisatgísitc, ací, simplement fem una crida a no deixar-se entabanar per les falòrnies del catarisme turístic.

 

1 Dalmau Ribalta, Antoni: Els càtars. Barcelona : Editorial UOC , 2002 pàgina 100

2 Fàbrega, Jaume: La cultura del gust als Països Catalans. Tarragona : Edicions el Mèdol, 2000

2. MITES ESOTÈRICS DEL CATARISME

2.1. INTRODUCCIÓ

2.2.AL CASTELL DE MONTSEGUR S'HI CUSTODIAVA EL SANT GRAAL

2.3.EL CASTELL DE MONTSEGUR ERA UN TEMPLE SOLAR

2.4.ESCLARMONDA DE FOIX

2.5.LES GRUTES DEL SABARTÉS

2.6.EL TRESOR DELS CÀTARS

2.7.LES ESTELES DISCOÏDALS

2.8.LES FITXES DE PLOM DE MONTSEGUR

2.9.ELS CÀTARS AL TÍBET

2.10.LES CREUS CÀTARES


2.1. INTRODUCCIÓ

Moltes de les visions que s'intenten donar de la realitat càtara es troben infectades per doctrines esotèriques, sense cap fonament en les proves documentals que ens han arribat dels càtars; la seva única base acostuma a ser la imaginació, la ignorància, l'absència de mètode científic d'alguns autors, les obres dels quals, però, acostumen a aconseguir èxits de vendes, sovint, amb uns tiratges d'edició superiors, dissortadament, al de les obres científiques sobre el tema. Ací passarem a analitzar alguns dels mites esotèrics -eufemisme per no dir poca-soltades- que s'han difòs sobre els càtars. La literatura esotèrica del catarisme, originada a mitjans del segle XIX, ha arribat a publicar dos-cent títols entre 1970 i 19903.


2.2.AL CASTELL DE MONTSEGUR S'HI CUSTODIAVA EL SANT GRAAL

El castell de Montsegur, refugi de càtars fugitius de la repressió catòlica fins a la seva caiguda el 1244, és, en alguns casos, identificat amb el castell de Montsalvat o Montsalvatge, on hi era guardat el Graal, una creació literària de Wolfram von Eschenbach, un poeta alemany del segle XIII, autor de Parzival, obra en què, al segle XIX, s'inspirà Wagner per compondre la seva òpera Parsifal 4. Aquest mite té el seu origen en la literatura ocultista francesa del segle XIX, en les obres d'Eugène Aroux (1773-1859) i de Joséphin Peladán (1859-1918), fundador de la Rosa Creu catòlica. Anteriorment, Claude Fauriel (1772-1844) havia situat a Provença l'origen del Graal, tot i no relacionar-lo ni amb els càtars ni amb Montsegur; el lligam entre Montsalvat i Montsegur fou establert pel compositor tolosà Pierre-Barthélémy Gheuzi el 1900. Sobre aquesta tradició esotèrica, van basar-se les obres del segle XX, clau en la difusió d'aquest mite:

a)     Kreuzzug gegen den Gral (Croada contra el Graal), escrita el 1933 per Otto Rahn, que havia estat al Llenguadoc durant la dècada de 1930

b)        Études manichéenes et cathares publicada el 1952 per Déodat Roché

c)         Le sang de Toulouse: histoire albigeoise du XIIIè siècle de Maurice Magre (1931), aquesta és una obra d'inspiració poètica on, atribuint un significat esotèric al castell de Montsegur, en fa un dels llocs del cicle de la saviesa, i identifica Montsegur amb el castell del Graal.

d)        Sur le chemin du Saint-Graal, obra d'Antonin Gadal, erudit local d'Ussat dels Banhs.

Malgrat els progressos de la historiografia, el mite del graal càtar continua en les obres de Gérard de Sède (1974), Jean Markale (1986) i en l'obra d'autor anglosaxó The Holy Blood and the Holy Grail.
Com és sabut, el Graal és un element de les mitologies celtes definit com un objecte que cal trobar perquè posseeix poders miraculosos. La cristianització dels pobles celtes -Irlanda, l'únic territori celta no conquerit pels romans va cristianitzar-se al segle V- va dur a identificar el Graal amb el calze que havia fet servir Jesucrist en el Sant Sopar, o, segons d'altres versions, amb la copa amb què Josep d'Arimatea va recollir la sang de Crist al peu mateix de la Creu.


2.3.EL CASTELL DE MONTSEGUR ERA UN TEMPLE SOLAR

Aquesta idea té la seva font en l'obra de Fernand Niel Montsegur, temple et forteresse des cathares d'Occitanie, que, per sorprenent que sembli, des de 1955 la col·lecció Que sais-je? de les Presses Universitaires de France va reeditant contínuament, del tot aliena a l'evolució de la historiografia sobre el catarisme5 . Niel hi defineix Montsegur com un castell zodiacal i arriba a afirmar que es tracta d'un temple maniqueu que va sobreviure a la cristianització.

És veritat que la torre mestra del Castell de Montsegur té les ballesteres orientades cap al punt de sortida del Sol al moment del solstici d'estiu. Ara bé, l'actual castell és una construcció del segle XIV, edificada, doncs, quan, per l'acció repressora de la Inquisició, el catarisme ja havia estat erradicat d'Occitània. Per altra banda, si els càtars atribuïen la creació del món material al Dimoni, com podien retre culte a un element d'aquest món com ho és el Sol?


2.4.ESCLARMONDA DE FOIX

Aquesta dama de l'aristocràcia occitana existí realment; va nèixer entre 1155 i 1160, filla del comte de Foix Roger Bernat I (1149-1188) i de Cecília de Besiers; els documents del IV Concili Laterà (1215), celebrat per l'Església Catòlica on s'hi adoptare mesures de repressió contra els heretges, donen a entendre que, aleshores, Esclarmonda ja era morta.

Esclarmonda va ser càtara i acabà esdevenint priora d'una casa de dones perfectes; va protagonitzar una anècdota il·lustrativa de la misogínia de l'Església catòlica: en un col·loqui celebrat a Pàmias (1207), Esclarmonda va intentar prendre-hi la paraula per defensar el catarisme, un representant de l'Església catòlica li va etzibar: Vinga, senyora, torneu a la vostra filosa. No us escau de parlar en un debat com aquest6.

 El pastor protestant i escriptor Napoléon Peyrat (1809-1881) va construir el mite d'Esclarmonda, com si ella hagués estat poc menys que la creadora del catarisme, arribant a atribuir-li la reconstrucció de la ciutadella mística de Montsegur, lloc on reposaria per sempre, enterrada en la gran cripta. Si els càtars consideraven el cos com la presó en què el Dimoni té captives les ànimes en el món material, impedint-los així de tornar al Cel, hauria tingut sentit aquesta mena de mausoleu que descrivia Peyrat?


2.5.LES GRUTES DEL SABARTÉS

Les grutes del Sabartés, Lombriva i Ussat dels Banhs o Ornolac van ser utilitzades i forticades a l'Edat Mitjana, i havien estat habitades en temps de la Prehistòria. Durant el primer terç del segle XX, Antonin Gadal, Otto Rahn, Déodat Roché, els denominats antropofòsics -seguidors de Rudolf Steiner-, els membres de la Rosa Creu de l'alta vall de l'Arieja i tot un seguit de personatges ocultistes i esotèrics hi van "descobrir" tota una sèrie de grafits i símbols, sovint dibuixats per ells mateixos, que, comparant-los amb els objectes trobats a les excavacions arqueològiques de Montsegur, duien a atribuir als càtars filiacions pitagòriques, creences priscil·lianes, montanistes, mitraiques, herències celtes, egípcies, etc, etc, etc.

L'interès per aquestes grutes ve d'una fantasia escrita per Napoléon Peyrat, segons la qual, càtars supervivents de la presa de Montsegur haurien construït una "catedral" a la gruta de Lombriva; cinc-cents membres d'aquesta comunitat van morir, segons Peyrat, de fam, set i asfíxia el 1328 quan els croats i la Inquisició tancaren amb un mur de pedra la sortida de la cova amb els càtars a dins. Per això, si més no fins 1964, les guies turístiques més prestigioses consideraven la cova de Lombriva com a lloc càtar 7.Certament, en aquesta gruta hi ha restes d'ossos i de sepultures humanes, que, segons els especialistes, daten del neolític, ara només cal esperar que els esotèrics de torn hi trobin una prova per situar el moment de naixement del catarisme.

Aquest mite va ser inventat per Napoléon Peyrat, creador també de l'epopeia d'Esclarmonda de Foix, i també el van recollir Antonin Gadal, Otto Rahn i Dèodat Roché, vinculats al graal; per tant, totes les explicacions mítiques acostumen a tenir punts de trobada.


2.6.EL TRESOR DELS CÀTARS

Va existir realment, es tractava d'una quantitat de diners administrada per la comunitat religiosa instal·lada a Montsegur entre 1232 i 1244; en vistes a una ja previsible capitulació, una gran part d'aquests diners fou evacuada de Montsegur el dia de Nadal de 1243 i amagada en una gruta fortificada de Sabartès, al País de Foix; la vigília del dia de les fogueres, uns càtars fugiren de Montsegur per intentar salvar-lo.

El tresor càtar inventat pels esotèrics consistia en tota una sèrie de coses com ara textos desconeguts de Plató -i per què no totes les obres que va escriure Sòcrates?-, una versió de l'Evangeli de Sant Joan no falsificada on s'hi contindria la veritable doctrina de Crist, un llibre perdut de Flavi Josep -historiador jueu del segle I d. de J.C. a qui s'atribueixen testimonis sobre la vida de Jesús-, documents incòmodes per a Blanca de Castella, reina de França i, com era d'esperar, el Graal i tot; també hi ha qui remonta aquest tresor a la destrucció del Temple de Salomó o el relaciona amb els templers. Segons el nostre ja conegut Peyrat, aquest tresor s'havia de trobar en un soterrani existent al cim de Montsegur, on, com és lògic, també hi hauria la tomba d'Esclarmonda, al qual s'accedia en època dels càtars baixant-hi des de la torre mestra per una enrevessada escala de tres mil esglaons. Des de finals del segle XIX, hi ha qui, per tal de trobar aquest famós tresor, ha fet excavacions, amb explosius i tot8.

 A principis de la dècada de 1960, pel Llenguadoc va circular la llegenda, encara viva i del tot falsa, que a finals del segle XIX, hauria trobat un tresor càtar a Renas (Rasès) mossèn Berenguer Saunière, gràcies al qual, va poder viure en l'opulència i deixar una bona herència a la seva majordoma.


2.7.LES ESTELES DISCOÏDALS

Les esteles discoïdals són monuments monolítics funeraris constituïts per un peu o base, coronat per un disc obrat de pedra; n'hi ha a tot arreu del món i se n'han construït en totes les èpoques històriques. Com que n'hi ha moltes al Lauragès, una comarca on el catarisme hi estigué força arrelat, Déodat Roché, a aquestes alçades, un altre conegut nostre, va afirmar el 1943 que es tractava de monuments càtars; naturalment, Roché no deuria preguntar-se mai com era que d'esteles d'aquestes també n'hi havia en llocs on no es va donar el catarisme, o bé per què s'havien construït en època posterior als càtars i, finalment, per quin motiu no les hauria enderrocades la Inquisició al segle XIII, en la seva repressió de l'heretgia 9.

 
2.8.LES FITXES DE PLOM DE MONTSEGUR

A partir de 1963, les excavacions de Montsegur van descobrir objectes d'ús comú entre els col·lectius que, durant les diferents èpoques de la història, hi han habitat. Entre les datables a l'Edat Mitjana, hi ha una gran quantitat de fitxes o discos de plom, que algú ha identificat amb signes que identificaven els membres d'un mateix grup secret. Anne Brenon ho troba versemblant perquè, al capdevall, els càtars refugiats a Montsegur vivien en la clandestinitat i bé havien d'evitar que hi entrés algú a fer-hi d'espia. Ara bé, els motius decoratius d'aquestes fitxes no responen pas a les creences càtares perquè apareixen també en llocs on no va existir el catarisme10.


2.9.ELS CÀTARS AL TÍBET

Si, ho han llegit bé, ací ens referim al país asiàtic dels lames, ocupat per la Xina en temps de Mao Zedong. Segons aquesta llegenda, els inquisidors van perseguir els càtars fins al Tíbet, on van ser exterminats tots -certament, quan la Inquisició perseguia algú, s'hi posava del tot-. Aquest relat -per denominar-lo d'alguna manera- es basa en la idea de Maurice Magre -un dels de la colla del Graal, com abans s'ha exposat- proposada als anys trenta, segons el qual, el catarisme havia tingut una influència oriental, budista per ser més exactes. A més, el batlle de Sant Joan d'Aigas-vivas havia vist al cim de Montsegur, en una cova excavades tres homes vestits que semblaven xinesos -bé, potser eren agents a les ordres de Fu Manxú-; per altra banda, entre 1850 i 1870 va circular la llegenda que a Montsegur s'hi havia trobat un llibre xinès, relligat en pergamí i amb una pàgina il·lustrada. En fi, sobren comentaris.11

 
2.10.LES CREUS CÀTARES

Avui dia, pot haver-se difòs la idea que un tipus determinat de creu era el símbol dels càtars. Això és del tot impossible per una raó molt senzilla: els càtars creien que Jesús havia dut a terme la seva missió redemptora no pas morint a la Creu, fet que arribaven, fins i tot, a negar, sinó ensenyant la doctrina de rebuig al món material. En conseqüència, els càtars rebutjaven el símbol de la Creu, per això, entre els historiadors seriosos, els càtars, en alguna ocasió, han estat definits com a cristians sense creu.

 

3 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 105

4Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 105

5 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 107

6 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 108

7 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 108

8 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 109

9 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 110

10 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 111

11 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 111

 

3.EL CATARISME

3.1CARACTERÍSTIQUES I ORÍGENS

3.2.EL CATARISME A OCCITÀNIA

3.3 LA REACCIÓ CATÒLICA CONTRA EL CATARISME

3.3.1.ELS LEGATS PAPALS

3.3.2.LA CROADA ANTI-CÀTARA DE 1209

3.3.3.LA LLUITA CONTRA SIMÓ DE MONTFORT

3.3.4.LA REPRESSIÓ DEL CATARISME DURANT EL SEGLE XIII


3.1CARACTERÍSTIQUES I ORÍGENS

El catarisme és una confessió cristiana difosa, des del segle X fins al XV, amb fluxos i refluxos, per l'Àsia Menor, els Balcans, el nord d'Itàlia, Occitània, Renània, Xampanya i Catalunya; així doncs, el catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental llatí, com en l'àrea oriental bizantina ortodoxa.

A nivell doctrinal, el cristianisme càtar, tal com ho explica Anne Brenon 12, es caracteritza per una concepció dualista, basada en l'existència de dos principis independents -el Bé i el Mal-, responsables de dues creacions. El principi del Bé -Déu- dugué a terme la creació veritable: la de les coses que són realment, ço és, el Cel i els esperits, que no poden corrompre's ni destruir-se. Per la seva banda, la creació perpetrada pel principi del Mal -el Dimoni- és la il·lusòria: la del món material, visible, inestable, on tot hi està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al sofriment, a la violència. El Dimoni, com que és incapaç de proporcionar a les seves criatures una naturalesa incorruptible, va necessitar usurpar una part de la creació veritable, de la qual la seva no és sinó un succedani grotesc, i, recorrent a l'engany i a la violència, va aconseguir fer caure uns quants esperits dins del món material, perquè, quedant-hi atrapats, li donessin vida.
Aquests esperits caiguts són les ànimes de les persones; a causa de la seva corrupció pel contacte amb el món material, quan moria el cos dins del qual estava empresonada, l'ànima no podia retornar al seu lloc d'origen -el Cel- i havia de reencarnar-se en un altre cos, trobant-se així tancada dins d'un cicle circular sense fi. Tanmateix, Déu, compadit de les seves criatures captives del Dimoni, va enviar a la Terra Jesucrist, un àngel que, per la seva condició d'esperit pur, no va encarnar-se en cap cos, sinó que, per fer-se entenedor a les persones, va dotar-se d'aparença humana. La missió de Jesús entre els esperits caiguts fou l'ensenyança de la doctrina de rebuig a les coses materials, i de la pràctica del consolament o baptisme per imposició de mans; posant en pràctica els ensenyaments de Jesús, les ànimes pogueren començar a trencar el cicle de les reencarnacions i tornar al Cel; així doncs, segons els càtars, Crist va realitzar la Redempció per la seva prèdica i no pas, com creuen els catòlics, per la seva mort a la Creu, la qual, els càtars, o bé la neguen, o bé la matisen considerant la mort de Jesús només aparent; en conseqüència, com que no havia mort, Crist no ressucità ni, menys encara, ascendí al Cel en cos i ànima.
Segons la concepció dualista, la Redempció representa l'inici de la fi del món de la matèria que, d'una manera natural, es consumarà amb el retorn al Cel de la darrera ànima captiva, ja que la creació il·lusòria no pot subsistir sense els esperits presoners.

El rebuig al món material, creat pel Dimoni, duia els càtars a propugnar un ideal de pobresa, castedat i alimentació vegetariana. Tanmateix, com que els cristians dualistes no admetien la idea catòlica del lliure albir, segons la qual, la pràctica del pecat o de la virtut resulta sempre d'una elecció voluntària de l'esperit, els càtars consideraven la seva estricta moral practicable només per aquelles ànimes arribades a un estat de puresa; els esperits encara no prou purs, queien inevitablement en el pecat, i havien de seguir, una altra vegada, el cicle de reencarnacions, fins que, un cop alliberats de la corrupció, haguessin esdevingut capaços de rebutjar el món material, i poder entrar al Cel, després d'haver patit la darrera reencarnació.

El dualisme, per altra banda, també duia a considerar satànic l'Antic Testament, on s'hi narra la creació del món per Jahvé, identificat pels càtars amb el Dimoni. Per això, els albigesos només admetien com a textos sagrats el Nou Testament i els llibres sapiencials de l'Antic -l'Eclesiastés, l'Eclesiàstic, els Salms, els Proverbis i els Càntics-, i els difonien traduint-los a la llengua vulgar, mentre que l'Església Catòlica, la Bíblia només la tenia en llatí.
A diferència d'altres grups herètics coetanis, que també criticaven l'Església catòlica per haver abandonat els ideals de pobresa evangèlica, els càtars es caracteritzaven no pas per ser grups de laics predicant sense permís de l'Església, cas dels valdesos, excomunicats al Concili de Verona (1184)
13, sinó per haver bastit una església pròpia, amb uns sagraments -el consolament-, una metafísica -el dualisme-, una moral de salvació, uns fidels, uns clergues -als quals, la Inquisició catòlica donà el nom de perfectes- organitzats en una jerarquia de diaques i bisbes, la funció dels quals era difondre, mitjançant la prèdica itinerant i l'exemple de la pobresa, la doctrina entre els fidels.

Els orígens del cristianisme dualista, observable a Orient i a Occident des de finals del segle X, no són gaire coneguts. Tradicionalment, s'havia considerat els càtars com a resultat de la difusió entre grups cristians de les doctrines de Manes, filòsof persa del segle III d. de J.C., basades en la confrontació dels principis del Bé i del Mal, d'ací que alguns escriptors catòlics denominessin maniqueus els càtars; segons aquesta visió tradicional, el coneixement de la filosofia maniquea hauria originat grups de cristians dualistes, com serien els paulicians, establerts a Tràcia i Macedònia al segle VIII, i els bogomilites búlgars de finals del segle X, antecessors directes dels càtars o dualistes occidentals. Aquesta idea, recollida per Rafael Dalmau el 196014 , darrerament, l'ha qüestionada Anne Brenon 15 basant-se en la manca de proves sobre el coneixement de les obres de Manes pels càtars, l'única font doctrinal dels quals era el Nou Testament, i considerant el dualisme no pas com una influència aliena -de Manes o Zoroastre- sinó com una de les possibles respostes a un important problema teològic cristià: com pot existir el Mal al món, si Déu és bo?.

Per altra banda, la simultaneïtat de l'aparició del cristianisme dualista a Bulgària i a l'àrea occidental -Itàlia, Occitània, Renània i Xampanya-, posada de manifest per Brenon, deixa en suspens la visió de Paul Labal 16 de veure el catarisme com el resultat de la difusió a Occident d'una doctrina oriental, com era el bogomilisme.

Així doncs, Brenon, considerant impossible aportar una resposta definitiva al tema, es limita a establir la hipòtesi del catarisme com a una antiga forma de creença, sorgida durant els primers temps del cristianisme, que, en unes circumstàncies favorables, va reviscolar, d'una manera simultània, a Orient i a Occident vers l'any 1000.


3.2.EL CATARISME A OCCITÀNIA

Occitània no fou ni el bressol del catarisme ni l'única regió de la Cristiandat llatina on s'hi donà aquest tipus de creença; ara bé, només a la Gàl·lia meridional i a Llombardia, hi arrelà l'Església càtara, dita també, per això, albigesa, la qual va poder estructurar-hi els bisbats de Tolosa, Albí, Carcassona, Agen i Llombardia, esmentats a les actes del concili càtar celebrat el 1167, a Sant Fèlix de Caramany, no gaire lluny de Tolosa, en presència de Niketas, bisbe càtar de Constantinoble.

A França i a Renània, el catarisme no va poder consolidar-s'hi a causa de la decidida reacció anti-herètica de l'Església, dels poders laics i, fins i tot, del poble 17. Així, a Soissons, una multitud assaltà la presó on hi estaven tancats uns pagesos, sospitosos d'heretgia, per linxar-los, com a Colònia el 1114, on, anys més tard, el 1163, els magistrats de la ciutat enviaren a la foguera uns heretges que els havia lliurat el bisbe; a Vézelay, el 1167, el poble demanà el suplici de la foguera per a uns heretges presoners de l'abat.

Segons Paul Labal, aquest fracàs de l'heretgia al nord fou degut a un ferm adoctrinament catòlic per part dels clergues locals, molt ben formats en el coneixement de la teologia, la moral i les Escriptures a les prestigioses escoles catedralícies de Chartres, Laon, Reims, Autun, Orleans i Paris, mentre que a Occitània, no hi havia cap centre d'estudis que s'hi pogués comparar. Per altra banda, a l'àrea septentrional, hi hagué una indestructible solidaritat entre els poders laics i l'Església; així, el rei Lluís VIII de França ajudà el seu germà l'arquebisbe de Reims en la lluita contra els heretges de la seva arxidiòcesi, com també, el comte de Flandes va perseguir els càtars dels seus dominis.

Davant d'aquesta situació, segons exposa Paul Labal, molts càtars francesos, flamencs o renans emigraren a Occitània i Llombardia, on l'Església càtara hi podia actuar amb llibertat. En aquests territoris, les circumstàncies polítiques i eclesiàstiques del moment hi impediren l'actuació dels mecanismes socials que a França, Renània i Flandes hi havien avortat l'arrelament de l'heretgia.

En primer lloc, la solidaritat entre els poders laics i l'Església no va donar-se a Occitània. L'aplicació radical de la reforma eclesiàstica duta a terme, a finals del segle XI, pel papa Gregori VII, tendent a separar l'Església del domini laic, va fer que a Occitània, al contrari de França, el nomenament de càrrecs eclesiàstics es realitzés sense cap mena d'intervenció dels laics; així, no havent-hi contactes entre els poders nobiliaris i els clericals, foren freqüents els conflictes entre les autoritats eclesiàstiques i els grans senyors: el comte Ramon VI de Tolosa (1194-1222) va estar en pugna permanent amb els bisbes de Carpentras, Vaisson i Agen, com també amb els abats de Moissac, Montalbà i Sant Gil; Ramon Roger Trencavelh s'enfrontà repetidament amb l'abat de La Grassa, a les Corberes, igual com el comte de Foix entrà en conflicte amb l'abat de Pàmies; per altra banda, els petits clans aristocràtics -els castellans de la regió de la Muntanya Negra, o del massís de les Corberes, al límit amb Catalunya- disputaren a l'Església el control dels delmes de les parròquies dels seus dominis.

En segon lloc, seguint Labal18, l'Església catòlica no va disposar a Occitània d'una organització eficaç; així, la diòcesi de Tolosa era un territori immens, on hauria calgut l'actuació d'equips actius de clergues, que el bisbe no va poder estructurar a conseqüència de la manca de mitjans, provocada perquè nobles laics havien acaparat els delmes de les parròquies. Per altra banda, l'atractiu, a Occitània, de l'Església càtara entre les dones fou, en gran part, per l'absència de monestirs, o convents, femenins a les diòcesis de Sant Bertran, Sant Lazier, Agen, Carcassona o Tolosa; així, quan, en una família nombrosa, es decidia encomanar una filla a una institució religiosa per alimentar-la i l'educar-la, calia recórrer, gairebé sempre, als càtars, entre els quals, les dones podien accedir també a la categoria de clergues.

En tercer lloc, va produir-se la disgregació del poder tolosà, assenyalada per Paul Labal, iniciada arran de la partida cap a Terra Santa del comte Ramon IV el 1096; el 1177, el comte Ramon V, del tot fidel al catolicisme, escrigué al capítol del Císter, demanant ajuda per combatre l'heretgia als seus dominis, cosa que ell es veia incapaç de fer. Aquesta impotència del comte resulta comprensible: a finals del segle XII i principis del XIII, al comtat de Tolosa, hi existien vescomtats independents -Nimes, Agde, Montpeller o Narbona-, com també escapaven al poder del comte dominis de bisbes i abats; a més, algunes ciutats havien aconseguit constituir-se en règim comunal, ço és, en autogovern municipal al marge de qualsevol altre tipus d'autoritat, com fou el cas de Tolosa, Montalbà, Sant Antoní, Gaillac, Muret, Carcassona, Montpeller, Narbona i Nimes, els governs municipals de les quals, per marcar la seva independència respecte dels senyors i de l'Església, protegien tots els seus habitants, encara que poguessin ser heretges.
Per tot això, el catarisme arrelà a Occitània, sobretot a les regions de Tolosa, Carcassona i Albí; a la ruralia, més que a les ciutats: el bisbe càtar de Tolosa, en realitat, residia a Lavaur, i el d'Albí a Lombers; també va haver-hi bisbat càtar a Carcassona. A Besiers, la presència càtara fou minoritària, i a Narbona i Montpeller, els mateixos escriptors catòlics reconeixen que no hi havia heretges. Així, des dels seus principals bastions -les àrees de Lombers i Lavaur, a la regió d'Albí, i el Lauragès, a prop de Carcassona- el catarisme s'expandí cap a la Garona mitjana i el Pirineu, fins arribar a Catalunya, on Jordi Ventura
19 hi troba nuclis càtars al Rosselló, a l'àrea nord-occidental des d'Urgell, on el vescomte Arnau de Castellbò fou dualista, fins a Berga i, dins de la Catalunya Nova, a Lleida i al Priorat; tot i així, al concili càtar de Pieusa, celebrat el 1226,20 va nomenar-se Pere de Corona diaca per a Catalunya, sota l'autoritat del bisbe de Tolosa; per tant, malgrat la seva importància, no va haver-hi cap nucli càtar català amb prou volada com per constituir-se en bisbat.


3.3 LA REACCIÓ CATÒLICA CONTRA EL CATARISME


3.3.1.ELS LEGATS PAPALS

A Occitània, l'arrelament del catarisme durant els segles XII i XIII no va significar-hi pas la conversió massiva de la gent a la fe dualista, sinó la perpetuació d'una situació de coexistència de les dues esglésies cristianes rivals -la catòlica i la càtara-.En aquella època, hi hagué unes quantes persones identificades clarament amb una de les dues opcions religioses, mentre que la majoria de la gent mostrava, sense decantar-se mai en exclusiva per una de les dues esglésies, una actitud eclèctica, buscant només algú que els oferís un exemple de vida cristiana, d'acord amb les seves exigències espirituals, insatisfetes sovint per l'Església catòlica, allunyada dels ideals evangèlics a causa de la seva riquesa i poder, i representada, sovint, per uns sacerdots ignorants, ineptes i dissoluts, incapaços, gairebé sempre, de rebatre els arguments dels predicadors càtars; els quals, a més d'estar dotats d'una bona formació teològica, per la seva pobresa material, donaven exemple de vida evangèlica. Així, a Occitània, segons explica Labal, l'Església càtara va poder funcionar amb total llibertat, i els seus adeptes podien integrar-se, sense cap problema, a la societat, tal com es desprèn de les actes del concili catòlic de Tours (1163), on es condemna els qui acullin heretges a les seves terres o hi tinguin relacions comercials.
Aquesta situació de coexistència, en peu d'igualtat, de dues esglésies cristianes a Occitània va esdevenir normal, ara bé, els poders polítics i eclesiàstics d'altres llocs, en especial la Santa Seu, la jutjaren infame i intolerable, pel que significava d'haver-hi un país cristià on l'heretgia no hi era condemnada i perseguida, tal com s'havia fet a França, Renània, Flandes o Catalunya, on, el 1198 a Girona, el rei Pere el Catòlic hi havia decretat mesures contra els heretges.

La carta enviada, el 1177, per Ramon V de Tolosa al capítol del Císter, demanant ajuda per combatre els heretges, va dur a la missió en terres occitanes del llegat papal Pere de Pavia i de l'abat de Claravall, Enric de Marcy, sense cap resultat tangible. Per això, al Tercer Concili de Letrà (1179), potser a instigació del mateix Enric de Marcy 21, els pares conciliars començaren a considerar la possibilitat d'una expedició armada contra el país on les autoritats locals no perseguien els heretges. Aquesta idea pot deduir-se també del menyspreu de certs clergues francesos envers Occitània: Enric de Marcy el 1178 féu tots els possibles per evitar que el nomenessin bisbe de Tolosa, i el clergue Esteve de Tournai felicità el seu amic Joan Bellesmans perquè l'havien investit bisbe de Lió, i no de Narbona.
Durant la tardor de 1203, el papa Innocenci III, evidenciant la seva desconfiança envers les autoritats locals occitanes laiques o eclesiàstiques, envià al país infestat d'heretgia dos germans cistercencs de l'abadia narbonesa de Fontfreda: Raül de Fontfreda i Pere de Castelnau, com a legats, amb plens poders per excomunicar, pronunciar interdictes i, fins i tot, destituir els prelats locals. Aquests legats cistercencs als quals, el 1204, s'hi afegí Arnau d'Amaurí, abat del Císter i parent dels vescomtes de Narbona, prengueren la mesura de depurar l'alt clero occità; i així, destituïren els bisbes Guillem de Besiers i Ramon Rabastens de Tolosa, simoníac i amb massa relacions amb els medis càtars, i conferiren aquestes seus a l'abat Ermengol de Sant Ponç -la de Besiers-, i a Folquet de Marsella, monjo de Thoronet, la de Tolosa. Tot i així, no aconseguiren cap conversió d'heretges, ni tan sols després d'haver participat en el col·loqui entre sacerdots catòlics i predicadors càtars, presidit a Besiers el 1204, pel rei català Pere el Catòlic; a més, el legats tampoc no reeixiren a implicar els prínceps occitans en la repressió de l'heretgia.

A la primavera de 1206, a Montpeller, el legats papals, decebuts pel fracàs de la seva missió, es trobaren dos clergues castellans: Dídac, bisbe d'Osma, i el vice-prior d'aquesta seu, Domènec Guzman, la idea dels quals fou lluitar contra els càtars no pas mitjançant la reforma de l'Església, tal com pretenien els cistercencs, sinó predicant des de l'exemple de la pobresa; així, Dídac i Domènec recorregueren les zones on el dualisme hi era més fort, seguint els mètodes d'actuació dels predicadors càtars i valdesos, ço és, prescindint de luxes i comoditats i vivint pobrament, buscant sempre la polèmica amb dirigents càtars com ara els diaques Ponç Jordà i Arnau Arrufat, o Guilabert de Castres, bisbe de Tolosa.

Els èxits de Dídac i Domènec es limitaren, però, a certes conversions puntuals. Erradicar el catarisme, tal com es proposaven aquests predicadors castellans, era impossible mentre l'Església càtara pogués actuar amb llibertat, difonent la seva doctrina, amb la qual cosa, contrarestava l'evangelització catòlica i impedia, doncs, una conversió massiva dels heretges. Arran d'aquesta constatació, al mateix temps que els cistercencs desenvolupaven la seva missió, el papa Innocenci III va començar a fer gestions per predicar la Croada contra Occitània.


3.3.2.LA CROADA ANTI-CÀTARA DE 1209

EL 1204, poc després de la primera crida del Sant Pare al rei Felip II August de França per dirigir una croada contra els càtars, desestimada pel monarca francès, urgit més pel conflicte amb el rei anglès Joan Sense Terra, Pere el Catòlic, acabat de casar amb Maria de Montpeller, acudí a Roma, on Innocenci III el coronà solemnement, així, el rei d'Aragó-Catalunya esdevenia vassall de la Santa Seu, a la qual es comprometia a pagar un tribut. Amb aquest gest, Pere el Catòlic pretenia protegir els seus dominis de l'atac d'una possible croada; per la seva banda, el Sant Pare, recelós de l'actitud del rei català envers els prínceps occitans sospitosos de tolerar l'heretgia -o, fins i tot, de practicar-la-, no va voler conferir mai el comandament de la croada a Pere el Catòlic, sinó, únicament, assegurar-se que no s'hi oposés; segurament per guanyar-se el favor papal, Pere el Catòlic i el seu germà Alfons II comte de Provença prengueren mesures contra els càtars provençals.

El 1207, al mateix temps que Innocenci III renovava les crides a la croada contra els heretges, adreçades ara no sols al rei de França, sinó també al duc de Borgonya i als comtes de Nevers, de Bar i de Dreux, entre d'altres, el legat papal Pere de Castelnau va dictar sentència d'excomunió contra Ramon VI, ja que el comte de Tolosa no havia acceptat els estatuts de pau, proposats pel legat, on s'obligava els barons occitans a no admetre jueus a l'administració dels seus dominis, a retornar els béns espoliats a l'Església, i, sobretot, a perseguir els heretges. Arran de l'excomunió, Ramon VI, el gener de 1208, va tenir una entrevista amb Pere de Castelnau a Sant Geli, força tempestuosa i conflictiva, de la qual no va sortir cap acord.
En aquesta situació tan tensa, l'assassinat del legat papal el 14 de gener de 1208, dut a terme per un escuder del comte de Tolosa, que, segons sembla ser, no actuà pas per ordre del seu senyor, va fer decidir Innocenci III, malgrat tot, a predicar la croada, encomanant-ne la direcció al rei Felip II August de França, qui, però, declinà de participar-hi, tot i permetre als seus barons d'unir-se a l'expedició.

A la primavera de 1209, arribaren a la rodalia de Lió, els exèrcits croats, compostos per barons francesos sota direcció del legat papal Arnau d'Amaurí. El comte Ramon VI, per evitar un atac contra els seus dominis, acudí a Valence, va manifestar-hi la seva obediència als legats papals, acceptant de sotmetre's a una cerimònia de penitència pública, celebrada a Sant Geli, i es féu croat.
L'avenç de les forces croades va provocar una situació de guerra civil a Occitània. Per una banda, arran dels seus contenciosos amb el seu nebot, Ramon Roger Trencavelh -vescomte d'Albí, Besiers i Carcassona-, Ramon VI dirigí l'exèrcit croat cap als dominis dels Trencavelh, juntament amb d'altres senyors occitans com ara, el comte de Valentinès, el d'Alvèrnia, el vescomte d'Anduze i els bisbes de Bordeus, Bazas, Cahors i Agen; per altra banda, a Tolosa es produí un fort conflicte social entre la companyia blanca, creada pel bisbe Folquet per lluitar contra els usurers i els heretges, i la companyia negra, bastida al burg de Sant Serní; el bisbe va guanyar-se l'adhesió dels sectors populars enfrontats als rics, molts dels quals eren càtars.

El juliol de 1209, els croats assetjaren Besiers, ciutat abandonada pel vescomte Trencavelh, retirat a Carcassona, i pel bisbe, que intentà negociar amb els assetjadors. En aquesta situació, els dirigents ciutadans decidiren resistir, amb la creença que així podrien aconseguir un règim comunal, com el vigent a Tolosa des de 1189. Els croats prengueren Besiers i hi perpetraren una matança general, fins i tot entre els catòlics; quinze anys després, el record d'aquests fets inspirà el cronista cistercenc Cessari d'Heisterbach de posar en boca del legat papal Arnau d'Amaurí, en el moment d'ordenar l'entrada a Besiers, la frase Mateu-los tots, i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus22 .
La massacre de Besiers, que, segons el cronista de l'època Guillem de Tudela,
23obeïa a un pla preconcebut dels croats, d'exterminar els habitants de les viles fortificades que se'ls resistissin, induí les altres ciutats a rendir-se sense combatre, excepte Carcassona, la qual, assetjada, va haver de rendir-se per falta d'aigua; llavors, els croats, tal com ho havien negociat amb el rei català Pere el Catòlic, no massacraren la població, sinó que l'obligaren a abandonar la ciutat. A Carcassona, va morir-hi Ramon Roger Trencavelh, els dominis del qual, el legat pontifici va atorgar-los al noble croat francès Simó de Montfort, qui, entre 1210 i 1211, va expugnar els bastions càtars de Bram, Menerba, Termes, Cabaret i Lavaur, aquest darrer, amb l'ajuda de la companyia blanca del bisbe Folquet de Tolosa; i així, es va començar a actuar contra els càtars, condemnant-los a morir a la foguera.


3.3.3.LA LLUITA CONTRA SIMÓ DE MONTFORT

La massacre de Besiers i l'espoliació dels Trencavelh per Simó de Montfort van crear entre els poders occitans un sentiment de rebuig a la croada. Així, el 1209, poc després de la caiguda de Carcassona, Ramon VI i els cònsols de Tolosa van negar-se a lliurar a Arnau d'Amaurí els càtars refugiats a la ciutat, llavors, el legat va pronunciar una nova sentència d'excomunió contra Ramon VI i va llençar un interdicte contra la ciutat de Tolosa.
Per tal de conjurar l'amenaça que la croada anti-càtara comportava contra tots els poders occitans, Ramon VI, després d'haver-se entrevistat amb d'altres monarques cristians -l'emperador romano-germànic Otó IV, els reis Felip II August de França i Pere el Catòlic d'Aragó-Catalunya-, va intentar obtenir d'Innocenci III unes millors condicions de reconciliació. El Sant Pare va accedir a resoldre el problema religiós i polític del catarisme en un concili occità; tanmateix, a les reunions conciliars de Sant Geli (juliol de 1210) i Montpeller (febrer de 1211), el legat Arnau d'Amaurí va impedir la reconciliació imposant al comte de Tolosa unes condicions molt dures, com ara expulsar els cavallers de la ciutat, i haver de partir cap a Terra Santa.
Després del concili de Montpeller, i amb el suport de tots els poders occitans -prínceps, senyors castrals o comunes urbanes- amenaçats per la croada, Ramon VI se'n tornà a Tolosa i va expulsar-ne el bisbe Folquet; acte seguit, Simó de Montfort va assetjar aquesta ciutat, el juny de 1211, però va haver de retirar-se davant de la resistència de la ciutat.
Per poder enfrontar-se a Simó de Montfort, vist a Occitània com un ocupant estranger, els poders llenguadocians necessitaven un aliat poderós i d'ortodòxia catòlica indubtable, per tal d'evitar que Simó pogués respondre demanant la prèdica d'una nova croada. Així doncs, Ramon VI, els cònsols de Tolosa, el comte de Foix i el de Comenge s'adreçaren al rei d'Aragó-Catalunya, Pere el Catòlic, vassall de la Santa Seu per la seva coronació a Roma el 1204 i un dels artífexs de la victòria cristiana contra els musulmans a Las Navas de Tolosa, el juliol de 1212; a part, el 1198, Pere el Catòlic havia pres mesures contra els heretges dels seus dominis.

En el conflicte polític i religiós occità, Pere el Catòlic, mai favorable ni tolerant envers els càtars, va intervenir-hi per defensar aquells dels seus vassalls amenaçats per la rapinya de Simó de Montfort. El baró francès, tot i haver pactat el matrimoni de la seva filla Amícia amb el fill de Pere el Catòlic, Jaume -el futur Jaume I (1213-1276)-, continuà atacant els vassalls llenguadocians del rei català. Per la seva banda, Pere el Catòlic buscava mesures de reconciliació, i així, el 1211, va ocupar el castell de Foix amb la promesa de lliurar-lo a Simó de Montfort, només si es demostrava que el comte era hostil a l'Església.

A principis de 1213, Innocenci III, rebuda la queixa de Pere el Catòlic contra Simó de Montfort per impedir la reconciliació, ordenà a Arnau d'Amaurí, esdevingut arquebisbe de Narbona, negociar amb Pere el Catòlic i iniciar la pacificació del Llenguadoc. Tanmateix, al sínode de Lavaur, al qual hi acudí el rei català, Simó de Montfort va rebutjar la conciliació i es pronuncià per la deposició del comte de Tolosa, malgrat l'actitud de Ramon VI, favorable a acceptar totes les condicions de la Santa Seu; en resposta a Simó, Pere el Catòlic es declarà protector de tots els barons llenguadocians amenaçats i del municipi de Tolosa.
Malgrat tot, potser perquè hi veia l'únic mitjà segur d'eradicar l'heretgia, el papa Innocenci III es posà de banda de Simó de Montfort; i així s'arribà a una situació d'enfrontament armat, resolt a la batalla de Muret, el 12 de setembre de 1213, en què, Pere el Catòlic, defensor de Ramon VI i dels poders occitans, hi fou vençut i mort. Acte seguit, Simó de Montfort va entrar a Tolosa, acompanyat del nou legat papal, Pere de Benevento, i de Lluís, fill de Felip II August de França. El novembre de 1215, el quart Concili Laterà reconegué Simó de Montfort com a comte de Tolosa, desposseint-ne Ramon VI, exiliat a Catalunya després de Muret.


3.3.4.LA REPRESSIÓ DEL CATARISME DURANT EL SEGLE XIII

El 1216, a la cort de París, Simó de Montfort va retre homenatge al rei Felip II August de França com a duc de Narbona, comte de Tolosa i vescomte de Besiers i Carcassona. Fou, tanmateix, un domini efímer. El 1217, esclatà al Llenguadoc una revolta dirigida per Ramon el Jove -el futur Ramon VII de Tolosa (1222-1249)-, que culminà en la mort de Simó -el 1218- i en el retorn a Tolosa de Ramon VI, pare de Ramon el Jove.

Semblava, doncs, que la derrota de Muret havia de ser només un fet episòdic, sense conseqüències en el desenvolupament històric posterior d'Occitània. Ara bé, el 1226, el pontífex Honori III (1216-1227) dictà sentència d'excomunió contra Ramon VII; a més, es predicà una nova croada, dirigida ara pel rei Lluís VIII de França (1223-1226), a favor del qual, Amalric, fill de Simó de Montfort, havia renunciat als seus dominis occitans.

Ramon VII va poder vèncer la croada, que acabà amb la mort de Lluís VIII a Montpensier el 1226. Tanmateix, veient la represa de la Casa de Tolosa com a causa del reviscolament del catarisme, palpable durant els anys vint del segle XIII, al concili de Montpeller (1224), els bisbes occitans s'havien manifestat del tot contraris al reconeixement per la Santa Seu de Ramon VII com a legítim comte de Tolosa; a més, el papa Gregori IX (1227-1241) prohibí als comerciants de Tolosa d'acudir a les fires de Xampanya; per tot això, Ramon VII hagué d'acceptar a Meaux -Xampanya- la pau que li fou imposada: casar la seva única filla i hereva, Júlia, amb Alfons de Poitiers, germà de Lluís IX de França (1226-1270), establint que si Alfons moria sense descendents, Tolosa s'integraria al domini reial francès.

Ramon VII va intentar contraure nous matrimonis per tal de tenir un descendent i evitar l'aplicació de la pau de Meaux, com féu, el 1239, negociant el seu casament amb Sança, filla de Ramon Berenguer V de Provença, enllaç que no va poder dur-se a terme per l'oposició de la Santa Seu. Així, no havent reeixit cap d'aquests projectes matrimonials, quan morí Ramon VII, el 1249, el comtat de Tolosa fou governat per Alfons de Poitiers (1249-1271), i, a la seva mort, sense descendència, el territori tolosà va integrar-se als dominis del rei Felip III de França.

El comte Sanç, tutor del rei Jaume I d'Aragó-Catalunya (1213-1276), fill de Pere el Catòlic, i el comte Ramon Berenguer V de Provença (1209-1245), fill d'Alfons II (1196-1209), tots dos menors d'edat, havia col·laborat en la revolta de Ramon el Jove el 1217; ara bé, la reacció del papa Honori III, amenaçant d'excomunicar Jaume I i de predicar la croada contra els seus regnes, obligà Sanç a abandonar la regència, la qual cosa va consolidar les posicions dels barons catalans i aragonesos partidaris d'acceptar la política papal a Occitània, i el 1226, no s'ajudà Ramon VII contra la croada dirigida per Lluís VIII de França.

Jaume I, arribat a la majoria d'edat vers 1228, centrà la seva política en la conquesta de territoris a l'Islam -el 1229 s'apoderà de Mallorca, i, el 1238, de València- mentre que a Occitània procurà de no enfrontar-se mai a la Santa Seu, per no trobar-se mai en la situació equívoca del seu pare a Muret: ser un rei cristià lluitant contra una croada. Així, seguint aquesta directriu política, tot i haver intentat el 1239 aconseguir que Ramon VII pogués casar-se amb Sança de Provença, a la mort del seu cosí germà Ramon Berenguer V (1249), va permetre que el comtat passés a Beatriu, filla del comte mort, casada amb Carles d'Anjou, germà de Lluís IX. En els afers occitans, el rei de França sempre comptava amb el suport papal, com a garant de l'extirpació de l'heretgia, la qual, malgrat la presa del castell de Montsegur (1244), refugi dels càtars perseguits, i de la mort a la foguera de molts adeptes de la fe dualista, no pogué considerar-se eradicada d'Occitània fins al moment de la captura, el 1321, de Guillem de Belibasta, el darrer perfecte conegut; així doncs, Jaume I s'havia estimat més evitar un conflicte amb Lluís IX, que no pas reclamar el domini sobre Provença que, com a parent masculí més proper a Ramon Berenguer V podia correspondre-li, atès el precedent de 1166, en què, mort Ramon Berenguer III de Provença, deixant una filla, Dolça, el comtat havia passat a Alfons el Cast.

12 Brenon, Anne:El veritable rostre dels càtars Pròleg: Jordi Ventura; trad: Marta Santandreu. Barcelona, Proa-Pagès editors, 1998. 416 pàgs 22 cms. Títol original :Le vrai visage du catharisme. Pàg 85

13 Brenon, Anne:El veritable rostre dels càtars.

14 Dalmau i Ferreres, Rafael:L'heretgia albigesa i la batalla de Muret Barcelona, Dalmau Editors, 1996, 2ª edició de la 2ª reimpressió. (Episodis de la Història, 8)
15 Brenon, Anne: El veritable rostre dels càtars.Pàgs 130-133
16 Labal, Paul:Los cátaros, herejía y crisis social
17 Labal, Paul:Los cátaros, herejía y crisis social Pàgs 75-78

18 Labal, Paul:Los cátaros:herejía y crisis social. Pàgs 119-125

19 Ventura, Jordi: pròleg a la traducció catalana de Brenon, Anne: Le vrai visage du catharisme
20 Brenon, Anne: El veritable rostre dels càtars pàg 74
21 Labal, Paul:Los cátaros: herejía y crisis social. Pàgs: 131-134

22 Labal, Paul:Los cátaros:herejía y crisis social pàg 157
23 Labal, Paul:Los cátaros: herejía y crisis social pàg 157

4.BIBLIOGRAFIA

Ací volem recomenar la lectura d'unes determinades obres, útils per comprendre què va ser realment el catarisme 24.

Adroer i Tasis, Anna M.; Català i Roca Pere. Càtars i catarisme a Catalunya. Barcelona : Rafael Dalmau Ed. (Nissaga, núm 12), 1996

Albert i Corp, Esteve. Arnau de Castellbó. Andorra la Vella : Pirene, 1983

Brenon, Anne. El veritable rostre dels càtars.Creences i estil de vida. Pròleg de Jordi Ventura : "Càtars i catarisme a Catalunya". Lleida : Pagès / Barcelona: Proa, 1998

Dalmau i Ferreres, Rafael. L'heretgia albigesa i la batalla de Muret. Barcelona : Rafael Dalmau Ed, 1960, reeditat el 1996

Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars. Barcelona : Editorial UOC, 2002

Escura i Dalmau, Xavier. Crònica dels càtars. El somni occità dels reis catalans. Barcelona : Signament, 1996

Nelli, René Diccionari del catarisme i les heretgies meridionals. Ciutat de Mallorca : J.J. de Olañeta, 1997.

Ventura, Jordi. Pere el Catòlic i Simó de Montfort. Barcelona : Aedos, 1960, reeditat el 1996.

Ventura, Jordi. Alfons el "Cast". El primer comte-rei. Barcelona : Aedos, 1961

Ventura, Jordi. Els heretges catalans. Barcelona : Biblioteca Selecta, 1963

24 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgines 167-173