free web hosting | free website | Web Hosting | Free Website Submission | shopping cart | php hosting

TROFIM LYSENKO I LA CIÈNCIA SOVIÈTICA

TORNAR A CIÈNCIA I POLÍTICA

1.TROFIM LYSENKO

1.1.LA SEVA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL

1.2.LES TEORIES BIOLÒGIQUES DE LYSENKO
1.2.1 LA BIOLOGIA DURANT EL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX

1.2.2. ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LES TEORIES DE LYSENKO


2.LA IMPOSICIÓ DEL LYSENKISME

2.1.ELS DEBATS CIENTÍFICS A L'URSS DURANT ELS ANYS 20

2.2.L'ASCENS DE LYSENKO

2.3.LES QÜESTIONS IDEOLÒGIQUES
2.3.1.INTRODUCCIÓ

2.3.2.EL MARXISME

2.3.3.LES NECESSITATS ECONÒMIQUES DE L'STALINISME
2.3.4.EL CONTROL POLÍTIC DELS CIENTÍFICS.

2.3.5.EL LYSENKISME FRANCÈS


3.LA FI DEL LYSENKISME


4.EL LLEGAT DE LYSENKO


5.LYSENKO ENTRE NOSALTRES






1.TROFIM LYSENKO


1.1.LA SEVA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL

1.2.LES TEORIES BIOLÒGIQUES DE LYSENKO
1.2.1 LA BIOLOGIA DURANT EL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX

1.2.2. ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LES TEORIES DE LYSENKO

1.1.LA SEVA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL


Trofim Denisòvitx Lysenko va nèixer el 1898 a Karlovka, localitat situada a Poltava (Ucraïna), fill d'una família pagesa. Després que, el 1921, en època ja soviètica, es gradués a l'Escola d'Horticultura d'Uma, Lysenko se'n va anar a treballar al Centre de Selecció de Belaia Tserkov. El 1925, va graduar-se a l'Institut Agrícola de Kiev, i s'incorporà al Centre de Selecció Experimental de Gandzha, població anomenada posteriorment Kirovbad; quatre anys més tard, el 1929, Lysenko esdevingué especialista a la secció de fisiologia de l'Institut Ucraïnés de Selecció i Genètica, situat a Odessa; el 1936, n'esdevingué el Director.
Gràcies a les seves teories sobre l'herència genètica, Lysenko fou distingit amb l'Ordre de Lenin, la màxima condecoració soviètica, i amb dos premis Stalin, com també fou nomenat vice-president del Sòviet Suprem. El 1938, va esdevenir President de l'Acadèmia Lenin de Ciència Agrícola, i, dos anys més tard, assumí la Direcció de l'Institut de Genètica de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS. Des de 1948, quan el Presídium de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS donà caràcter oficial a les seves teories genètiques, fins a la mort de Stalin (1953), Lysenko fou, dins de les institucions científiques soviètiques, la màxima autoritat no sols en agronomia, sinó en d'altres disciplines científiques. A l'Europa occidental, per la seva banda, el Partit Comunista Francès (PCF) va donar suport a les teories de Lysenko.
Amb la desestalinització, Lysenko perdé, momentàniament, la seva autoritat, però, aviat, es guanyà la confiança del nou dictador, Nikita Khruixtxev. Tanmateix, quan la cúpula mateixa del Kremlin força la dimissió de Khruixtxev (1964), Lysenko fou obligat a abandonar l'Institut de Genètica; aleshores, visqué retirat, fins a la seva mort, el 1976.
Entre les seves obres, destaquen L'herència i la seva variabilitat (1946) i La ciència de la Biologia en el seu moment actual (1948).
Fins ací, aquesta podria ser la biografia d'un científic soviètic de l'època de Stalin; ara bé, la característica de Lysenko fou haver construït i imposat unes teories sobre genètica vegetal aberrants des d'un punt de vista científic, fins al punt que, el 1965, les mateixes institucions soviètiques condemnaren la seva obra com a mancada de fonament i essencialment errònia. Així doncs, com va aconseguir Lysenko esdevenir, durant una colla d'anys, una de les màximes autoritats científiques de l'URSS?.

1.2.LES TEORIES BIOLÒGIQUES DE LYSENKO
1.2.1 LA BIOLOGIA DURANT EL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX


Per comprendre el significat de les teories pseudocientífiques de Lysenko, cal començar repassant breument l'evolució de la biologia durant el segle XIX i principis del XX.
Com és sabut, fins a començaments del segle XIX, hom ignorava del tot l'evolucionisme; llavors, eren admissibles idees com ara atribuir l'extinció de determinades espècies -aquelles que només es podien trobar en estat fòsil- a esdeveniments catastròfics, com pugués ser-ho el Diluvi Universal de què parla la Bíblia, i la possibilitat de l'aparició de noves espècies per generació espontània, és a dir, del no-res. El científic francès Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829), el qual va encunyar el terme biologia per referir-se a l'estudi dels éssers vius, així com el concepte invertebrats per designar els animals desprovistos d'esquelet intern, va establir una teoria evolucionista, segons la qual, els individus adaptaven les seves característiques físiques al medi ambient que els envoltava; això els duia a usar, preferentment, una part dels seus òrgans, que adquirien un més fort desenvolupament, mentre que en deixava d'usar d'altres que, per atròfia, acabaven desapareixent; aquestes noves característiques adquirides arran de les influències del medi ambient, l'individu les deixava en herència als seus descendents; així doncs, si les girafes tenien el coll llarg era perquè, mogudes per la necessitat d'alimentar-se de les fulles d'arbres molt alts, havien hagut d'anar estirant el coll, característica adquirida que cada generació de girafes passà a la següent. En conseqüència, Lamarck podia admetre l'aparició de noves espècies per generació espontània; es crearien organismes simples que, segons les teories lamarkianes, anirien evolucionant cap a éssers més complexos arran de les característiques adquirides per influència del medi.
Mig segle després, el monjo txec Gregor Mendel (1822-1884), experimentant amb llavors de pèsol, va arribar a descobrir les lleis de l'herència, les quals no es basaven pas, com havia suposat Lamarck, en característiques adquirides per influència del medi ambient, sinó en la pròpia estructura genètica de l'individu. Per altra banda, el 1859, Charles Darwin va publicar Sobre l'origen de les espècies per mitjà de la Selecció Natural; Darwin hi definia un mètode per explicar l'evolució: la selecció natural; dins d'una població, aquells individus més ben dotats per enfrontar-se a les condicions del medi on els havia tocat viure disposarien de més oportunitats per sobreviure i tenir descendència, mentre que els incapaços d'adaptar-se al medi moririen abans i no deixarien descendents; per això, les característiques addients per sobreviure a l'entorn seran les que passaran a les generacions futures. Com s'ho feien els individus per passar les seves característiques als seus descendents?, aquesta qüestió fou un enigma fins que es descobrí l'existència dels gens.
A principis del segle XX, entre els biòlegs de tot arreu del món, es produí el debat sobre quina teoria explicava millor l'evolució i la transmissió hereditària de les característiques d'un individu als seus descendents, si el lamarckisme o bé el morganisme, anomenat així pel nom del científic americà T.H. Morgan qui, com també August Weissmann, Hugo de Vries, Carl Correns i Erich von Tschermak, reprengué les teories de Gregor Mendel, ignorades a la seva època; segons el morganisme, que també podria denominar-se mendelisme, la transmissió hereditària s'explica per l'existència dels gens, unes unitats intracel·lulars autoreproductives, que funcionen com a portadors de l'herència; les mutacions es produïen de manera casual. Les tesis lamarckianes encara resultaren defensables entre els científics fins a finals de la dècada de 1920; el V Congrès Internacional de Genètica, celebrat a Berlín el 1927, on H.J. Muller va anunciar-hi la descoberta d'un mètode per provocar mutacions artificialment, va significar el cop final contra el lamarckianisme; a partir d'aleshores, la biologia i la genètica es basaren en les lleis de l'herència genètica exposades per Mendel arran dels seus experiments amb llavors de pèsols, i quedaren bandejades les teories de Lamarck.


1.2.2. ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LES TEORIES DE LYSENKO


En aquest context, les teories de Lysenko poden qualificar-se de lamarkianisme; en el seu triomfant discurs de 1948, quan l'Acadèmia Lenin de Ciències Agrícoles proclamà oficials les seves teories, Lysenko va referir-se contínuament a la tradició lamarckiana, convertida en un espantall pels neo-darwinistes burgesos.
El 1927, el diari Pravda -l'òrgan del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)- va donar la gran notícia que, en un remot laboratori de l'Azerbaijan, un agrònom anomenat Trofim Lysenko havia fet un descobriment molt important: la vernalització, tècnica que permetia conrear a l'estiu les llavors que, normalment, cal sembrar a l'hivern; n'hi havia prou sotmetent-les a baixes temperatures i remullant-les. En realitat, però, Lysenko només havia inventat el mot vernalització, perquè la tècnica ja es coneixia, com a mínim, des de finals del segle XIX. Posteriorment, entre 1931 i 1934, Lysenko va començar a desenvolupar la "teoria científica" amb la qual explicaria els resultats dels seus experiments.
Prenent com a punt de partida, la idea que el desenvolupament d'una planta segueix unes determinades fases, durant cadascuna de les quals, les seves necessitats ambientals resultaven molt diferents, Lysenko va arribar a la conclusió que resultava possible dirigir artificialment el desenvolupament d'una planta controlant-ne l'entorn. La idea principal era la plasticitat del cicle vital; per tant, determinar la durada de cada etapa vegetativa d'una planta depenia del seu entorn i, en cap cas, de la seva estructura genètica.
Com és ara comunament admès, per elaborar aquesta teoria, Lysenko no va seguir cap mena de mètode acceptable per a una comunitat de científics; dels seus experiments, només n'explicava els èxits, els seus resultats es basaven en mostres molt reduïdes -per no dir ridícules-, en notes gens acurades, i, sobretot, no hi havia cap mena de grup de control per verificar els experiments. Com que una vegada, va equivocar-se fent un càlcul numèric -cosa gens sorprenent-, Lysenko va mostrar-se del tot contrari a l'ús de les matemàtiques en la Ciència; d'ací deduïm la seva ignorància en l'art de la manipulació d'estadístiques, una pràctica molt corrent entre els pseudocientífics actuals. A més, un dels lemes de Lysenko era que si es vol descobrir una teoria, s'acaba descobrint-la; així doncs, Lysenko partia, sovint -per no dir sempre- d'idees preconcebudes i es dedicava a buscar allò que pogués demostrar-les, en comptes de seguir el mètode científic d'obervar la realitat i treure'n després les conclusions adients.
A partir de 1935, Lysenko, comptant amb l'ajuda de Prezent, un membre del PCUS, especialista en metodologia educacional en ciències naturals i dotat d'unes certes nocions de filosofia, va començar una nova tasca: redefinir la biologia a partir dels seus experiments. Tots dos van anunciar una nova teoria de l'herència, on negant l'existència dels gens, s'arribava a la conclusió que la base de l'herència no es trobava en cap mena de substància especial auto-reproductiva. Per contra, la cèl·lula mateixa es desenvolupava en un organisme, i no n'hi havia cap part aliena al desenvolupament evolutiu. L'herència es basava en la interacció entre l'organisme i el seu medi ambient, per mitjà de la interiorització de les condicions exteriors; en fi, arran de les seves teories, Lysenko va creure possible crear una varietat de blat capaç de crèixer al cercle polar àrtic, com també, mitjançant unes preteses tècniques d'hibridació, sembrar blat i recollir-ne civada. Aquesta visió acientífica de la biologia confonia dos conceptes molt importants:
a) genotip: el complex genètic transmès hereditàriament a l'individu
b) fenotip: la totalitat de característiques desenvolupades per un individu, que resulta de la interacció entre herència i medi ambient
Així doncs, el tret distintiu de la parabiologia lysenkiana fou el rebuig total a la idea d'herència genètica, descoberta per Mendel. Per tant, si, a partir de 1927, a tot arreu del món, la biologia seguí el camí mendelià, a l'URSS, arran de la imposició de les teories de Lysenko, anà en sentit contrari, cap a un ambientalisme, considerat aberrant per tots els biòlegs de fora de l'URSS. Per la seva banda, Lysenko i Prezent van bescantar la genètica com a reaccionària i burgesa, totalment contrària al materialisme dialèctic; les idees de la mutació com a fenomen de l'atzar era considerada contrària a les creences en el determinisme dels processos naturals, i en l'habilitat humana de transformar la naturalesa d'una manera profitosa.
Amb el nom de Lysenko, s'hi associa el de Mitxurin, un conreador d'arbres fruiters que també creia en la influència del medi ambient en l'herència; ara bé, això és més un resultats de les manipulacions de Lysenko que de les teories de Mitxurin mateix, el qual, tot i creure en la influència del medi ambient no negava l'existència de la transmissió genètica. Abans de la seva mort (1935), Mitxurin va reconèixer la validesa de les teories mendelianes, rebutjades frontalment per Lysenko.

2.LA IMPOSICIÓ DEL LYSENKISME


2.1.ELS DEBATS CIENTÍFICS A L'URSS DURANT ELS ANYS 20

2.2.L'ASCENS DE LYSENKO

2.3.LES QÜESTIONS IDEOLÒGIQUES
2.3.1.INTRODUCCIÓ

2.3.2.EL MARXISME

2.3.3.LES NECESSITATS ECONÒMIQUES DE L'STALINISME
2.3.4.EL CONTROL POLÍTIC DELS CIENTÍFICS.

2.3.5.EL LYSENKISME FRANCÈS

2.1.ELS DEBATS CIENTÍFICS A L'URSS DURANT ELS ANYS 20


La imposició de les teories lysenkianes com a base de la biologia soviètica és conseqüència de la naturalesa totalitària del règim comunista i de la situació econòmica de l'URSS sota la dictadura de Stalin (1928-1953).
Durant els anys vint, els biòlegs soviètics, igual com els dels altres països, també es dividiren entre lamarckians i morganistes. Ara bé, la característica d'aquest debat a l'URSS fou la barreja que s'hi donà entre ciència i ideologia; els lamarckians van arribar a citar Friederich Engels com a autoritat legitimadora de les seves teories; al seu torn, arran del Congrès de les Institucions Científiques Marxistes-Leninistes (1929), el morganisme fou presentat com a la plena realització del materialisme dialèctic; un any més tard, en un congrés soviètic de biòlegs, els morganistes desqualificaren les teories lamarckianes com a contràries al marxisme pel seu caràcter teleològic, mentre que el materialisme dialèctic quedava implícit en la ciència genètica. D'aquesta manera, s'arribà a una situació en què tant lamarckians com morganistes s'atribuïen la creació d'una ciència proletària; els lamarckians consideraven la classe obrera no pas com a esclaus del passat, sinó com a creadors del futur; al seu torn, els morganistes consideraven l'herència genètica com a la raó de la supervivència de les potencialitats humanes dels treballadors, malgrat les condicions que havien hagut de patir d'explotació i misèria.
A més, va afegir-se un nou element a la qüestió: els dirigents bolxevics pretenien que la biologia, igual com les altres ciències, havien de redefinir-se sobre la base del materialisme dialèctic; en conseqüència, tant el lamarckisme com el morganisme eren ideologies burgeses que calia superar mitjançant una nova biologia marxista i, per tant, proletària.
A l'URSS, doncs, les dues teories en disputa -lamarckisme i morganisme- intentaven legitimar-se apel·lant a una ortodòxia ideològica -el marxisme- però no pas seguint el mètode científic d'observar quina de les dues resultava més eficaç per explicar la realitat, i es mostrava més coherent amb els fets observats. S'havia tornat, per tant, a l'època en que, en astronomia, la discussió entre heliocentrisme i geocentrisme intentava resoldre's mirant quin dels dos postul·lats resultava més conforme no pas amb l'observació de l'espai, sinó amb els mites de la Bíblia. De fet, a l'URSS -tant en temps de Lenin (1917-1922) com sota els seus successors-, el marxisme hi exercia el mateix paper de dogma ideològic que el cristianisme en l'Europa medieval. Intentar contradir-lo o mantenir-se'n al marge resultava perillós; al segle XVII, Galileu va poder evitar ser cremat a la foguera retractant-se de les seves teories, a l'URSS a molts dels científics considerats dissidents, ni tan sols se'ls va concedir aquesta oportunitat.
En realitat, la imposició en biologia de les aberracions pseudocientífiques de Lysenko no fou un cas únic dins de la ciència soviètica. Zhadov, portantveu de Stalin, i amb un nivell cultural i una formació científica comparables a les de Lysenko, va considerar la teoria de la relativitat, la cibernètica i la física quàntica burgeses i reaccionàries. Aleshores, va definir una teoria alternativa en què s'hi establia el caràcter axiomàtic de l'espai, el temps i la matèria com a idees absolutes. Tanmateix, com que, per construir bombes atòmiques, no hi havia més remei que seguir les teories d'Einstein, alguns científics convenceren Bèria -un dels estrets col·laboradors de Stalin- perquè els permetés usar la ciència burgesa; Stalin va respondre a Bèria deixa'ls fer, sempre hi serem a temps d'afusellar-los.
En lingüística, a l'opuscle, obra de Stalin, Marxisme i qüestions sobre lingüística, publicat el 1950, s'hi situa l'origen de l'idioma rus a les províncies de Kursk i Orel. Tota la intelligentsia va haver d'aplaudir l'opuscle com un gran avenç científic.
Aquest va ser el camp adobat i conreat en què va germinar i crèixer el lysenkisme, una mala herba dins de la ciència i el progrès


2.2.L'ASCENS DE LYSENKO


Un cop va esdevenir famós per haver descobert la vernalització (1927), Lysenko va posar-se a difondre els resultats dels seus experiments. Tanmateix, al congrés soviètic, celebrat a Leningrad el gener de 1929, sobre genètica, selecció i cria d'animals i plantes, N.A. Maksimov va assenyalar que la vernalització no era, en realitat, un descobriment de Lysenko, el qual ignorà estudis previs sobre factors tèrmics en el desenvolupament de les plantes. Ara bé, malgrat aquest aparent contratemps, després del congrés, Lysenko dugué a terme una sorollosa campanya sobre la vernalització; va aconseguir que el Comissariat Agrícola d'Ucraïna, angoixat per dos anys de fam a causa de les males collites, ordenés l'ús massiu de la vernalització, aleshores, Lysenko fou traslladat a un acabat de crear departament de vernalització a l'Institut Soviètic de Cria de Plantes a Odessa, on va començar a publicar la seva revista Yarovizatsiya (=Vernalització) per difondre les seves idees.
Per aquesta època, Lysenko va aconseguir crear-se la imatge de persona que, de debò, assoleix resultats, en contraposició als científics que, amb els seus complicats mètodes, es dediquen a debatre únicament sobre qüestions teòriques, alienes a les necessitats del poble; Lysenko anava per feina, mentre que els científics discutien sobre el sexe dels àngels, idea força acceptada per les jerarquies soviètiques. El 1931 i 1932, molts genetistes foren acusats d'idealisme menxevic, i s'arribà a considerar la investigació en ciència pura com a equivalent al sabotatge; així, per exemple, el fundador i director de l'Acadèmia Lenin de Ciències Agrícoles, Nikolai Vavilov, un genetista que es manifestava partidari de la unió de la ciència i el socialisme, fou commninat a abandonar els experiments amb plantes exòtiques i a concentrar-se en aquelles introduïbles en l'agricultura soviètica. El 1934, Vavilov va haver de respondre davant del Consell de Comissaris del Poble sobre el càrrec de pretendre separar la teoria de la pràctica. Lysenko, l'home del poble que procurava incrementar la producció d'agricultura sense perdre el temps fixant-se en el color de les mosques, donava mostres d'un pur i dur anti-intel·lectualisme: Millor saber menys, però saber prou com per satisfer les nostres necessitats, així com va a dedicar-se a contraposar l'inútil escolasticisme dels científics amb els èxits pràctics de la vernalització; aquest fou doncs, el model de científic de la nova era que havia de produir-se arran de la construcció del socialisme. Al segon congrés de pagesos col·lectivistes, Lysenko, en un discurs aplaudit calorosament per Stalin, va parlar de lluita de classes dins de la Ciència, així com va manifestar que un enemic de classe ho és tant si és científic com si no.
Tot això, però, no significa pas una acceptació unànim i sense protestes per part dels estaments científics i polítics soviètics de les teories de Lysenko; Bukharin i l'Acadèmia de Ciències es mantenien lleials a la genètica mendeliana. En unes jornades que l'Acadèmia Lenin organitzà entre el 19 i el 27 de desembre de 1936, es va intentar una conciliació entre el lysenkisme i la genètica. Aquesta temptativa no va donar pas els resultats esperats; Vavilov, mendelià, va mostrar-se disposat a acceptar les idees de les fases de desenvolupament de les plantes, així com els experiments per plantar patates a l'estiu; ara bé, la intransigència de Lysenko -i dels seus seguidors- exigia un rebuig total del mendelisme, que un científic com era Vavilov no estava pas disposat a admetre. Serebrovsky i Dubinin acusaren Lysenko de ser, en realitat, un reaccionari; seguir les seves teories farien retrocedir la ciència a l'URSS i, llavors, resultaria impossible bastir la ciència dins del socialisme.
Després d'aquestes jornades, els lysenkistes abandonaren els arguments científics o filosòfics per practicar la demagògia i la ideologització del debat. La genètica la titllaren de racista i de nazi; molts genetistes foren acusats de sabotatge, terrorisme i trotskysme; com resulta obvi, la caiguda de Bukharin, afusellat el 1938 arran de les purgues stalinianes, afavorí el triomf del lysenkisme.
El principal escull que impedia el triomf total de Lysenko era, precisament Vavilov. Aquest científic, conscient que la situació anava esdevenint cada cop més insuportable, el 1939 va blasmar la incultura de Lysenko -a qui no sols li mancava una sòlida formació científica, sinó que, en més d'una ocasió se'l va titllar de semianalfabet- la seva manca de mètodes científics i, sobretot, les represàlies que patien els contraris al lysenkisme. El problema de Vavilov va tenir una solució molt ràpida i senzilla; primer, va ser destituït del càrrec de president de l'Acadèmia Lenin de Ciències Agrícoles, lloc que Lysenko va ocupar el 1938, el mateix any que Vavilov fou expulsat del Presídium de l'Acadèmia de Ciències sota l'acusació d'haver-se dedicat a aïllar l'Institut de Genètica del corrent principal del treball científic (sic) de l'acadèmic Lysenko, el qual havia aconseguit un lloc a l'Acadèmia gràcies a una campanya política contra A.K. Koltsov, director de l'Institut de Biologia Experimental. I, finalment, les coses van arribar on havien d'arribar: el 1940, Vavilov fou empresonat i, el 1941, sotmès a un judici on se'l va declarar culpable de sabotejar l'agricultura, de participar en una conspiració dretana i d'espiar a favor d'Anglaterra -i per què no a favor de Groenlàndia?- i d'altres greus crims i delictes, pels quals va ser condemnat a mort; al cap d'uns mesos, la pena li fou commutada, però Vavilov havia mort de gana a la presó; potser li feien menjar els productes de les grans collites obtingudes gràcies a la vernalització. Això sí, al XX Congrès del PCUS (1955), on es van denunciar els crims de Stalin -però de ningú més- Vavilov fou rehabilitat, pòstumament, és clar. Qui fou nomenat director de l'Institut de Genètica quan Vavilov fou destituït?, doncs Lysenko.
Vavílov no fou l'única víctima; en l'ambient de les purgues stalinianes de 1936-1939, que sacsejaren totes les institucions soviètiques, començant per la cúpula del PCUS, molts biòlegs foren detinguts, i o bé foren afusellats, o bé moriren a la presó; d'altres van tenir més sort i només van perdre la feina. Per posar exemples, el 1936, Israel Agol, Max Levin i Solomon Levit, biòlegs fermament comunistes, foren arrestats; Agol i Levin van ser acusats d'idealisme menxevic i de conspiració trotskysta, mentre que Levit, director de l'Institut de Medicina Genètica, a conseqüència dels seus estudis sobre l'herència genètica humana fou declarat defensor de les idees nazis. Levit va morir a la presó, per la seva banda, Agol i Levin van ser afusellats.
La persecució de les persones va anar seguida per la de les idees; moltes institucions i publicacions científiques foren clausurades; així com molts llibres van ser retirats de les biblioteques i es revisaren els textos per esporgar-ne qualsevol mostra de mendelisme. Així, el VII Congrés Internacional de Genètica, que s'havia de celebrar a Moscou el 1937, fou suspès i quan aquest congrés s'acabà duent a terme a Edimburg el 1939, no va poder-hi participar cap científic soviètic, ni tan sols Vavilov, que n'havia estat elegit president, a qui les autoritats prohibiren abandonar l'URSS. I, per aquest camí, es va arribar al triomf final de Lysenko el 1948, quan arran del seu discurs a l'Acadèmia Lenin de Ciències Agrícoles, les seves teories foren declarades oficials a l'URSS; a més, el 1949, Lysenko obtingué el premi Stalin.


2.3.LES QÜESTIONS IDEOLÒGIQUES
2.3.1.INTRODUCCIÓ


En realitat, no resulta correcte parlar de triomf del lysenkisme a l'URSS el 1948; Lysenko no va convèncer els seus oponents de la validesa de les seves teories; senzillament, un poder dictatorial -el règim soviètic- va declarar oficial el lysenkisme i va usar els seus mètodes represius contra totes aquelles persones no disposades a acceptar-lo per les bones. Els motius de Stalin i els seus sequaços per afavorir el lysenkisme no eren pas d'arrel científica, sinó ideològica.


2.3.2.EL MARXISME


En el seu discurs a l'Acadèmia Lenin de Ciències Agrícoles (1948), Lysenko va proclamar que només seguint les ensenyances de Marx, Engels, Lenin i Stalin es podia redefinir la Ciència. Per altra banda, en les controvèrsies contra Vavilov durant la segona meitat dels anys trenta, Lysenko va pretendre legitimar les seves teories en la llei de transformació dialèctica qualitativa enunciada per Engels, igual com el 1906, és a dir, quan encara ningú no podia creure's que, un dia -i durant setanta-quatre anys- els bolxevics serien amos de Rússia, ho havia fet Stalin, considerant que el triomf, gairebé imminent, de les teories lamarckianes sobre el darwinisme demostraria l'encert dels principis filosòfics d'Engels.
Com ja s'ha exposat abans, des dels anys vint, és a dir en l'època de Lenin (1917-1922) i en el temps de l'interregne -els set anys que trigà a consolidar-se el poder de Stalin després que Lenin -mort el 1924- hagués d'abandonar l'activitat política arran del seu atac de feridura el 1922- el debat científic a l'URSS estava viciat per la necessitat de demostrar la compatibilitat entre les teories científiques i els dogmes marxistes dictats pels bolxevics; per això, els mendelistes soviètics, com ara el mateix Vavilov, usaren el recurs d'intentar legitimar-se en el marxisme, ja fos per pròpia convicció o pel pragmatisme de no situar-se al marge de la ideologia imposada pel poder com a únic sistema intel·lectual possible. A l'URSS, declarar-se no marxista hauria estat com a l'Europa medieval renegar del cristianisme.
Per tot això, a l'URSS, va quedar oberta la possibilitat de fer triomfar una determinada teoria en el camp de la Ciència, no pas sobre la base que resultés apta per descriure la realitat sinó perquè resultés coherent amb el marxisme. Si hom pretén comprendre la genètica vegetal, les teories de Lysenko són un disbarat, però si l'objectiu consisteix a crear una biologia marxista, és a dir, basada en el materialisme dialèctic, teoria filosòfica creada per Marx i Engels, definida com a instrument per transformar -no pas per comprendre- la realitat, aleshores, les teories lysenkianes resulten òptimes, perquè obren la possibilitat de dirigir el creixement de les plantes sense cap obstacle, ja que només cal controlar-ne les circumstàncies ambientals, idea inadmissible per als mendelians els quals, afirmant l'existència d'una estructura genètica interna en cada ésser viu, posen un límit a la transformació de l'estructura biològica de les plantes, instaurant un determinisme científic contrari al marxisme. Plantejat així, el fracàs en l'intent de conrear blat al Cercle Polar Àrtic o plantes tropicals a la Sibèria és un element secundari, no gaire rellevant, quan el que s'intenta és fer compatible la Ciència amb determinats dogmes ideològics; de la mateixa manera que, als inquisidors del segle XVII, no els preocupava pas que l'observació de l'espai mitjançant el telescopi mostrés la Terra girant al voltant del Sol, tal com ho afirmava Galileu, sinó que considerar la Terra el centre de l'Univers resultava útil per legitimar els mites bíblics i els dogmes cristians.
El lysenkisme va tenir un equivalent en la psicologia i la pedagogia; durant anys, a l'URSS, va estar prohibit realitzar tests d'intel·ligència a les criatures; si es demostrava que, entre un grup de nens i nenes, n'hi havia de més capacitats que d'altres, es posava en entredit la idea que el medi social era l'únic factor influent en el desenvolupament de la persona, i, en conseqüència, es legitimava la desigualtat social existent en les societats burgeses capitalistes.


2.3.3.LES NECESSITATS ECONÒMIQUES DE L'STALINISME


El 1922, per tal de salvar el règim, amenaçat per insurreccions obreres i pageses, motivades pel descontent social contra el govern bolxevic, responsable de la greu crisi econòmica que va dur a les grans fams de 1921, Lenin va haver de definir la Nova Política Econòmica, coneguda per les seves sigles en anglès NEP, en què tolerava certes formes de propietat privada i, sobretot, permetia als pagesos posseir les terres que havien pres als aristòcrates durant la Revolució. La NEP, gràcies a la qual vers 1927 als països de l'URSS s'havien recuperat els nivells productius d'abans de la I Guerra Mundial (1914-1918), va mantenir-se fins que, el 1929, Stalin va decidir instaurar l'economia planificada, basada en la propietat estatal de tots els mitjans de producció i en la industrialització forçosa, i en la col·lectivització obligatòria de les explotacions agrícoles, amb la creació del koljós i del sovjós, fet precedit per la requisa de les collites ordenada el 1927/28.
En una societat majoritàriament agrària com era l'URSS vers 1930, la col·lectivització del camp fou una guerra declarada per l'Estat contra la pagesia; sota el pretext de lluitar contra els kulaks -pagesos rics que acapararien la producció per especular-hi impedint així proveir d'aliments les ciutats-, durant la dècada dels anys trenta del segle XX, molts pagesos foren assassinats; per altra banda, un mitjà de resistència camperola fou destruir les collites i deixar morir els animals de cria -o, en molts casos, menjar-se'ls els pagesos mateixos com a darrer mitjà de subsistència-. Per tot això, vers 1932, a moltes regions soviètiques es patiren grans fams comparables a les de 1921.
En aquest context, l'obsessió de Stalin era trobar mitjans per augmentar la producció agrària; d'ací l'exigència als científics de dedicar-se a obtenir resultats pràctics i deixar-se estar de debats teòrics.
Sobre el paper, les teories de Lysenko constituïen el remei; amb les tècniques de la vernalització, celebrades pel Pravda el 1927 com a gran miracle de la ciència soviètica, es podria augmentar el nombre de collites; per altra banda, si es podien crear noves races o espècies agrícoles segons convingués, s'obrien unes possibilitats infinites, en què el nou home soviètic compliria el seu objectiu de transformar la naturalesa segons les seves necessitats. Aquest futur esplendorós s'obstinaven a negar-lo els adeptes del mendelisme, argüint el determinisme científic de l'existència dels gens, que desestimava per impossibles els propòsits del lysenkisme. Per això, Vavilov i molts d'altres biòlegs, per als quals les teories de Lysenko resultaven inadmissibles per absurdes, foren condemnats -sovint a mort- per sabotejar l'agricultura.


2.3.4.EL CONTROL POLÍTIC DELS CIENTÍFICS.


A la Rússia de principis del segle XX, és a dir, durant els darrers anys del tsarisme, l'accés no sols a una cultura universitària, sinó a una instrucció elemental hi era, com a la resta d'Europa, un privilegi restringit a les classes privilegiades: noblesa i burgesia. En la majoria dels casos, obrers i pagesos quedaven condemnats o bé al pur i dur analfabetisme, o bé a adquirir només uns coneixements mínims, que no podien mai anar més enllà de llegir, escriure i realitzar elementals operacions de càlcul numèric.
Després del cop d'estat bolxevic d'octubre de 1917, per tal de mantenir-se al poder, Lenin va fomentar una revolució social contra els explotadors, és a dir, contra nobles i burgesos; ara bé l'extermini dels membres de les antigues èlits socials implicava eliminar les úniques persones dotades d'una certa formació. Després de la Revolució, molta gent d'origen obrer o pagès passà a formar part de la casta dirigent del nou règim, el qual, per això, es ressentia de la incultura de molts dels seus quadres. Així, a A People's Tragedy. The Russian Revolution (1891-1921), Orlando Figes menciona el cas d'un anglès que, en època de Lenin, va aconseguir viatjar d'un extrem a l'altre de l'URSS sense posseir cap mena de passaport ni document identificatiu; quan havia de presentar-se a alguna autoritat soviètica, l'anglès els ensenyava una factura del seu sastre, i els funcionaris soviètics -en molts casos, analfabets- veient un paper imprès escrit i amb un segell -el de la sastreria- es pensaven que allò ja era un document oficial. Aquest fou el context que permeté a un pagès semianalfabet com era Lysenko graduar-se a l'Escola d'Horticultura d'Uma (1921) i a l'Institut Agrícola de Kiev (1925)

Tot i que, durant els anys vint, a l'URSS tenir uns orígens familiars burgesos o nobles constituïa un estigma, per tal de mantenir un cert nivell d'activitat, en alguns llocs clau, com ara l'administració, l'exèrcit i les universitats, es va haver de tolerar que hi exercissin papers dirigents persones d'estracció burgesa. En molts casos, resultava raonable dubtar de la fidelitat al règim comunista d'aquesta gent, que, el 1917, havien pogut donar suport a la Revolució de Febrer -que liquidà el tsarisme i va obrir la possibilitat d'instaurar a Rússia una república parlamentària- però no pas al cop bolxevic d'Octubre, que dugué Lenin al poder; però s'havia de confiar en aquests especialistes burgesos perquè no quedava cap més remei.
Vers 1930, tots els científics soviètics, en especial els de la generació gran, tant els que, en biologia, defensaren el mendelisme com els partidaris del lamarckisme, eren d'origen burgès. Per això, s'hi podia contraposar Lysenko, fill d'una humil família pagesa. L'anti-intel·lectualisme de Lysenko, que defugia els debats teòrics per centrar-se en els resultats pràctics, podia presentar-se com l'actitud d'un home del poble, en contraposició a uns científics burgesos, indiferents -o enemics- als interessos del proletariat.
El triomf de Lysenko fou un més dels exemples de la política seguida arran de les purgues stalinianes, de substituir els tècnics burgesos, com ho era el mateix Vavilov, per tècnics proletaris; encara que, com es va mostrar en el cas de Lysenko, el seu origen popular no significava pas millor preparació ni més aptitud. En una Rússia no bolxevic, tsarista, regida per un govern parlamentari sorgit de la Revolució de Febrer de 1917 o bé dominada per un règim autoritari resultant d'una victòria dels exèrcits blancs -antibolxevics- en la guerra civil de 1918-21, molt probablement, Lysenko, i moltes persones més com ell, no hauria pogut fer l'ascensió social que va dur a terme; els tècnics proletaris eren gent que ho devia tot a la Revolució i que, per aquest motiu resultarien dòcils al poder comunista; la seva competència i preparació real no era pas una qüestió primordial.
En conclusió, el dogmatisme marxista, la promesa de solucions miraculoses per a una economia devastada per la pròpia política de Stalin i els seus orígens socials foren els trumfos de Lysenko per guanyar la partida als seus adversaris; una confrontació en què el debat científic hi destacà, precisament, per la seva absència.


2.3.5.EL LYSENKISME FRANCÈS


En l'Europa dels anys posteriors a la II Guerra Mundial, França fou, juntament amb Itàlia, el país occidental on va tenir-hi més força el Partit Comunista; Maurice Thorez, secretari general del PCF des de 1930, fins poc abans de la seva mort (1964), fou ministre d'estat i vice-primer ministre de 1945 a 1947; en honor seu, el règim soviètic va decidir anomenar Thorez una ciutat d'Ucraïna. És interessant veure-hi com, vers 1950, quan Lysenko gaudia del seu màxim esplendor a l'URSS, va produir-se dins del PCF un debat sobre el lysenkisme. En l'article de J. T. Desanti La Ciència, una ideologia històricament relativa, hi trobem tot l'arsenal ideològic de justificació del lysenkisme:
a) postular l'existència d'una ciència burgesa contraposada a una ciència proletària, en conseqüència, la ciència és un element de la lluita de classes i, per tant, una matèria en què hi ha d'intervenir el Partit
b) la ciència és fruit del treball humà, amb el qual, es determina la naturalesa, la qual s'ha de transformar. És a dir, ací ens trobem amb el vell tòpic marxista que no es tracta de comprendre com és el món, sinó transformar-lo segons les nostres necessitats
c) el desenvolupament d'una ciència sempre reflecteix la consciència i els interessos d'una classe
Aquests postulats dugueren molts comunistes francesos a elogiar el treball científic de Lysenko. Naturalment, la diferència entre França i l'URSS és que a França, els comunistes no disposaven del poder repressiu de l'Estat per imposar les seves tesis i eliminar qui no les acceptès

3.LA FI DEL LYSENKISME


A partir de 1948, l'aparell polític del PCUS i de l'Estat Soviètic -bé, en realitat, resulta difícil establir on acabava l'un i on començava l'altre- va donar ple suport a Lysenko, presentant-lo com la primera figura de la ciència a l'URSS. El primer revés de Lysenko va venir el 1955, dos anys després de mort Stalin, el seu mecenes, en què tres-cents científics de totes les disciplines van signar un manifest demanant la destitució de Lysenko; Kruixtxev va destituir-lo, però va nomenar en lloc seu, Olxansky, un deixeble de Lysenko; per tant, no s'havia aconseguit res. Ara bé, la caiguda de Kruixtxev (1964), obligat a dimitir pels seus camarades de la cúpula del PCUS va significar la fi del lysenkisme; tot i així, el físic Andrei Sakhàrov encara va haver d'oposar-se en les eleccions a l'Acadèmia de Ciències de 1964 a la candidatura d'un lysenkista. Finalment, el 1965, les teories de Lysenko foren condemnades a l'URSS i es tornà, en la mesura que fou possible, a la genètica i biologia científica, és a dir, mendeliana i darwinista.

4.EL LLEGAT DE LYSENKO


Durant la dècada de 1920, els científics soviètics foren pioners en la síntesi dels coneixements de genètica amb la teoria darwiniana de la selecció natural, mitjançant l'estudi de plantes i animals salvatges, que va dur a comprendre els mecanismes de la selecció natural; els soviètics feren aportacions com ara l'estudi de la combinació de gens. L'escola soviètica fou reconeguda per haver arribat a explicar l'evolució de les espècies com a resultat de canvis genètics seguint les lleis de Mendel. Prova del prestigi internacional dels biòlegs soviètics, fou haver escollit Moscou per dur-hi a terme un congrés internacional de genètica, que va haver de ser suspès arran de la pressió dels lysenkistes, i haver-ne elegit president Nikolai Vavilov, fins i tot després que s'hagués hagut de decidir reunir el congrés a Edimburg.
Com és obvi, tot això quedà estroncat arran de la imposició del lysenkisme, el qual va deixar la ciència soviètica a la cua del rànking mundial. De fet, als països antigament integrats a l'URSS, encara no s'han recuperat dels efectes que va tenir el rebuig de la biologia científica per Lysenko; a moltes generacions d'estudiants, els fou impossible estudiar biologia i genètica, ja que, en les escoles i universitats, era obligatori ensenyar-hi el lysenkisme, quedant del tot exclosa la biologia burgesa, és a dir, científica; per això, l'URSS quedà al marge de la revolució genètica esdevinguda al món desenvolupat a partir de 1950, clau en l'increment de la producció agrícola als països rics. A França, la situació no va arribar a aquests extrems, simplement perquè el PCF no va tenir mai prou poder com per imposar la seva dogmàtica al conjunt de la societat.
Ara bé, com és de preveure, les conseqüències del lysenkisme no afectaren només l'àmbit científic. L'aplicació de les teories lysenkianes, que, segons Stalin havien de ser la panacea per incrementar la producció agrícola a l'URSS, provocaren desastroses collites a Crimea, Sibèria i a Ucraïna; el 1963, l'URSS va haver d'importar blat, cereal que anys enrera havia exportat. En fi, com deia un acudit força freqüent als països comunistes, Quina primera matèria hauria d'importar el Sàhara després de cinc anys d'economia planificada? Resposta: Sorra.

Un dels exemples de la pèssima gestió econòmica dels governs comunistes fou l'episodi dels tarongers del llac Balaton (Hongria); en un moment donat, el règim comunista hongarès va intentar impulsar econòmicament la regió del llac Balaton conreant-hi tarongers. Un agrònom va avisar-los que el projecte era inviable perquè, en una regió de clima fred com era l'àrea del llac Balaton, hi resultava impossible la supervivència dels tarongers; el govern comunista no en va fer cas, va gastar-se una suma enorme de divises per adquirir les llavors dels tarongers, que moriren tots al cap de poc de ser plantats. En vista d'aquests resultats, les autoritats comunistes prengueren la decisió de processar per sabotejador l'agrònom que els havia avisats. En el relat d'aquest fet no s'hi acostuma a mencionar la intervenció ni de Lysenko ni de cap dels seus deixebles -i potser no va produir-se-; ara bé, la idea de sembrar tarongers al llac Balaton es pot considerar lògica únicament si hom accepta les teories lysenkianes, segons les quals, els tarongers haurien desenvolupat mutacions per adaptar-se a un clima fred.

5.LYSENKO ENTRE NOSALTRES


El lysenkisme s'explica pel caràcter totalitari de l'URSS; ara bé, no hi ha hereus de Lysenko en les societats democràtiques?, és a dir, institucions o moviments polítics capaços de negar la realitat científica si la jutgen contrària als seus interessos ideològics. Aci creiem que podem enumerar-ne uns quants:
1. Sectors espanyolistes valencians, sobretot de dreta, però també d'esquerra, disposats a afirmar l'existència d'una llengua valenciana del tot diferent al català. Amb això tenen l'argument per negar cap mena d'identitat cultural entre València i Catalunya.
2. Grups catòlics reaccionaris disposats a legitimar postures homofòbiques en unes suposades teràpies capaces de guarir l'homosexualitat
3. El govern espanyol pretenent crear amb els arxius expoliats pel franquisme un arxiu sobre la Guerra Civil quan una noció elemental de l'arxivística és el principi de procedència, és a dir, que els arxius s'han d'organitzar seguint l'organigrama de les institucions que els van crear, quedant fora de lloc els arxius temàtics, perquè, com s'afirma a tot arreu del món menys a Espanya, els arxius temàtics no són autèntics arxius.
4. Grups alternatius que blasmen, sense cap mena de fonament científic, la descoberta d'aliments transgènics.
5. La negació que el castellà hagi estat mai una llengua d'imposició, enlloc del món, ni tan sols a Amèrica, Galícia, Euskadi i els Països Catalans.
Naturalment, en una societat democràtica no s'usen els mètodes repressius d'un règim totalitari; ara bé, no es poden negar els efectes perniciosos de la manipulació de la realitat científica amb fins polítics.