free web hosting | website hosting | Web Hosting | Free Website Submission | shopping cart | php hosting

LA NEGACIÓ DE L’HOLOCAUST

PER TORNAR A CIÈNCIA I POLÍTICA

MENÚ

1.INTRODUCCIÓ

2.EL NEGACIONISME

3.BREU HISTÒRIA DE L’HOLOCAUST

4.EL SENTIT DEL NEGACIONISME

1.INTRODUCCIÓ

L’intent de negar l’Holocaust és una manipulació política de la història duta a terme amb el propòsit de rehabilitar Hitler i, així, presentar el nazisme i el feixisme com a alternatives polítiques tan vàlides i defensables com qualsevol altra, tal com ho havien estat en l’Europa d’entreguerres; per altra banda, la negació de l’Holocaust també es fa servir per deslegitimar l’existència de l’Estat d’Israel.

Com que el pes de la prova sempre recau sobre qui intenta afirmar la realitat d’un determinat fet, els negacionistes afirmen que correspon als defensors de la tesi de l’Holocaust demostrar la veracitat de les seves postures. Ara bé, els qui afirmen l’Holocaust han acomplert amb escreix el deure d’aportar les proves necessàries per demostrar les seves afirmacions; el pes de la prova ha passat, doncs, als qui pretenguin qüestionar l’autenticitat de les proves i testimonis de l’Holocaust; i, ací, és on els negacionistes mostren el seu veritable tarannà; malgrat que ho pretenguin, no refuten pas la veracitat dels testimonis sinó que intenten desacreditar-los, recorrent a la falsedat, la manipulació i l’engany.

L’anàlisi de la negació de l’Holocaust ens presenta un cas on els que actuen en contra dels principis de l’anàlisi racional són, paradoxalment, els que es presenten com a escèptics.

2.EL NEGACIONISME

 

2.1.DEFINICIÓ

2.2.NEGACIONISME I REVISIONISME

2.3.SITUACIÓ LEGAL

2.4.LA VERSIÓ NEGACIONISTA

2.5.ALGUNS DELS PRINCIPALS NEGACIONISTES

2.6.LES TÈCNIQUES DELS NEGACIONISTES

2.7.LA RESPOSTA DELS HISTORIADORS

 

2.1.DEFINICIÓ

 

Des del moment mateix de la fi de la II Guerra Mundial, certs sectors, caracteritzats per postures d’ultradreta i actituds antisemites, han creat la doctrina del negacionisme, segons la qual, l’Holocaust és una mentida creada amb fins propagandístics per les potències aliades, vencedores del III Reich; no és pas veritat, segons els negacionistes, que el règim nazi planifiqués i dugués a terme l’assassinat en massa dels jueus mitjançant els camps d’extermini.

D’acord amb els postulats negacionistes, els pretesos testimonis de supervivents de l’Holocaust menteixen; les proves en què es basa la doctrina de l’Holocaust foren fabricades malèvolament; així, per exemple, després de la Guerra, en restes d’antics camps de concentració alemanys, s’hi van construir instal·lacions que simulaven ser cambres de gas amb l’únic propòsit de mantenir la creença en el mite de l’extermini dels jueus.

 Els principals beneficiaris d’aquest frau són, segons els negacionistes, els jueus que, presentant-se com a víctimes del suposat Holocaust, han aconseguit legitimitat per crear l’Estat d’Israel a Palestina i per cobrar fabuloses indemnitzacions a càrrec d’Alemanya.

 

2.2.NEGACIONISME I REVISIONISME

 

Als negacionistes, no els agrada que els anomenin així; ells es presenten com a revisionistes.

 El revisionisme és una actitud necessària per garantir el caràcter científic de l’estudi de la història en qualsevol àmbit. En la recerca sobre un determinat fet o època, l’aparició de nous testimonis o documents sempre ens pot dur a considerar falses coses que abans havíem admès com a vertaderes o a la inversa. Així per exemple, en la investigació sobre la Catalunya medieval, en un principi s’havia cregut que el codi legal denominat Usatges de Barcelona s’havia redactat al segle XI en temps dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis; ara bé, el treball de tota una sèrie d’estudiosos dut a terme des de finals del segle XIX va acabar demostrant que, en realitat, els Usatges de Barcelona foren compilats a mitjans del segle XII, durant el regnat de Ramon Berenguer IV, besnét de Ramon Berenguer I i Almodis.

Aquesta és una mostra del revisionisme necessari per al treball historiogràfic; l’atribució tradicionalment admesa dels Usatges de Barcelona fou revisada perquè les característiques del text duien els historiadors a dubtar que aquest codi legal fos realment una obra del segle XI; posteriorment, l’estudi dels Usatges va permetre trobar proves que els situaven a mitjans del segle XII. 

Ara bé, malgrat les pretensions dels negacionistes, el seu revisionisme no és pot homologar pas a l’exemple ací presentat. Els negacionistes parteixen de la base que l’Holocaust no va tenir lloc; en conseqüència, guiats per aquest apriorisme, no segueixen pas el mètode científic, consistent a analitzar les dades i a partir d’ací treure conclusions que confirmin o desmenteixin les seves hipòtesis, sinó que manipulen els fets per fer-los encaixar amb les seves idees, basades no pas en l’observació dels documents i testimonis del seu objecte d’estudi, sinó en les seves construccions ideològiques.

 

2.3.SITUACIÓ LEGAL

 

La negació de l’Holocaust és un delicte a Alemanya, Àustria, Espanya, França, Israel i Suïssa; en qualsevol d’aquests països, els negacionistes poden ser condemnats a pagar multes o, fins i tot, a penes de presó.

Als Estats Units, no s’ha prohibit mai el negacionisme ja que, segons ho interpreten els juristes americans, aquesta mesura aniria contra el dret a la llibertat d’expressió, garantit per l’Esmena Primera de la Constitució; així doncs, sigui quin sigui el judici ètic, moral o científic que se’n faci, als EUA es permet  la negació de l’Holocaust igual com no es persegueix ningú per posar en dubte l’arribada de l’Home a la Lluna, per desmentir la pràctica de l’esclavitud dels negres a Amèrica o, si es vol, per qüestionar l’existència mateixa de George Washington.

Segons els negacionistes, les prohibicions constitueixen la prova que ells tenen raó, ja que la veritat no necessita pas sancions legals; a causa d’aquestes mesures repressives, afirmen ells, els historiadors continuen repetint el dogma de l’Holocaust simplement perquè no s’atreveixen pas a afrontar les represàlies professionals, personals i penals que patirien si es decidissin a explicar la veritat.

No tots els països mantenen una actitud de rebuig al negacionisme; el govern de Síria i l’Autoritat Nacional Palestina no sols toleren el negacionisme sinó que publiquen obres negacionistes, les quals gaudeixen d’una gran acceptació dins dels països musulmans. Per altra banda, molts diaris d’Aràbia Saudita, Egipte, Jordània, Líbia,  Palestina i Síria, a més de negar l’Holocaust i de difondre el mite d’una conspiració judaica per dominar el món, fins al  punt d’acusar els jueus de propagar expressament el virus de la SIDA o d’atribuir a un complot sionista els atemptats de l’11-S a Nova York, consideren autèntics els Protocols dels Savis de Sió, un opuscle amb gran circulació a l’Europa de principis del segle XX, on s’hi exposen els suposats estatuts d’una organització jueva que pretén apoderar-se del control de la societat; en realitat, aquest pamflet és una falsificació perpetrada per la policia política de la Rússia tsarista, caracteritzada pel seu antisemitisme.

En alguns casos, com el del diari egipci Al-Akhbar, s’arriba, fins i tot, a reivindicar Hitler i el genocidi nazi contra els jueus. Aquesta actitud troba el seu precedent en la política de Hajj Amin al-Husayni, gran muftí de Jerusalem que, per lluitar contra l’establiment de colònies jueves a Palestina, va intentar establir una aliança amb la Itàlia feixista, el III Reich i els nacionalistes àrabs per dur a terme una Guerra Santa contra la Jueria Internacional.

De fet, molts dels dirigents polítics del món àrab sorgeixen de partits d’inspiració nazi o feixista creats als anys 30 i 40; Egipte, Síria i Iran han estat acusats d’haver donat refugi a criminals de guerra nazis; per altra banda, des de 1963, es fan edicions en àrab del Mein Kampf[1]

 

 

2.4.LA VERSIÓ NEGACIONISTA

 

Els negacionistes parteixen de la base que ni Hitler ni cap altre jerarca nazi va donar mai ordre d’exterminar els jueus; no és pas veritat, segons ells, que el III Reich usés cambres de gas per matar jueus en massa, d’ací arriben a la conclusió que la xifra de sis milions de jueus morts durant la II Guerra Mundial és una exageració sense cap ni peus. Els films exhibits a la fi de la Guerra on s’hi mostren víctimes dels camps d’extermini són una creació fraudulenta dels Aliats per així legitimar l’objectiu sionista de crear un estat jueu a Palestina i dimonitzar els alemanys, justificant d’aquesta manera l’ocupació d’Alemanya i la seva divisió en dos estats sota control de les potències aliades.

Així doncs, si, tal com ho pretenen els negacionistes, l’Holocaust és mentida, què va passar, aleshores, amb els jueus durant  la II Guerra Mundial a Alemanya i als països ocupats pel III Reich?

Els negacionistes no qüestionen mai el fet que, ja des d’un bon principi, el règim nazi dugués a terme accions de persecució contra els jueus com ho foren:

a)    La prohibició als jueus, donada el 1933 pocs mesos després que Hitler accedís al poder, d’exercir les professions de funcionari, advocat, jutge, metge, dramaturg, periodista, músic, cineasta i professor universitari

b)    La retirada als jueus de la nacionalitat alemanya el 23 de març de 1934

c)    Les lleis racials de Nuremberg dictades el setembre de 1935 que prohibien, fins i tot sota pena de mort, el matrimoni i les relacions sexuals entre jueus i aris (terme amb què els nazis designaven els alemanys no jueus)

d)    Les mesures d’arianització de l’economia alemanya preses el 26 d’abril de 1938 per les quals els empresaris jueus foren expropiats

e)    La Nit dels Vidres Trencats: el 10 de novembre de 1938, el govern nazi va incitar una campanya d’agressió contra els jueus que va tenir com a resultat l’incendi de sinagogues, la destrucció mitjançant actes vandàlics de comerços propietat de jueus així com l’assassinat de jueus; la resposta del govern nazi a aquests fets encara va ser imposar una multa col·lectiva als jueus alemanys per tenir una actitud hostil al Reich

Igual com els defensors de la veracitat de l’Holocaust, els negacionistes admeten que, durant la II Guerra Mundial, els nazis van crear ghettos per encabir-hi –o, més aviat, entatxonar-hi- els jueus i que, després, els jueus –com també va passar amb els gitanos, els Testimonis de Jehovà, els homosexuals i els dissidents polítics- foren deportats a camps de concentració on hi havia forns crematoris.

Segons els negacionistes, no és pas veritat que en aquests camps s’hi dugués a terme un extermini planificat de jueus; ara bé, admeten que, als camps de concentració, molts presoners –jueus o no- moriren a causa de les duríssimes condicions de treball a què eren sotmesos; de fet, els crematoris, tal com els negacionistes mateixos ho accepten, servien per incinerar els cadàvers dels morts als camps de concentració.

 

2.5.ALGUNS DELS PRINCIPALS NEGACIONISTES

2.5.1.PAUL RASSINIER

2.5.2.HARRY ELMER BARNES

2.5.3.AUSTIN J. APP

2.5.4.ERNST ZÜNDEL

2.5.5.DAVID IRVING

2.5.6.ROBERT FAURISSON

2.5.7.ROGER GARAUDY

2.5.8. L’INSTITUTE FOR HISTORICAL REVIEW

 

 

2.5.1.PAUL RASSINIER

El primer escriptor negacionista fou el francès Paul Rassinier (1906-1967), antic presoner polític al camp de Buchenwald, on hi havia estat reclòs el 1943 per les seves activitats com a membre de la Resistència Francesa; el 1945, Rassinier, afiliat al partit socialista (SFIO), fou elegit diputat a l’Assemblea Nacional de França, càrrec que ocupà durant dos anys; el  1951, Rassinier, expulsat de la SFIO, s’adherí a la Fédération Anarchiste; llavors, començà un curiós doble joc: a França, era un actiu militant anarquista mentre que a Alemanya col·laborava obertament amb els neo-nazis; la denúncia d’aquesta duplicitat per part d’anarquistes alemanys acabà obligant Rassinier a abandonar la Fédération Anarchiste.  

A Le Passage de la Ligne (=Traspassant la Línia) escrit el 1948 i a Le Mensonge d'Ulysse (=la Mentida d’Ulisses), publicat el 1950, Rassinier hi exposà el seu principal argument contra la possible existència de cambres de gas als camps nazis: jo hi era i no hi havia res de tot això. Ara bé, Rassinier havia estat reclòs al camp de Buchenwald (Alemanya), concebut per tenir-hi tancats dissidents polítics, no pas per dur-hi a terme cap mena d’extermini; els camps de la mort eren a la zona sota jurisdicció del dit Govern General de Polònia, una part d’aquest país que havia d’estar dirigida pels alemanys però sense ser incorporada a Alemanya, a diferència d’altres regions poloneses, annexionades al Reich; els nazis usaren el territori del Govern General com una mena d’abocador per deportar-hi totes aquelles persones que ells consideraven indesitjables per motius racials.

El 1964, Rassinier va publicar Le Drame des juifs européens (=El Drama dels jueus europeus) amb el propòsit de desemmascarar el mite del genocidi; els seus arguments (negar l’existència de les cambres de gas, considerar excessiva la xifra de sis milions de jueus morts als camps d’extermini i ignorar el testimoni dels culpables) no eren pas nous; ara bé, en aquest llibre, hi introdueix un fet que, des d’aleshores caracteritzarà el negacionisme: atribuir la creació del mite de l’Holocaust a una conspiració jueva, aliada i soviètica, concebuda per arruïnar Alemanya imposant-li el pagament d’indemnitzacions astronòmiques. Posteriorment, Rassinier també va publicar llibres sobre el procés de Frankfurt contra antics responsables d’ Auschwitz, i sobre el judici, celebrat el 1961 a Jerusalem,  contra Adolf Eichmann, un dels culpables de l’Holocaust, capturat pels serveis secrets israelians a Argentina, on residia des de la fi de la Guerra sota identitat falsa, i dut a Israel on acabà sent condemnat a mort.

Tal com ho afirma Deborah Lipstadt, historiadora especialitzada en l’estudi de l’Holocaust, autora de Denying the Holocaust: The Growing Assault on Truth and Memory (=La negació de l’Holocaust: l’Atac creixent contra la veritat i el record) on es dedica a desmentir les afirmacions dels negacionistes, les teories de Rassinier resulten fàcils de refutar; no aporta mai proves de les seves afirmacions, entre les quals hi figura la d’atribuir a coaccions les confessions d’antics criminals nazis duts a judici, i ignora tots aquells documents i testimonis que puguin contradir-lo.

 

2.5.2.HARRY ELMER BARNES

Després de la fi de la Primera Guerra Mundial, l’historiador americà Harry Elmer Barnes (1889-1968) va criticar l’entrada dels EUA a la guerra contra Alemanya argumentant que el conflicte havia esclatat no pas per instigació d’Alemanya, sinó per culpa de França i Rússia; posteriorment, vers 1950, la seva germanofília va dur Barnes a qüestionar la realitat de l’Holocaust després d’haver conegut Rassinier i David Leslie Hoggan (1923-1988), autor de The Forced War (=La Guerra Obligada), publicat a Alemanya el 1961 on, a més de presentar la II Guerra Mundial com a resultat de les intrigues del govern britànic que va forçar Hitler a declarar la guerra malgrat el tarannà conciliador i raonable del Führer, s’hi minimitzen les atrocitats contra els jueus comeses pels nazis durant la Guerra.

Barnes, que va col·laborar en la publicació de llibre de Hoggan, no arriba a negar l’Holocaust però sí que fa èmfasi a considerar una exageració la magnitud d’aquest fet; així, treu la conclusió que la magnificació de l’Holocaust serveix als propòsits d’Israel d’aconseguir més indemnitzacions d’Alemanya; en realitat, però, en contra del que pretenen els negacionistes, Alemanya no paga indemnitzacions a l’estat hebreu pel nombre de jueus morts sinó pel cost d’establir els supervivents a Israel.

 

2.5.3.AUSTIN J. APP

L’aportació d’Austin J. App (1902-1984), escriptor americà d’origen alemany, al negacionisme fou proporcionar-li les seves vuit creences bàsiques[2]:

1)         La solució nazi al problema jueu no era pas l’extermini sinó la deportació; de fet, segons App, si Alemanya hagués volgut realment exterminar els jueus no n’hauria sobreviscut cap

2)         Cap jueu no va ser gasejat en camps d’Alemanya ni tan sols a Auschwitz. Els forns crematoris servien per incinerar els cossos dels presoners que morien per qualsevol motiu, com ara malaltia

3)         Els jueus desapareguts durant la II Guerra Mundial procedien de l’URSS i no pas de territoris sota domini alemany

4)         Els jueus morts pels nazis eren tots subversius, criminals o espies

5)         Si l’Holocaust va passar de debò, Israel hauria d’obrir els seus arxius a tothom i no pas dedicar-se a titllar d’antisemites tots els que qüestionin l’extermini nazi

6)         La xifra de 6 milions de morts prové de males interpretacions de documents nazis

7)         Són els que acusen Alemanya dels 6 milions de morts els qui han d’aportar proves de les seves acusacions; els 6 milions de morts són la base de l’estafa sionista de les indemnitzacions exigides a Alemanya

8)         Les discrepàncies entre historiadors jueus i d’altres estudiosos sobre el nombre de víctimes de l’Holocaust en demostra la falsedat

 

2.5.4.ERNST ZÜNDEL

Ernst Zündel va néixer a Alemanya el 1939, però, per tal d’evitar haver de fer el servei militar, als dinou anys va emigrar al Canadà, on entrà en contacte amb grups neo-nazis.

Durant els anys 70 i 80, Zündel va dirigir una editorial, amb seu a Toronto, anomenada Samisdat Publishing, on hi foren publicats pamflets com ara The Hitler We Loved and Why (=El Hitler que vam estimar i per què), escrit per Zündel mateix, i obres d’altres negacionistes com ara Did Six Million Really Die? (=Realment, van morir-hi sis milions?), del neo-nazi britànic Richard Harwood, conegut pel pseudònim Richard Verrall; The Hoax of the Twentieth Century (=El frau del segle XX) d’Arthur Butz; Auschwitz, Dachau, Buchenwald: The Greatest Fraud in History (=Auschwitz, Dachau, Buchenwald: El frau més gran de la Història) de Richard Harwood; A Straight Look at the Third Reich (=Una mirada sincera al III Reich) i The Six Million Swindle (=L’estafa dels sis milions), obres totes dues d’Austin App[3]. Al seu torn, Zündel també va crear organitzacions dedicades a difondre el negacionisme a tot el món, principalment al Canadà, als EUA i a la República Federal Alemanya.

Una altra de les especialitats de Zündel és afirmar que els OVNI són, en realitat, armes secretes nazis llençades des de l’Antàrtida.

El 1985, Zündel fou dut a judici sota l’acusació de difondre i publicar material negant l’Holocaust; el 1988, fou condemnat a quinze mesos de presó per un tribunal d’Ontàrio; tanmateix, aquesta condemna fou revocada pel Tribunal Suprem del Canadà el 1992 perquè la llei de falses notícies en què es basava la sentència fou declarada inconstitucional.

A finals dels anys 90, la Comissió de Drets Humans del Canadà va investigar Zündel sota l’acusació de promoure l’odi contra els jueus mitjançant la seva web. Poc després, Zündel va establir-se a Tennessee (EUA); el 2003, fou detingut per violar les lleis d’immigració dels EUA i deportat al Canadà, malgrat la seva nacionalitat alemanya i la pèrdua de la condició de resident al Canadà a conseqüència de la seva perllongada absència del país.

Des del 2003, Zündel es troba en situació de detenció al Canadà, com a mesura cautelar motivada per la seva vinculació amb grups neo-nazis violents. Les autoritats canadenques estan fent gestions per deportar-lo a Alemanya, on se’n reclama l’extradició per crims d’incitació a l’odi racial; Zündel intenta evitar l’extradició reclamant al Canadà l’estatut de refugiat polític. Segons afirma Rex Murphy, un conegut periodista canadenc, Si Ernst Zündel és un refugiat, l’Ànec Daffy (=el Pato Lucas) és Albert Einstein ... Algunes afirmacions són tan absurdes que constitueixen una traïció contra el sentit comú i la dignitat humana si hom les pren seriosament ni que sigui durant un instant[4]. Potser caldrà veure si l’Ànec Daffy coneix la Teoria de la Relativitat.

Al seu pamflet, The West, War, and Islam (=Occident, la Guerra i l’Islam), publicat el 1985, Zündel avisava els musulmans que els seus enemics –la Internacional Sionista- estaven intentat dur Occident cap a una guerra criminal contra ells; Zündel els demanava ajuda econòmica per combatre el mite de l’Holocaust, base del poder sionista. 

 

2.5.5.DAVID IRVING

El britànic David Irving es defineix com a historiador autodidacta; el seu mètode de treball consisteix a analitzar directament els documents, deixant sempre de banda les obres que d’altres investigadors hagin escrit sobre el tema.

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945, l’aviació britànica havia destruït la ciutat alemanya de Dresden mitjançant un intens bombardeig, que provocà un gran nombre de víctimes, totes elles civils, ja que a Dresden no hi havia cap instal·lació militar important. Per això, cap als anys 60, al Regne Unit va plantejar-se la qüestió de si la destrucció de Dresden havia estat realment justificada; si, tal com pretenien alguns, això havia estat una justa venjança pels bombardeigs alemanys contra les ciutats angleses, llavors, el demòcrata Churchill actuava igual que el nazi Hitler; per altra banda, no es podia pas considerar criminals nazis tots els habitants de Dresden.

  Enmig d’aquest debat, David Irving va donar-se a conèixer amb la seva primera obra: The Destruction of Dresden (1963), la qual va tenir força èxit entre el públic. Irving hi presentava una xifra de víctimes del bombardeig britànic força més elevada que d’altres historiadors; per altra banda, hi mostrava una actitud molt favorable a Alemanya.

En la seva època d’alumne a l’Imperial College (1957-1959), Irving ja havia escrit en revistes estudiantils articles defensant el règim racista de l’apartheid sud-africà, reivindicant el III Reich i queixant-se del domini de la premsa pels jueus. Aleshores, Irving es va declarar feixista i es manifestava satisfet d’haver visitat Madrid i Berchtesgaden, una de les residències de Hitler, que Irving va considerar un santuari.

El 1967, Irving va publicar Accident –The Death of General Sikorski (=Accident –La mort del General Sikorski) on presentava com un assassinat ordenat per Churchill la mort del general Wladyslaw Sikorski, primer ministre del govern polonès a l’exili, esdevinguda el 1943 a conseqüència d’un accident d’aviació a Gibraltar. Segons una crítica feta per l’historiador Hugh Trevor-Roper el 1977, en aquesta obra, Irving no aporta cap prova de les afirmacions que hi fa.

A Hitler’s War (=La Guerra de Hitler), una obra de nou-centes pàgines publicada el 1977, Irving pretenia fer creure que el Führer no tenia cap coneixement de què estava passant amb els jueus ja que, absorbit per la direcció de la guerra, havia descurat la política interna d’Alemanya. Tot un seguit d’historiadors (Walter Laqueur de la Universitat de Georgetown, Alan Bullock, John Lukacs) criticaren aquest llibre per la seva manca de mètode i pels seus nombrosos errors factuals. Posteriorment, el 1987, Irving va escriure Churchill’s War (=La Guerra de Churchill), on culpava el polític britànic de l’esclat de la II Guerra Mundial. 

Irving s’ha dedicat a escriure biografies de dirigents nazis (Göring, Goebbels, el general Rommel, etc.) maldant sempre per mostrar-ne la part positiva; així, en la biografia de Hermann Göring, que escrigué el 1989, en destacava el bon caràcter i n’amagava tant la participació en l’Holocaust com els robatoris d’obres d’art.

A  Uprising! (=Alçament!), escrita el 1981, Irving hi fa una clara declaració d’antisemitisme: hi definí la revolta anticomunista d’Hongria el 1956 com una insurrecció contra els jueus, suposats patrocinadors del comunisme.

Aquestes postures van dur-lo a relacionar-se amb medis d’ultradreta; el 1982, Irving va començar a parlar en actes de Deutsche Volksunion (DVU), un partit alemany xenòfob, antisemita, favorable a minimitzar els crims nazis i contrari a les institucions democràtiques. La relació d’Irving amb el DVU va acabar-se el 1993; aleshores, la total conversió d’Irving al negacionisme posava aquest partit en el risc de ser il·legalitzat per l’Agència per a la protecció de la  Constitució, organisme de la República Federal Alemanya encarregat de defensar la democràcia.

El setembre de 1983, Irving va pronunciar la conferència Història Contemporània i Historiografia al V Congrés Revisionista Internacional, organitzat a Los Angeles per l’IRH Institute for Historical Review (=Institut per a la Revisió Històrica), entitat negacionista fundada a Califòrnia el 1979. Irving hi exposava les tesis de  Hitler’s War; uns quants mesos després del Congrés Revisionista, el negacionista francès Robert Faurisson, assessor editorial de l’IRH, va criticar les idees d’Irving afirmant que Hitler no en sabia res de l’Holocaust per la senzilla raó que no hi havia hagut cap mena d’Holocaust.

La conversió d’Irving al negacionisme va produir-se després que, el 1988, testifiqués a favor d’Ernst Zündel, acusat per un tribunal d’Ontàrio (Canadà) de negacionisme; una de les proves de la defensa era un informe redactat per Fred A. Leuchter, on, a partir de l’absència de rastres de gas cianur a les restes  de les instal·lacions d’Auschwitz, concloïa que no hi havia hagut cambres de gas en aquest camp de concentració; el tribunal va rebutjar l’informe per manca de mètode i, sobretot, perquè Leuchter no tenia el títol d’enginyer que afirmava posseir i, a més, ignorava qüestions de química fonamentals per a l’informe. Tanmateix, Irving va considerar l’informe de Leuchter la prova científica contra l’Holocaust, i llavors, va començar a expressar els fets bàsics del credo negacionista: l’Holocaust com a mentida creada pels Aliats durant la II Guerra Mundial; des de 1989, Irving és un habitual dels actes organitzats per l’Institute for Historical Review. En realitat, l’informe de Leuchter només negava l’existència de cambres de gas a Auschwitz, Birkenau i Majdanek, però, en una conferència pronunciada el 1990, Irving va estendre aquesta negació també a Treblinka i a d’altres pretesos camps d’extermini a l’Est[5]. Aquell mateix any, va afirmar que les persones que testificaven haver patit els horrors de l’Holocaust ho feien o bé per diners o bé perquè tenien alterades les facultats mentals.

A Nuremberg: The Last Battle (=Nuremberg: la darrera batalla), publicat el 1996, hi descriu els judicis de Nuremberg com una farsa organitzada pels vencedors anglo-americans, culpables ells mateixos de crims de guerra, on, per incriminar els acusats, s’usaren documents falsos o manipulats.

 A conseqüència de les seves afirmacions clarament negacionistes, s’ha prohibit l’entrada d’Irving a Alemanya (1992), Canadà (1992) i a Austràlia (1993), com, per altra banda, moltes editorials van començar a rebutjar les seves obres noves i a deixar de reeditar les anteriors.

El 1998, Irving va pledejar contra Deborah Lipstadt, acusant-la de difamació per haver-lo titllat de negacionista i de falsificador de la història al llibre Denying the Holocaust: The Growing Assault on Truth and Memory (=La negació de l’Holocaust: l’Atac creixent contra la veritat i el record), publicat el 1994.

En el judici, Lipstadt va aconseguir demostrar l’ús de documents falsos com a font per part d’Irving, que arriba a considerar una falsificació el diari d’Anne Frank. Des d’aleshores, fora dels cercles negacionistes, ningú no considera Irving un historiador digne de crèdit.

 

2.5.6. ROBERT FAURISSON[6]

L’escriptor francès Robert Faurisson es presenta com una persona apolítica; simplement, ell és un historiador que es proposa explicar la veritat: les cambres de gas no han existit pas mai, tot és una invenció dels jueus.

En realitat, però, Faurisson no és pas historiador; va ser professor de literatura a la Universitat de Lió, fins que en fou expulsat a causa de les seves activitats negacionistes.

El mètode Faurisson d’anàlisi dels documents sobre l’Holocaust parteix de les següents bases:

1)    Qualsevol testimoni d’un jueu és sospitós i, per tant, no és vàlid

2)    Qualsevol testimoni d’un nazi escrit durant la Guerra o acabada  la Guerra ha estat obtingut sota tortura i, doncs, no és vàlid

3)    Cal rebutjar tota anàlisi dels textos nazis, especialment de les expressions acció especial o solució final, les quals no s’han pas d’interpretar com a sinònim de genocidi

4)    Qualsevol document que demostri l’existència de cambres de gas com ara plànols, factures, etc., ha de ser reinterpretat d’una altra manera o bé es tracta d’una falsificació duta a terme o bé pels jueus o bé pels serveis secrets soviètics

Vers 1980, Faurisson va enviar un jove deixeble seu, Jean-Claude Pressac, als arxius d’Auschwitz per tal de demostrar que les cambres de gas no van existir. Naturalment, Pressac partia d’una concepció negacionista; ara bé, en els seu estudi, va trobar-se amb tot un munt de proves que demostraven l’ús de cambres de gas amb fins genocides; aleshores, va informar-ne el seu mestre el qual va trencar amb ell.

Certament, Pressac va seguir el mètode científic: formular una hipòtesi, analitzar les dades existents i, aleshores, valorar la seva hipòtesi inicial en funció de les conclusions deduïdes de l’observació de les dades.

 

2.5.7.ROGER GARAUDY 

Nascut a Marsella el 1913, el filòsof Roger Garaudy arribà a ser un dels intel·lectuals bàsics de l’esquerra francesa, on comptà amb el suport de Maurice Thorez, secretari general del Partit Comunista Francès (PCF) des de 1930 fins 1964; el 1970, però, Garaudy, membre del buró polític del PCF des de 1956, fou expulsat del Partit per haver-se oposat al secretari general Georges Marchais i haver rebutjat la intervenció soviètica a Txecoslovàquia.

Al moment de l’esclat de la II Guerra Mundial, Garaudy, un dirigent aleshores dels comunistes francesos, fou empresonat pel règim de Vichy en un camp de concentració al Sàhara, on s’hi va estar tres anys; posteriorment, després d’acabada la Guerra, va arribar a ser diputat a l’Assemblea Nacional francesa i senador .

En la seva vida, Garaudy ha evolucionat des del comunisme estalinista cap a postures de marxisme dissident, que van dur-lo a identificar-se amb les revoltes estudiantils de Maig del 1968; més endavant, va esdevenir catòlic i intentà trobar la manera de conciliar el marxisme amb l’humanisme cristià. El 1982, tres anys després del triomf de la revolució islàmica a Iran, Garaudy va decidir fer-se musulmà; anteriorment, però, havia mantingut bones relacions amb el règim del Xa[7].

En la seva època musulmana, Garaudy ha escrit Souviens- toi : brève histoire de l'Union soviétique (1994), on, malgrat la Caiguda del Mur de Berlín i la dissolució de l’URSS, hi feia una defensa del comunisme soviètic, L'Islam et l'intégrisme (1996), Les Mythes fondateurs de la politique israélienne (1996) i Grandeur et décadences de l'Islam (1996).

Garaudy, que, actualment, es defineix com a antisionista, antiisraelià, anticapitalista, musulmà, ha donat suport al règim iraquià de Saddam Hussein contra les agressions colonials americanes.

A Les Mythes fondateurs de la politique israélienne,  Garaudy basa la seva oposició a la creació de l’Estat d’Israel en la denúncia dels mites teològics jueus (la Terra Promesa, el Poble Elegit); d’ací passa a revisar les conclusions dels Judicis de Nuremberg i, citant les obres de David Irving, nega el projecte de Hitler d’extermini dels jueus, l’existència de les cambres de gas i la pràctica de cap mena de genocidi pels nazis.

Per la publicació de les Les Mythes fondateurs de la politique israélienne, Garaudy fou dut a judici i, el 17 de febrer de 1998, fou condemnat a pagar una multa de 120.000 francs (aproximadament, 1.800 euros).

Durant el procés, Garaudy va rebre el suport entusiasta de molts països musulmans, on Les Mythes fondateurs és un èxit de vendes; juristes egipcis i libanesos acudiren a París per col·laborar amb els advocats de Garaudy; muftís i aiatol·làs cridaren els fidels a manifestar-se en suport del filòsof musulmà; el govern d’Iran va acusar els tribunals francesos de tenir una actitud esbiaixada contra un adversari del sionisme; diaris de tot arreu del món musulmà presentaren Garaudy com una víctima d’una conspiració sionista. Les autoritats iranianes, a més de pagar part de la multa imposada a Garaudy, presentaren la condemna de l’escriptor com una prova de la manca de llibertat d’expressió a França[8].

Garaudy és una mostra d’un fenomen no gaire conegut: el negacionisme d’esquerra; dins d’aquest corrent cal incloure-hi l’abans esmentat Paul Rassinier, així com el marxista Amadeo Bordiga i Pierre Guillaume, animador de la revista La Vieille Taupe (=El Vell Talp), on s’hi ha publicat obres negacionistes com ara, entre d’altres, Le Mensonge d'Ulysse i Les Mythes fondateurs de la politique israélienne[9].

 Els negacionistes d’esquerra consideren l’Holocaust com un mite creat per fer oblidar l’explotació dels obrers i la dels pobles del Tercer Món així com els crims comesos per les democràcies burgeses; per altra banda, veuen també l’Holocaust com una mentida fabricada per justificar la creació de l’Estat d’Israel i l’opressió del poble palestí, idea que difon Ahmed Rami, establert a Suècia on dirigeix Ràdio Islam.     

 

2.5.8. L’INSTITUTE FOR HISTORICAL REVIEW

Fundat el 1979, l’IRH [Institute for Historical Review (=Institut per a la Revisió Històrica)] és l’entitat capdavantera en la difusió del negacionisme arreu del món; es presenta com una organització amb fins científics i intenta ser acceptada dins l’àmbit acadèmic; per això, publica una revista The Journal of Historical Review i, més o menys anualment, organitza congressos.

Ara bé, l’IRH no pot pas amagar el seu veritable tarannà neo-nazi i antisemita; molts dels seus dirigents, fins i tot els que tenen alguna qualificació acadèmica, es troben vinculats a l’extrema dreta, tal com és el cas del seu director, Mark Weber, activista del grup neo-nazi Aliança Nacional durant els anys setanta, o de Revilo P. Oliver, assessor editorial de l’IHR, va col·laborar en la publicació neo-nazi Liberty Bell (=Campana de la Llibertat). Per altra banda, el rigor acadèmic de The Journal of Historical Review queda ben “demostrat” quan, en el seu número de setembre/octubre de 1995, hi apareix un article denunciant la conspiració jueva mundial[10]. Als congressos de l’IRH, s’hi convida gent com ara Florence Rest van Tonnigen, vídua del col·laboracionista holandès M.M. Rest van Tonnigen, Wolf Rudiger Hess, fill  de Rudolf Hess, el general Otto Ernst Remer, oficial en temps de Hitler, condemnat el 1986 per les autoritats alemanyes a causa de les seves activitats antisemites, Ernst Zündel, David Irving o el neo-nazi alemany Ewald Althans. Finalment, als congressos de l’IRH hi poden passar coses com la que es  va esdevenir en l’edició de 1983: Keith Thompson, un dels incondicionals de l’IHR, va proposar als assistents continuar donant suport al III Reich perquè si al final resulta que l’Holocaust va esdevenir-se realment, encara millor; segons sembla, Thompson va guanyar-se una forta ovació dels assistents; tanmateix, per tal de mantenir la “bona imatge” de l’IHR, aquestes paraules foren eliminades del registre d’intervencions[11].

 

2.6.LES TÈCNIQUES DELS NEGACIONISTES

2.6.1.INTRODUCCIÓ

2.6.2. L’OCULTACIÓ DE PROVES

2.6.3.EL REBUIG DELS TESTIMONIS

2.6.4.ELS SUPOSATS INFORMES TÈCNICS

 

2.6.1.INTRODUCCIÓ

Òbviament, el principal problema dels negacionistes és l’existència de nombrosos testimonis de l’Holocaust; això els porta a seguir tota una sèrie de tècniques per tal de defensar les seves idees:

a)     amagar l’existència de proves documentals de l’Holocaust per així afirmar que tot es basa en relats  de suposats testimonis que són o bé pretesos supervivents o bé antics nazis que confessen haver-hi participat

b)    rebutjar els testimonis tant els de supervivents per jutjar-los de mala fe, com els d’antics nazis per considerar que han declarat sota coacció o tortura

c)     elaborar suposats informes tècnics on s’hi pretén demostrar que els fets explicats pels testimonis de l’Holocaust són impossibles 

Seguint aquestes tècniques, l’abans esmentat Institute for Historical Review arriba a la conclusió que no existeix absolutament cap prova de l’Holocaust.

 

2.6.2. L’OCULTACIÓ DE PROVES

La pretensió dels negacionistes de manca de proves sobre l’Holocaust es basa en l’ocultació de l’existència de documents com ho són:

a)      els diaris de Goebbels, ministre de propaganda del III Reich: un document de set mil pàgines, descobert després de la Guerra per pura casualitat, poc abans que anessin a vendre’l com a paper usat. Aquests diaris van plens de detalls personals i íntims que ningú, a part de Goebbels,  podia conèixer; un falsificador no hauria pogut evitar cometre-hi errors; alguns negacionistes, com ara David Cole, admeten que els cal trobar una explicació satisfactòria per a l’origen d’aquest document. Les proves de l’Holocaust es troben en aquestes dues anotacions[12]:

 

1)      14 de febrer de 1942: El Führer ha expressat de nou el seu propòsit de netejar Europa de jueus sense cap mena de contemplacions. No ha d’haver-hi cap mena de sentimentalisme. Els jueus es mereixen la catàstrofe que els ve a sobre. La seva destrucció anirà lligada a la dels nostres enemics. Hem d’accelerar aquest procés sense pietat

2)      27 de març de 1942: El procediment n’és un de força bàrbar que ací no penso pas descriure amb detall. No en quedarà gaire dels jueus. De fet, es pot dir que el 60% seran liquidats mentre que només el 40% es podran fer servir per a treball forçats

 

b)     un memoràndum[13], amb qualificació de top secret, adreçat per l’Untersturmführer de la SS Becker a l’Obersturmbannführer Rauff sobre l’ús de furgonetes per asfixiar-hi presoners mitjançant els gasos del tub d’escapament, un antecedent de les cambres de gas. L’autor del text  hi explica dificultats tècniques sorgides arran de l’ús d’aquest mètode d’extermini: si ha plogut, les furgonetes no es poden fer servir perquè rellisquen; si els alçaprems no es col·loquen ben posats, llavors s’allarga el temps de l’execució, etc

c)      en una carta[14], també top secret, entre Becker i Rauff del 5 de juny de 1942, s’hi admet haver dut a terme 97.000 assassinats mitjançant furgonetes des de desembre de 1941

d)     en un memoràndum[15] enviat el 29 de gener de 1943 per un oficial de la SS a un altre, s’hi descriu una habitació d’Auschwitz com  a Vergasungskeller (=cambra de gas). Aquest fet cal atribuir-lo a un lapsus de l’autor del text perquè, normalment, per referir-se a les cambres de gas es feien servir expressions eufemístiques com ara denominar-les Leichenkeller (=dipòsit de cadàvers)

e)      cartes i telegrames datats a 11 i 12 de febrer de 1943 exposen l’ús d’àcid prússic (gas cianur) al camp d’Auschwitz en una habitació definida com a  Leichenkeller. En realitat, aquella habitació es deuria usar com a cambra de gas; el gas cianur no serveix per desinfectar dipòsits de cadàvers perquè no elimina pas les bactèries[16]

f)       en un discurs pronunciat[17] a Posen el 4 d’octubre de 1943, conservat en una cinta gravada, Heinrich Himmler, cap de la SS i de la GESTAPO així com ministre de l’Interior durant la Guerra, hi digué ara em refereixo a l’evacuació dels jueus, a l’extermini del poble jueu. Aquesta és una de les coses que es diuen més sovint: “s’està exterminant el poble jueu”, diu qualsevol membre del Partit, “del tot veritat, forma part dels nostres plans, l’eliminació dels jueus,l’extermini, ho estem fent”

g)      una sentència donada per un tribunal de Munic el maig de 1943 afirma que els jueus han de ser exterminats i que hi ha escamots encarregats d’exterminar jueus[18]

h)     el 1943, un tribunal alemany va condemnar Max Taubner, Untersturmführer  de la SS, per haver revelat la pràctica de l’extermini i haver-ne fet fotografies[19]

i)        els diaris de Hans Frank, governador general de Polònia, formen un conjunt de trenta-vuit volums de notes, textos de discursos, registres de reunions, etc., on s’hi pot llegir:

Però què se n’ha de fer dels jueus? Creuen vostès que se’ls ha de reassentar a l’Ostland (=als territoris de l’Est), en pobles? Això és el que ens van dir a Berlín. Per què tanta molèstia? No podem fer-ne res ni a l’Ostland  ni al Reichkommissariat. Per tant, liquidin-los vostès mateixos.

Senyors, haig de demanar-los que es treguin qualsevol sentiment de pietat. Hem d’anihilar els jueus allà on els trobem i sempre que sigui possible, per tal de preservar l’estructura del Reich

No podem ni afusellar ni enverinar aquests 3.500.000 de jueus, però, tanmateix, hem de ser capaços de prendre mesures que portin, d’una manera o una altra, a la seva anihilació

Que sentenciem 1.200.000 jueus a morir de gana, ha de ser anotat marginalment [20]

j)        paraules del Führer[21]:

1)      discurs pronunciat al Reichstag el 30 de gener de 1939; aleshores, encara no havia pas esclatat la II Guerra Mundial: avui, vull tornar a ser profeta una vegada més; si la Jueria financera internacional de dins i de fora d’Europa aconsegueix dur les nacions a una nova guerra mundial, la conseqüència no serà pas la bolxevització de la Terra i, doncs, el triomf de la Jueria, sinó l’anihilació de la raça jueva d’Europa

2)      Trobada de Hitler amb Haj Amin Hussein, muftí de Jerusalem (28 de novembre de 1941): Hitler promet al muftí que, un cop s’hagi assolit un determinat objectiu, l’únic propòsit d’Alemanya a la regió quedarà limitat a l’extermini dels jueus que viuen sota protecció britànica als països àrabs

3)      Setembre de 1942: ...si la Jueria maquina una altra guerra mundial per tal d’exterminar els pobles aris d’Europa, no seran els pobles aris els que seran exterminats sinó la Jueria

4)      8 de novembre de 1942: us en recordareu d’aquella sessió del Reichstag on vaig declarar: si la Jueria s’imagina que pot provocar l’esclat d’una guerra mundial internacional per exterminar les races europees, el resultat no serà pas l’extermini de les races europees sinó l’extermini de la Jueria a Europa. La gent sempre se’n riu de mi quan faig de profeta. D’aquells que llavors van riure, n’hi ha molts que avui ja no riuen més i dels que encara riuen, molts no riuran durant gaire més  temps a partir d’ara

2.6.3.EL REBUIG DELS TESTIMONIS

Rebutjar el testimoni de les persones que afirmen ser supervivents dels camps d’extermini porta implícita la idea d’una conspiració judaica que es deuria dedicar a subornar gent perquè testifiqués contra els nazis. Quin motiu, si no, podrien tenir per inventar-se les mentides que després explicarien?

Com sempre, els negacionistes no han aconseguit presentar cap prova que avali les seves tesis. Durant els gairebé seixanta anys que han passat des de la fi de la II Guerra Mundial, no han pogut acusar ningú de participar en la xarxa de suborns o coacció, ni han descobert l’existència de cap mena d’organització dedicada a aquest fi ni, tampoc, no s’ha donat mai el cas d’un testimoni de l’Holocaust que es desdigués i confessés els motius que l’havien dut a proferir unes falses acusacions que haurien dut persones innocents a la presó, o a ser condemnades a mort per crims contra la humanitat.

El testimoni d’antics oficials nazis es rebutja afirmant que confessaren sota coacció o, fins i tot, després que els aliats els torturessin. Així consideren els Judicis de Nuremberg una farsa, com en el seu moment ho foren els Processos de Moscou amb què Stalin va eliminar els seus rivals fent-los admetre haver participat en conspiracions contra el règim soviètic; si les confessions d’antics dirigents bolxevics com ara Kamenev, Zinoviev o Radek, en què s’autoinculpaven d’haver pres part en complots feixistes o contrarevolucionaris, no mereixen cap credibilitat es perquè se sap que foren sotmesos a tortura i perquè no hi ha cap prova dels crims que confessaren davant dels tribunals que els condemnaren a mort.

Ni en els Judicis de Nuremberg ni en cap judici posterior contra acusats de crims nazis, ningú no ha pogut provar mai que els acusats fossin sotmesos a tortura; per altra banda, hi ha proves de l’Holocaust independents de les declaracions dels nazis davant dels tribunals. Molts dels judicis contra nazis s’han celebrat a Alemanya per part de tribunals alemanys. Que potser l’aparell judicial alemany es dedica a torturar ciutadans del seu país per obligar-los a confessar crims contra la Humanitat? Tot alemany que hagi viscut la Guerra en edat adulta corre el risc que un dia, així perquè sí en el més pur estil kafkià, els tribunals del seu país el processin per criminal nazi?

Per altra banda, no tots els testimonis  d’antics nazis s’han fet davant d’un tribunal; el 1981, i contra la voluntat de la seva família, el doctor Hans Münch, antic Untersturmführer de la SS, va concedir una entrevista  a la televisió sueca on explicava que a Auschwitz s’hi duien a terme operacions d’extermini; vers 1985, Franz Suchomel, antic Unterscharführer de la SS, va exposar als realitzadors del film Shoah els crims comesos a Treblinka; en aquest cas, l’única objecció a fer és que les promeses d’anonimat fetes a Suchomel foren falses, però això no desmenteix pas el seu testimoni.

 

2.6.4.ELS SUPOSATS INFORMES TÈCNICS

Si un  determinat fet és impossible perquè contradiu les lleis que, segons la Ciència, regeixen l’Univers, llavors, tan hi fa que hi hagi suposades proves documentals o testificals que pretenguin verificar-lo. El caràcter impossible del fet demostra la falsedat dels documents i dels testimonis.

Seguint aquest principi, els negacionistes es dediquen a plantejar suposades qüestions tècniques que demostrarien la impossibilitat dels fets explicats pels testimonis de l’Holocaust.

Aquestes preteses qüestions tècniques serien:

 

a)    el gas Zyklon B, usat als camps nazis com a desinfectant, no hauria resultat prou apte per dur a terme execucions massives en cambres de gas

b)   com s’haurien ventilat les cambres de gas per poder-hi entrar a retirar els cadàvers dels executats?

c)    les portes de les suposades cambres de gas no tenien cap mena de reforç especial; com és que els pretesos executats no les tiraven a terra per fugir de la mort?

d)   en la seva confessió, Rudolf Hoss, comandant d’Auschwitz, explicà que els seus homes fumaven quan entraven a les cambres de gas a retirar els cossos dels jueus; si això és cert, com és que les cambres de gas no explotaven?

e)    l’afirmació feta per alguns suposats testimonis que els nazis apilaven cadàvers i els cremaven és inversemblant perquè no haurien tingut prou gasolina per dur-ho a terme i, a més, els hauria resultat impossible aconseguir-ne

f)     és impossible cremar cadàvers en fosses obertes

g)    els forns crematoris dels camps de concentració no tenien prou capacitat per incinerar una elevada quantitat de cadàvers en poc temps

h)   on són les cendres dels cossos incinerats als crematoris?

i)      l’informe Leuchter demostra que no hi havia pas cambres de gas al camp d’Auschwitz

j)      no hi ha proves ni estadístiques ni demogràfiques que avalin la xifra de sis milions de jueus morts arran de l’Holocaust

 

Zyklon B no és pas un gas sinó el nom comercial de la substància que conté el gas cianur d’hidrogen, dit també àcid prússic. Segons els negacionistes, el cianur d’hidrogen s’usava als camps nazis per fumigar roba i habitacions amb el fi d’eliminar-ne els polls portadors del tifus.

Aquesta afirmació és certa, ara bé, en contra del que pretenen els negacionistes, l’àcid prússic també resulta molt eficaç per assassinar gent en massa; la concentració necessària d’aquest gas per matar animals mamífers resulta força inferior a la necessària per matar insectes. Per això, al camp de Treblinka es va deixar de banda l’ús del monòxid de carboni embotellat per passar a fer servir cianur d’hidrogen.

Els negacionistes pretenen que un cop gasejada una cambra amb cianur d’hidrogen hauria calgut esperar vint hores abans de poder-hi entrar sense risc. Això és cert només per a locals convencionals on, segurament, no hi ha orificis de ventilació; ara bé, les cambres de gas sí que en tenien d’orificis i, doncs, l’aire es renovava en cinc minuts, per altra banda, els encarregats d’entrar-hi podien dur màscares anti-gas. Les cambres de gas amb àcid prússic s’han usat als EUA com a tècnica d’execució de condemnats a mort; no calia pas esperar vint hores per retirar el cadàver de l’ajusticiat.

Com que cap de les cambres de gas no s’ha conservat en el seu estat original, no podem saber com eren les portes que les tancaven; a Auschwitz, però, s’han trobat les restes del que podia ser una porta d’una cambra de gas: és massissa i reforçada amb barres d’acer, els seus orificis estan protegits  des de l’interior amb una gruixuda reixa de ferro, segurament per evitar que les víctimes en trenquessin el vidre. Els negacionistes pretenen demostrar les seves afirmacions ensenyant portes d’habitacions de fumigar, evidentment no reforçades[22].

L’entrada de persones fumant a la cambra de gas poc després de l’execució, tal com va explicar-ho Rudolf Hoss en la seva confessió, no havia de provocar pas cap mena d’explosió. El cianur d’hidrogen resulta explosiu només amb una concentració de 56.000 parts per milió, mentre que per matar gent n’hi ha prou amb una concentració de 300 parts per milió, tal com ho explica un estudi escrit pels nazis mateixos conegut com a document Nuremberg NI-9912[23]; per tant, no hi havia risc d’explosió ni tan sols en el cas que hom hagués encès una foguera dins de la cambra de gas. Si els encarregats de retirar els cadàvers fumaven això és que no duien pas màscares anti-gas; la concentració d’àcid prússic havia baixat, doncs, per sota del nivell necessari per matar gent. Com hem vist, amb la concentració necessària per provocar una explosió, el problema no és que algú encengués una cigarreta sinó que tota persona, fumadora o no, hauria mort enverinada pel gas.

Certament, els nazis no feien servir pas gasolina per cremar cadàvers; l’ús d’un combustible refinat, com ho és la gasolina, amb aquest fi hauria estat un malbaratament. Els cossos els cremaven amb oli de motor usat, residus de petroli, o bé amb metanol; de fet, a Auschwitz hi havia una fàbrica de combustible, per tant, no resultava pas difícil aconseguir-ne.

Incinerar cossos humans en fosses obertes és possible malgrat les pretensions dels negacionistes, que basen les seves afirmacions, en alguns casos, en la manca d’oxigen i, en d’altres, en la manca d’escalfor. D’aquestes cremacions hi ha proves fotogràfiques i arqueològiques.

Tal com es desprèn d’un memoràndum adreçat al Brigadeführer de la SS Kammler, la capacitat dels forns crematoris d’Auschwitz era de 4.756 cadàvers al dia; en un camp de concentració, un forn podia ser capaç de cremar 140.000 cossos en un mes, mentre que la capacitat del camp era de només 125.000 reclusos; per tant, el genocidi era una cosa planificada. Pel seu disseny industrial, els forns crematoris dels camps d’extermini eren força més potents que els que s’usen a les funeràries d’avui dia, detall que els negacionistes acostumen a amagar[24].

El temps necessari per cremar un cadàver en un forn dels camps d’extermini era d’uns 30 minuts, mentre que en una funerària aquest procés pot trigar entre dues i quatre hores ja que, en aquest cas, els cossos hi arriben dins d’un taüt; a més, es cremen d’un en un, es procura que no quedi cap resta de carn cremada, com també que fins i tot els ossos més grans hagin quedat reduïts a cendres  i, sobretot, s’evita barrejar les restes d’un cos amb les d’un altre; aquests detalls no es tenien en compte als camps d’extermini on, si era possible, es cremaven dos cadàvers alhora. Naturalment, un forn requereix un temps d’escalfament fins que assoleix la temperatura necessària; ara bé, als camps d’extermini, els forns funcionaven contínuament per això per efectuar una incineració podien aprofitar l’escalfor de l’anterior. Sovint, els negacionistes no volen tenir en compte les diferències existents entre un camp d’extermini i una funerària.

El 1939, l’empresa Topf i fills va aconseguir un contracte per construir un forn crematori per al camp de Dachau, capaç d’incinerar un cadàver per hora; poc després, el juliol de 1940, incrementar la pressió de l’aire van aconseguir un forn apte per cremar dos cossos en una hora; per al manteniment, només calia tenir-lo aturat durant tres hores al dia. El 1951, Topf i fills va patentar un forn capaç de cremar un cadàver en només mitja hora[25].

El 1946, una comissió investigadora polonesa va trobar a prop de Treblinka va trobar enterrada una pila de cendra humana de sis metres de profunditat. L’entitat negacionista Institute for Historical Review això ho admet; ara bé, consideren la troballa de restes humanes no cremades  barrejades amb les cendres com  a prova de la falsedat dels testimonis dels supervivents, segons els quals els cossos es cremaven del tot[26]. Per cert, com es va formar la pila de cendres humanes de sis metres de profunditat? L’Institute for Historical Review no sembla considerar necessari intentar respondre a aquesta pregunta.

Hi ha piles  de cendra al camp de Majdanek; a Auschwitz-Birkenau, les cendres dels cossos cremats les llençaven a rius i aiguamolls del voltant, com també s’usaven com a adob agrícola. Desfer-se de les cendres no era pas difícil, les restes d’un cos incinerat podien cabre dins d’una capsa de sabates.

El 1988, el negacionista Robert Faurisson va contractar Fred Leuchter, resident a Boston on havia treballat en el disseny i construcció de cambres de gas per executar-hi condemnats a mort, per tal de realitzar un informe en defensa del neo-nazi Ernst Zündel, jutjat al Canadà per difondre propaganda negacionista. Pagat pel seu client, el 25 de febrer de 1988, Leuchter viatjà a Polònia i va visitar durant cinc dies les restes d’Auschwitz-Birkenau i Majdanek; a partir dels seus exàmens sobre les ruïnes d’aquests camps d’extermini va redactar un informe on considerava impossible que s’haguessin fet servir com a cambres de gas.

   Leuchter es presentà davant del tribunal que jutjava Zündel com a enginyer expert en tècniques d’execució; ara bé, es va descobrir que la seva única titulació acadèmica era una llicenciatura en història. El jutge va rebutjar l’informe per manca de mètode i va desautoritzar Leuchter per falta de preparació tècnica.

Després d’haver analitzat l’informe Leuchter, el professor George Wellers de París va considerar-lo absurd des del principi fins al final[27].

A Auschwitz-Birkenau, Leuchter va agafar mostres de  les restes de les instal·lacions considerades cambres de gas i d’una habitació de desinfecció de Birkenau; les va fer sotmetre a una anàlisi química, la qual va mostrar rastres de cianur d’hidrogen en totes les restes, amb una concentració força més elevada a les de la cambra de desinfecció. Segons Leuchter, això indicava la inexistència de cambres de gas a Auschwitz-Birkenau i a Majdanek; si hi havia rastres de cianur d’hidrogen a totes les instal·lacions és perquè s’havien fumigat el 1942 arran d’una epidèmia de tifus que, realment, s’hi va donar.

Ara bé, a diferència de les cambres de gas, les habitacions de fumigació no van ser destruïdes; per això les seves parets han quedat fora de l’abast de l’acció de fenòmens meteorològics com ara la pluja; així doncs, les restes de les cambres de gas han estat netejades de rastres de cianur d’hidrogen per les pluges caigudes durant els gairebé quaranta-cinc anys transcorreguts entre la fi de la II Guerra Mundial i la visita de Leuchter. Per altra banda, la més alta concentració d’àcid prússic a l’habitació de fumigació és lògica, ja que la concentració de cianur d’hidrogen necessària per eliminar insectes és superior a la requerida per matar gent[28].

Basant-se en estadístiques de població i no pas en la suma de víctimes de cada un dels camps d’extermini, el comitè anglo-americà que va estudiar el problema de la magnitud de l’Holocaust va estimar el nombre de jueus morts en 5.700.000. Per països, aquesta xifra es pot desglossar així[29]:

 

Alemanya

195,000

Àustria

53,000

Txecoslovàquia

255,000

Dinamarca

1,500

França

140,000

Bèlgica

57,000

Luxemburg

3,000

Noruega

1,000

Holanda

120,000

Itàlia

20,000

Iugoslàvia

64,000

Grècia

64,000

Bulgària

5,000

Romania

530,000

Hongria

200,000

Polònia

3,271,000

URSS

1,050,000

Menys refugiats dispersos

(308,000)

Total nombre de Jueus morts

5,721,500

 

Per altra banda, es conserven avui dia els registres dels camps d’extermini duts per les SS, que resulten ser força acurats.

La xifra de jueus morts no es coneix, però, amb total exactitud; l’obertura dels arxius de l’antiga URSS pot fer elevar la xifra per damunt de sis milions. L’Encyclopedia of the Holocaust avalua les víctimes jueves entre un mínim de 5.596.000 i un màxim de 5.860.000.

A les zones ocupades pel III Reich, hi vivien, segons estimacions fetes pels nazis a la Reunió de Wannsee (1942), onze milions de jueus, dels quals, tres milions a Polònia, un milió a Hongria, més d’un milió als territoris soviètics ocupats pels nazis.

Un fet indubtable és que el nombre de jueus a Europa després de la II Guerra Mundial resulta força inferior a la quantitat de jueus residents a tot arreu del continent abans de la Guerra. Els negacionistes ho intenten explicar dient que, acabada la Guerra, excepte els tres-cents mil que moriren durant el conflicte bèl·lic, els jueus europeus emigraren massivament cap als EUA, Canadà, Argentina, Israel, etc. En realitat, però, la majoria dels jueus d’aquests països hi emigraren abans de la II Guerra Mundial; a Palestina, hi havia 370.000 jueus el 1936, i 590.000 el 1947; a Amèrica, hi vivien 5.540.000 jueus el 1939 i uns sis milions avui dia. Continuen  faltant, doncs, sis milions de jueus[30], que es troben si hom els busca als registres dels camps d’extermini nazis.   

 

2.7.LA RESPOSTA DELS HISTORIADORS

 

En resposta a les pretensions dels negacionistes, s’han produït manifestos per part d’historiadors professionals[31]:

 

a)      Departament d’Història de la Universitat de Duke a Durham [Carolina del Nord (EUA)]: és veritat que els historiadors es dediquen contínuament a la revisió històrica; tanmateix, la feina dels historiadors no té res a veure amb el que fan els negacionistes. La revisió històrica dels grans esdeveniments (...) no té res a veure amb si van passar o no, sinó, més aviat, amb la seva interpretació històrica; generalment, les seves causes, les seves conseqüències. No hi ha cap debat entre els historiadors sobre la realitat de l’Holocaust (...) no hi pot haver cap dubte que el règim nazi va exterminar sistemàticament milions de jueus, gitanos, opositors polítics i d’altra gent

b)      David Oshinsky i Michael Curtis de la Universitat Rutgers, la universitat estatal de Nova Jersey (EUA): si un grup pretén que l’Holocaust no va passar mai, un altre pot pretendre que a Amèrica els negres mai no foren esclaus. Hi ha apostes perquè aviat els diaris de les universitats puguin inundar-se amb anuncis que presentin afirmacions desacreditades com si fossin part del dabat històric normal. Si l’Holocaust no és pas un fet, llavors, res no es un fet

c)       Peter Hayes, professor associat d’història i d’alemany a la Universitat Northwestern d’Evanston [Illinois (EUA)]: Fiqueu-vos al cap que ni un sol dels avenços en els nostres coneixements assolits des de 1945 es deu als autoproclamats revisionistes (...) Això és així perquè contribuir al coneixement no és pas el seu propòsit (...) Aquest anunci [d’un acte organitzat per negacionistes] és un atac a la integritat intel·lectual (...) dels acadèmics als quals volen atemorir. És també una reversió a les pitjors cabòries conspiracionistes de antisemitisme. És possible que una conspiració de repressió tan àmplia i de tan llarga durada hagués pogut funcionar? (...) Que tothom amb un doctorat en història (alemanys, americans, canadencs, britànics, israelians, etc.) dedicat a aquest camp hi estigui ficat (...) si algú sospita que ho és, no seria pas una bona idea revisar el funcionament de les organitzacions negacionistes?

d)      A petició dels seus membres en el seu congrés anual, l’Associació Americana d’Historiadors, la més antiga associació professional d’historiadors dels EUA, va manifestar el desembre de 1991: Cap historiador seriós no es qüestiona que l’Holocaust hagi tingut lloc. Poc després, el 1994, l’Associació va manifestar en una nota de premsa que l’Associació no serà un fòrum per a punts de vista que, en el millor dels casos, són un frau acadèmic

 

Hi ha historiadors que qüestionin o neguin l’Holocaust, tal com ho pretenen els negacionistes?

Entre els membres del col·lectiu negacionista no hi ha cap doctor ni catedràtic d’història[32]; Faurisson era professor de literatura; Zündel és retocador fotogràfic de professió; Butz és professor d’enginyeria electrònica; Stäglich és jutge; O’Keefe no va acabar els seus estudis a Harvard i Cole no va finalitzar el batxillerat; Raven s’havia dedicat a escriure còmics i revistes de cotxes.

Irving, periodista i escriptor d’història, i Weber té un master d’història; són el més semblant que hi ha a un historiador dins del camp negacionista. Leuchter és llicenciat en història però es va presentar amb una titulació d’enginyer que, en realitat, no posseïa pas.       

 

3.BREU HISTÒRIA DE L’HOLOCAUST[33]

3.1.DEFINICIÓ

3.2.CAMPS DE CONCENTRACIÓ I D’EXTERMINI

3.3.LES VÍCTIMES

3.4.QÜESTIONS HISTÒRIQUES

 

3.1.DEFINICIÓ

S’entén per Holocaust l’extermini planificat pel govern del III Reich de grups de gent considerada indesitjable segons la ideologia nazi:

a)   Jueus

b)   Comunistes

c)   Homosexuals

d)   Gitanos

e)   Minusvàlids físics, retardats mentals i pacients de centres psiquiàtrics

f)     Presoners de guerra soviètics

g)   Persones vinculades a les èlits socials de pobles eslaus com ara polonesos o russos, entre d’altres

h)   Activistes polítics

i)      Testimonis de Jehovà

j)      Alguns clergues catòlics o protestants

k)   Sindicalistes

l)      Criminals comuns 

 

A diferència d’altres genocidis, l’Holocaust nazi fou un extermini planificat meticulosament; es feien llistes de víctimes reals i potencials, es duia un registre exacte de les matances, igual com sempre es procuraven millorar les tècniques d’extermini; els nazis practicaren l’Holocaust a tots i cadascun dels territoris que dominaren, és a dir, a la majoria del continent europeu. A més de l’extermini pròpiament dit, l’Holocaust també inclou els experiments mèdics amb les víctimes, duts a terme de forma sàdica i cruel, com ara els perpetrats pel doctor Josef Mengele, conegut pels interns d’Auschwitz com l’Àngel de la Mort.

L’abast real dels crims comesos a les zones sota control nazi no va saber-se fins acabada la Guerra; ara bé, el testimoni d’alguns fugitius va donar indicis que els jueus eren exterminats en massa; per això, el 29 d’octubre de 1942 al Regne Unit, importants figures eclesiàstiques i polítiques protestaren contra la matança de jueus practicada al III Reich.

 

3.2.CAMPS DE CONCENTRACIÓ I D’EXTERMINI

No tots els camps de concentració eren camps d’extermini; ara bé, molts dels interns morien a causa de les condicions inhumanes que s’hi patien. A Alemanya, no hi havia camps d’extermini, aquests es trobaven al districte del dit Govern General de Polònia, una mena de protectorat alemany instaurat a les regions de Polònia no incorporades a Alemanya.

En alguns camps, com ara Auschwitz-Birkenau i Majdanek, s’hi combinaven el treball esclau amb l’extermini; els presoners que hi arribaven, transportats en trens de mercaderies, es classificaven en dos grups segons se’ls considerés aptes pel treball o no; els no aptes (vells, criatures, la majoria de les dones) se’ls enviava directament a les cambres de gas; els aptes esdevenien mà d’obra esclava en fàbriques situades al camp mateix o a la rodalia. Alguns presos eren obligats a traslladar els cadàvers cap als forns crematoris i a recollir-ne el que se’n pogués aprofitar com ara dents d’or.

Els camps de Belzec, Chelmno, Sobibor i Treblinka II es dedicaven exclusivament a l’extermini; només es deixava viure una proporció molt petita dels que hi eren enviats, i se’ls obligava a transportar els cadàvers.

 

3.3.LES VÍCTIMES

 3.3.1.ELS JUEUS

A l’Europa de principis del segle XX, l’actitud majoritària entre els jueus era integrar-se als països on vivien; per això, els nazis van necessitar segregar els jueus de la societat per poder primer perseguir-los i, finalment, exterminar-los.

Els nazis no veien pas el judaisme com un fet religiós o identitari sinó racial, per això, els que s’havien fet cristians o simplement havien abandonat la comunitat se’ls considerava igualment jueus, tal com ho demostra el cas d’una de les víctimes de l’Holocaust: una dona jueva convertida al catolicisme fins al punt d’haver-se fet monja.

En conseqüència, els nazis  necessitaven establir tota una sèrie de criteris per definir qui era jueu i qui no. Segons la legislació del III Reich[34], qui tingués tres avis jueus era jueu; qui només en tingués dos, era un híbrid de primer grau, qui només en tenia un era un híbrid de segon grau, els híbrids de segon grau i els casats amb aris sovint eren exempts de l’extermini.

Un cop definits, els jueus van ser exclosos de la vida econòmica prohibint-los l’exercici de determinades professions; per altra banda, les mesures d’arianització de l’economia preses pel règim nazi van consistir en l’expropiació d’empresaris jueus, els negocis dels quals passaren a nous propietaris aris.

Els nazis van aconseguir separar totalment els jueus de la societat tancant-los en ghettos, barris convertits en presons on els jueus morien de gana o de malaltia, provocada per la manca d’higiene i d’atenció mèdica. A les ciutats europees, els jueus havien hagut de viure en ghettos fins que pogueren abandonar-los gràcies a l’abolició de les mesures de discriminació i segregació contra ells, duta a terme arran de les revolucions liberals del segle XIX; a diferència dels que crearen els nazis, aquests ghettos antics eren barris on els  jueus podien viure amb llibertat i seguint els seus costums; ghetto ve del nom d’un districte de Venècia on, al segle XVI, els jueus foren autoritzats a establir-s’hi.

Durant la II Guerra Mundial, la conquesta pel III Reich de territoris a l’Europa de l’Est i a l’URSS on hi havia una quantitat força important de jueus, va agreujar allò que els nazis denominaven el problema jueu. Després de descartar d’altres solucions com ara enviar-los a Madagascar, el desembre de 1941, Hitler va decidir exterminar els jueus; el pla de realització del genocidi va dissenyar-se a la Reunió de Wannsee (20 de gener de 1942), on hi participaren quadres mitjans del règim. Aleshores, es va començar a ressituar els jueus traslladant-los cap a l’Est, expressió nazi amb què es designava la deportació dels jueus des dels ghettos fins als camps d’extermini: Auschwitz, Belzec, Chelmno, Majdanek, Maly Trostenets, Sobibor i Treblinka II, situats al territori del Govern General de Polònia.

3.3.2.ELS ESLAUS

Per tal de poder dominar els eslaus, poble considerat de raça inferior pels nazis, Hitler va ordenar l’assassinat de tots aquells polonesos vinculats a les èlits socials de Polònia.

Durant la invasió de l’URSS, iniciada el 1941, les forces del III Reich, a més de destruir pobles sencers, van assassinar milions de soldats soviètics capturats com també n’enviaren cap als camps d’extermini.

3.3.3.ELS GITANOS

En teoria, hi havia un impediment racial per dur a terme l’extermini dels gitanos: aquest poble descendia dels invasors aris de l’Índia, per tant, eren tan aris com els alemanys. Ara bé, tal com va establir-ho un dels estudiosos de la ciència racial nazi, els gitanos procedien dels estrats socials més baixos del seu país d’origen i, a més, com que durant les seves emigracions, s’havien barrejat amb d’altres races, havien esdevingut una mena d’aiguabarreig degenerat.

Resolta, doncs, aquesta qüestió, el destí dels gitanos fou similar al dels jueus; molts dels gitanos de l’Europa de l’Est van ser exterminats a Auschwitz i Treblinka.

3.3.4.ELS HOMOSEXUALS

La política nazi sobre els homosexuals mai no va ser clara; segons la legislació del III Reich, el sol fet de ser homosexual no era pas motiu d’arrest; per altra banda, es coneixien les orientacions gais d’alguns dirigents nazis.

Dins de la cúpula nazi, hi havia partidaris de l’extermini dels homosexuals però també n’hi havia de reprimir-los però sense matar-los i, fins i tot, partidaris de tolerar-los. Per això no es va dur a terme un pla general per eliminar-los.

El nombre d’homosexuals víctimes de l’Holocaust s’arriba a avaluar en uns deu mil; ara bé, aquesta xifra també inclou homosexuals que també eren jueus o bé comunistes.

3.3.5.TESTIMONIS DE JEHOVÀ

Els Testimonis de Jehovà foren enviats als camps d’extermini per les seves actituds socials i polítiques: negar-se a cridar Heil Hitler i, sobretot, rebutjar servir a l’exèrcit.

 

3.4.QÜESTIONS HISTÒRIQUES

Les qüestions que debaten avui dia els historiadors sobre l’Holocaust són, principalment, el moment en què Hitler va decidir l’extermini dels jueus. Sobre aquest punt, hi ha dues postures:

a)      Hitler havia previst l’Holocaust ja als inicis de la seva carrera política, és a dir, als anys que seguiren a la fi de la I Guerra Mundial, quan només era el cap d’un petit grupuscle d’agitadors

b)      Hitler no va decidir l’Holocaust fins 1942 com a resposta a l’augment de la població jueva del Reich a conseqüència de les conquestes a l’Europa de l’Est durant la Guerra; les al·lusions a un possible extermini dels jueus presents a Mein Kampf, llibre escrit el 1925, eren pura propaganda política sense cap fi pràctic

 

Una altra qüestió molt debatuda sobre l’Holocaust era el coneixement que en podien tenir els alemanys i la seva actitud davant d’aquest fet. Per discutir aquest tema cal tenir en compte el caràcter d’operació secreta que va tenir l’Holocaust, el fet que molts dels jueus enviats als camps d’extermini no procedien pas d’Alemanya sinó dels països ocupats a l’Europa de l’Est, i que els camps d’extermini no eren pas a Alemanya sinó a Polònia.

4.EL SENTIT DEL NEGACIONISME

 

Òbviament, el propòsit del negacionisme és rentar-li la cara a Hitler i al nazisme per poder presentar-los com una opció política tan vàlida com qualsevol altra. Ara bé, si acceptéssim com a correcta la versió negacionista dels fets, el III Reich continuaria sent un règim criminal; com abans hem dit, els negacionistes admeten que, des del moment mateix de l’accés de Hitler al poder (1933), el govern nazi va adoptar mesures discriminatòries i repressives contra els jueus, així com que, durant la Guerra, va recloure’ls en ghettos per després deportar-los a camps de concentració, on molts moriren a causa de les condicions inhumanes a què eren sotmesos. Tot això ho admeten perquè no els queda pas cap més remei; aquestes mesures es van adoptar públicament i, per tant, en el seu moment, les coneixia tothom que llegís els diaris o escoltés la ràdio.

Anne Frank, coneguda pel diari personal que va escriure, no fou pas gasejada, sinó que va morir de tifus el març de 1945 al camp de Bergen-Belsen. Ara bé, per què una noia de catorze anys va ser internada en un camp de concentració?, de quin crim podien acusar-la?, com és que va agafar el tifus?, que potser a Bergen-Belsen no hi havia unes condicions sanitàries adequades?, li van donar algun tipus d’atenció mèdica quan va emmalaltir? Coneixent la naturalesa dels camps nazis resulta evident que aquestes dues darreres preguntes són retòriques.

Per altra banda, resulta obvi que el III Reich no fou pas un sistema democràtic sotmès als principis del parlamentarisme i de l’estat de dret, sinó una dictadura que,  suprimí tant les llibertats públiques com els drets dels ciutadans, i, des del primer moment, dugué a terme una persecució implacable de tots els que s’hi oposessin. Quin sentit pot tenir, doncs, intentar reivindicar Hitler i el seu règim?

En primer lloc, malgrat que ells intentin desmentir-ho, molts negacionistes procedeixen de l’extrema dreta neo-nazi, racista i antisemita. Així per exemple[35], l’Institute for Historical Review fou fundat per Willis Carto, vinculat al grup Liberty Lobby, entitat antisemita; actualment, l’Institute for Historical Review el dirigeix Greg Raven, qui considera Hitler un personatge molt més gran que Churchill i Roosevelt junts. David Irving, Robert Faurisson i Ernst Zündel han participat en actes polítics neo-nazis. El negacionista Jack Wikoff organitza marxes del White Power a Nova York, com també hi ha negacionistes americans vinculats amb el Klu Klux Klan.

Més enllà d’aquestes adscripcions polítiques, la reivindicació d’un règim totalitari com ho fou el III Reich resulta de l’aliança contra Hitler forjada durant la II Guerra Mundial: els països democràtics (EUA i Regne Unit) units amb la dictadura comunista de Stalin. Per això, l’Holocaust fou l’únic argument dels aliats per considerar fora de la Llei el règim nazi la qual cosa va significar continuar la guerra fins a la rendició incondicional d’Alemanya, rebutjant del tot la possibilitat de negociar cap mena de tractat de pau amb Hitler, i, després processar en els Judicis de Nuremberg els membres del govern alemany; en aquestes circumstàncies, condemnar el III Reich pel seu caràcter dictatorial i repressiu hauria posat en entredit la legitimitat de l’URSS, membre aleshores de la coalició vencedora de la Guerra.

Stalin fou un dictador assassí i sanguinari, culpable de milions de morts, però no va ordenar mai l’extermini de cap grup ètnic concret; aquest fet, l’únic que el diferencia de Hitler, i l’acceptació encara avui dia del comunisme expliquen que el dictador soviètic no sigui una figura coberta d’oprobi com ho és el seu homòleg –i aliat entre 1939 i 1941- nazi.

En l’hipotètic cas que els negacionistes reeixissin en el seu objectiu de fer oblidar l’Holocaust, aleshores aconseguirien situar Hitler al mateix nivell que Stalin: algú que potser va fer coses mal fetes i va cometre equivocacions, però que va tenir aspectes positius. Això és avui dia impossible pel record de l’Holocaust, que fa del Führer un maleït sense pal·liatius.

El dia que a Europa es produeixi la condemna de qualsevol sistema dictatorial o totalitari, el negacionisme deixarà d’existir perquè ja no tindrà raó de ser; aleshores, resultarà absurd intentar reivindicar un règim òbviament repressiu i antidemocràtic com ho fou el III Reich, igual com avui dia són del tot indefensables la monarquia absoluta de dret diví, el feudalisme o l’esclavitud.

 



[1] http://www.adl.org/holocaust/denial_ME/hdme_genocide_denial.asp Holocaust Denial in the Middle East: The Latest anti-Israel, Anti-Semitic Propaganda Theme

 

[2] http://www.mtsu.edu/~baustin/denhist.htm Austin, Ben S: A Brief History of Holocaust Denial.

 

[3] http://www.adl.org/holocaust/zundel.asp Ernst Zundel: Defending Hitler, Denying the Holocaust

 

[4] http://en.wikipedia.org/wiki/Ernst_Z%FCndel

[5] http://www.adl.org/holocaust/irving.asp David Irving: Propagandists' Poster Boy

 

[6] http://perso.wanadoo.fr/d-d.natanson/qui_sont_les_negationnistes.htm

 

[7] http://www.iran-press-service.com/articles/vaziri_garaudy.html

[8] http://www.iran-press-service.com/articles/vaziri_garaudy.html

[9] http://perso.wanadoo.fr/d-d.natanson/qui_sont_les_negationnistes.htm

 

[10] http://www.adl.org/holocaust/ihr.asp Institute for Historical Review (IHR):Outlet for Denial Propaganda

 

[11] http://www.adl.org/holocaust/ihr.asp Institute for Historical Review (IHR):Outlet for Denial Propaganda

 

[12] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[13] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[14] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[15] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[16] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[17] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[18] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[19] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[20] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[21] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[22] http://www.nizkor.org/ftp.cgi/people/l/leuchter.fred/leuchter.faq2 Shofar FTP Archive File: people/l/leuchter.fred/leuchter.faq2

 

[23] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[24] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[25] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[26] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel

[27] http://motlc.wiesenthal.com/resources/education/revision/

[28] http://www2.ca.nizkor.org/ftp.cgi/orgs/polish/institute-for-forensic-research/post-leuchter.report

Shofar FTP Archive File: orgs/polish/institute-for-forensic-research/post-leuchter.report

 

[29] http://www.nizkor.org/ftp.cgi/people/l/leuchter.fred/leuchter.faq2 Shofar FTP Archive File: people/l/leuchter.fred/leuchter.faq2

[30] http://www.nizkor.org/ftp.cgi/people/l/leuchter.fred/leuchter.faq2 Shofar FTP Archive File: people/l/leuchter.fred/leuchter.faq2

[31] http://www.adl.org/holocaust/academic.asp Historians Respond: Denial Denounced as Academic Fraud

[32] http://www.nizkor.org/ftp.cgi/people/l/leuchter.fred/leuchter.faq2 Shofar FTP Archive File: people/l/leuchter.fred/leuchter.faq2

[33] http://en.wikipedia.org/wiki/Holocaust

[34] http://en.wikipedia.org/wiki/Phases_of_the_Holocaust

 

[35] http://www.nizkor.org/qar-complete.cgi 120...Oops...66 Questions & Answers About the Holocaust

Nizkor's response to the Institute for Historical Review & Ernst Zündel