free web hosting | free hosting | Business Web Hosting | Free Website Submission | shopping cart | php hosting

ANTONIO VALLEJO NÁJERA I LA PSIQUIATRIA ESPANYOLA

PER TORNAR A CIÈNCIA I POLÍTICA

1.INTRODUCCIÓ

2.BIOGRAFIA

3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

4.VALLEJO-NÁJERA EN EL RECORD

1.INTRODUCCIÓ

 

Ací presentem un cas donat a conèixer arran del reportatge de TV3 Els nens perduts del franquisme: la psiquiatria usada com a mitjà de repressió pel naixent règim franquista durant la Guerra Civil i els anys immediatament posteriors. El responsable d’aquest fet fou Antonio Vallejo-Nájera (1889-1960).

1.INTRODUCCIÓ

2.BIOGRAFIA

3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

4.VALLEJO-NÁJERA EN EL RECORD

 

2.BIOGRAFIA

 

Antonio Vallejo-Nájera (o Vallejo-Nágera, totes dues formes resulten ser emprades per referir-s’hi) va néixer el 1889 a Paredes de Nava (Palencia), província integrada a la Comunitat de Castella-Lleó segons el sistema autonòmic instaurat arran de la Constitució de 1978.

Vallejo-Nájera va llicenciar-se en medicina a la Universitat de Valladolid el 1909 i decidí ingressar al cos de Sanitat militar.

El Tractat d’Algessires (1906) dividí el Marroc en dos protectorats, un d’espanyol i un altre de francès. Per tal de poder-hi consolidar el seu domini, Espanya hi dugué a terme una guerra colonial imperialista entre 1906 i 1926; la possessió d’una part del Marroc era la manera de superar el trauma de la pèrdua de les seves darreres colònies ultramarines de Cuba, Puerto Rico i Filipines el 1898. En aquesta guerra, on hi actuà com a metge militar, Vallejo-Nájera hi guanyà força condecoracions, algunes per accions bèl·liques.

El 1917, Antonio Vallejo-Nájera rebé el nomenament d’agregat de l’ambaixada espanyola a Berlín per formar part de la comissió militar que havia d’investigar els camps de presoners de guerra. Acabada la I Guerra Mundial (1914-1918), Vallejo es quedà a Alemanya, n’aprengué l’idioma i, arran d’haver-hi conegut les clíniques psiquiàtriques, s’inclinà per aquesta branca de la medicina; a Alemanya, traduí a l’espanyol les obres de psiquiatres alemanys com ara Gruhle i Schwalbe.

El 1930, Vallejo-Nájera tornà a Espanya, on dirigí la clínica psiquiàtrica de Ciempozuelos (Madrid) i l’any següent esdevingué professor de l’Acadèmia de Sanitat Militar.

En esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), Antonio Vallejo-Nájera s’adherí al bàndol franquista, on arribà a ser cap dels serveis psiquiàtrics militars dels sublevats així com coronel de l’exèrcit. El 1938, Franco va acceptar la petició de Vallejo de crear un gabinet d’investigacions psicològiques per investigar les arrels psicofísiques del marxisme. Ací és on Vallejo-Nájera féu les seves rellevants aportacions a la Ciència.

Acabada la Guerra, el 1947, fou nomenat professor de psiquiatria de la Universitat de Madrid, càrrec que exercí fins 1959; el 1950, Vallejo va presidir el I Congrés Internacional de Psiquiatria, celebrat a París; l’any següent, fou elegit membre de la Real Academia de Medicina.

Antonio Vallejo-Nájera va morir el 25 de febrer de 1960 a Madrid. Entre les seves obres –més de trenta llibres propis així com traduccions a l’espanyol-, destaquen Propedéutica clínica psiquiátrica (1936), El caso de Teresa Neumann (1937), Eugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza (1937), La locura en la guerra: Psicopatología de la guerra española, (Valladolid, 1939), Tratado de Psiquiatría (1944), Locos egregios (1946), Literatura y psiquiatría (1950), etc.

1.INTRODUCCIÓ

2.BIOGRAFIA

3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

4.VALLEJO-NÁJERA EN EL RECORD

 

3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

 

Com a cap del Gabinet d’Investigacions Psicològiques creat per Franco a petició seva el 1938, Vallejo-Nájera va dur a terme uns experiments per comprovar una hipòtesi que ja havia avançat en d’altres treballs seus: l’íntima relació entre l’adhesió a les idees marxistes i la inferioritat mental; si es confirmava la idea que la majoria de marxistes eren psicòpates anti-socials, llavors, segons Vallejo-Nájera, la solució consistia a aïllar-los de la societat des de la infantesa i, així, s’aconseguiria alliberar el cos social d’aquesta pesta d’indesitjables.

En ciència, les hipòtesis cal provar-les mitjançant l’experimentació; per això, Vallejo-Nájera va dedicar-se a analitzar dos grups de presos antifranquistes:

 

a)      un grup de membres de les Brigades Internacionals capturats per les forces franquistes

b)      cinquanta dones recluses a la presó de Màlaga

 

Segons un article seu publicat a la revista Semana Médica Española sota el títol Psiquismo del fanatismo marxista, l’eminent psiquiatra espanyol es proposava demostrar les següents hipòtesis:

 

a)      la inferioritat mental dels partidaris de la igualtat social i política o desafectes. En aquest context, desafectes ho deurien ser totes les persones contràries a Franco

b)      la perversitat dels règims democràtics, que, en promoure els fracassats socials amb polítiques públiques, afavoreix el ressentiment, cosa que no s’esdevé amb els règims aristocràtics on només triomfen els socialment millors. Règims aristocràtics deurien ser-ho el III Reich i totes les dictadures feixistes de l’Europa de l’època

 

Vallejo usava el concepte de revolucionari nat, que deuria referir-se a una persona ja predestinada pel seu psiquisme a tenir idees polítiques extremistes anti-sistema. Segons ell, el revolucionari nat té unes qualitats biopsíquiques i unes tendències instintives que, mogudes per complexes de rencor i ressentiment tendien a trastocar l’ordre social. A més, hi havia l’imbècil social, un individu dins d’una multitud d’éssers incultes, maldestres, suggestionables, sense espontaneïtat ni iniciativa que formaven la massa gregària de les gents anònimes. Deduïm, doncs, que només una minoria deuria sobresortir dins d’aquest magma de febles mentals.

L’anàlisi dels Brigadistes Internacionals va proporcionar a Vallejo la base per afirmar que els marxistes aspiren al comunisme i a la igualtat de classes arran de la seva inferioritat, de la qual, segurament, tenen consciència; i, per això, es consideren incapaços de prosperar mitjançant el treball i l’esforç personal. Com que un percentatge elevat de marxistes devien les seves idees a la Premsa revolucionària, resultava obvi que la premsa diària i el cinema –la televisió aleshores no existia- exercia una poderosa influència en persones d’intel·ligència mitjana o inferior.

En l’anàlisi dels Brigadistes, però, va produir-s’hi un error de mètode. Els presos se n’adonaren que l’objectiu de les proves era demostrar que ells eren subnormals –tot i ser marxistes, alguna intuïció encara la tenien-, aleshores, decidiren enfotre-se’n i es dedicaren a explicar tota mena d’experiències sexuals aberrants completament fictícies; per altra banda, alguns presos veieren les proves com el mitjà per evitar ser afusellats a l’endemà. Per tant, les dades que Vallejo-Nájera recollia i comentava amb els seus amics i col·legues de la Gestapo desplaçats a Espanya no s’ajustaven pas a la realitat

L’anàlisi de les preses de Màlaga, que titulà Investigaciones psicológicas en marxistas femeninos delincuentes, mostra un tret psíquic de Vallejo-Nájera: la seva missogínia; potser havia tingut alguna mena d’experiència traumàtica amb dones com ara una noia que li hagués donat carbassa en l’adolescència, una mala relació amb la seva mare, un complexe d’Edip no superat o bé potser era homosexual i no s’havia decidit a sortir de l’armari. En fi, alguna explicació tindrà la Ciència per trobar el motiu que deuria dur Vallejo-Nájera a afirmar que l’activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista s’explica per la seva característica feblesa de l’equilibri mental. Quan desapareixen els frens que contenen socialment la dona, aleshores s’hi desperta l’instint de crueltat fins a uns extrems inimaginables en mancar-li les inhibicions intel·ligents i lògiques. Decididament, caldria fer un estudi de les relacions de Vallejo-Nájera amb les dones.

En les conclusions sobre aquests experiments, Vallejo-Nájera es limitava a repetir les idees que havia expressat el 1937 al seu llibre Eugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza. El tema central d’aquest interessant treball de ciència psiquiàtrica era que la raça hispànica havia degenerat arran de segles d’haver-se barrejat amb jueus conversos –en podia estar segur Vallejo de qui eren els seus avantpassats d’època medieval?-. Per això calia aplicar un dels més significants avenços descoberts a l’Alemanya nazi: l’eugenèsia, és a dir, l’extermini dels considerats inferiors orgànics i psíquics, una idea espartana, segons ho afirmava el mateix Vallejo, que gràcies a Nietzsche s’havia recuperat. Vallejo no es veia amb cor d’arribar a l’eliminació física dels indesitjables i, per això, es limitava a proposar de recloure’ls en asils, penals o colònies amb separació de sexes.

La conseqüència més tràgica de les teories de Vallejo-Nájera fou la separació de nens de les seves famílies. Segons les forces franquistes anaven conquerint territoris, s’anava enviant a la presó persones vinculades amb el règim republicà. Les dones eren tancades amb els seus fills, ara bé, a les presons, autèntics camps d’extermini on les males condicions higièniques i alimentícies provocaven una gran mortaldat sobretot de criatures, la canalla només s’hi podia estar fins als tres anys i, a més, durant aquest període, es limitava al màxim el contacte de les mares amb els seus fills. Passats els tres anys d’edat, si la dona no tenia ningú a qui confiar el nen, aquest podia acabar en un orfelinat de l’Auxilio Social o bé acollit en una institució religiosa i, aleshores, la família acostumava a perdre’n el rastre. Aquesta pràctica fou legitimada científicament pels descobriments de Vallejo-Nájera sobre la personalitat dels marxistes; separant les criatures de les seves famílies s’aconseguia que no propaguessin la tara mental del marxisme.

1.INTRODUCCIÓ

2.BIOGRAFIA

3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

4.VALLEJO-NÁJERA EN EL RECORD

4.VALLEJO-NÁJERA EN EL RECORD

 

Més de quaranta anys després de la mort d’Antonio Vallejo-Nájera, què en queda? Doncs una entrada a la Gran Enciclopedia Rialp editada el 1991 on se’ns en presenta una biografia revisada. No s’hi fa cap referència als experiments psiquiàtrics que dugué a terme durant la Guerra Civil, en la menció d’obres seves no s’hi mencionen ni Eugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza, ni La locura en la guerra: Psicopatología de la guerra española. I així s’obté una visió neutra, més aviat positiva d’algú comparable amb el tristament conegut Dr Mengele, cèlebre pels seus experiments amb reclusos dels camps d’extermini. És clar que aquest revisionisme es troba amb un problema: a l’entrada de l’enciclopèdia Rialp sabem que el 1931, Vallejo fou nomenat professor de l’Acadèmia de Sanitat Militar, i el 1947 professor de Psiquiatria de la Universitat de Madrid. Què se’n féu de la vida de Vallejo-Nájera durant els setze anys transcorreguts entre 1931 i 1947?, sembla com si durant aquest període, Vallejo hagués estat dins d’una mena de forat negre.

Aquest article en mencionar el nomenament de 1947 precisa que Vallejo fou el primer catedràtic numerari de psiquiatria a la Universitat espanyola. Aquesta informació, certa, cal situar-la en el seu context. Acabada la Guerra, es produí la depuració dels cossos docents a tot arreu de l’Estat, així com molta gent fugí a l’exili; en el camp de la psiquiatria, figures brillants del temps de la República patiren la repressió franquista: el Dr Sacristán fou depurat i destituït, el Dr Lafora va haver d’exiliar-se i el Dr Olivares fou primer empresonat i, després, depurat. Aleshores, hom comprèn per què l’honor de ser el primer catedràtic de psiquiatria a Espanya correspongué a Vallejo-Nájera.

No és aquest l’únic record d’Antonio Vallejo-Nájera; al seu poble natal, Paredes de Nava (Palencia) hi ha una plaça amb el seu nom. De fet, aquesta denominació no desentona gaire amb un nomenclàtor on encara hi figuren grans personatges de la història com ara el generalísimo Franco, el generals Queipo de Llano, Mola, Cabanellas o bé d’altres personatges civils com ara José Antonio Primo de Rivera o Calvo Sotelo. Una mostra més que a Espanya el règim franquista no és una experiència condemnada com ho és a Alemanya el nazisme, tal com ho prova l’existència a Madrid d’una estàtua del caudillo. El PP no condemna el franquisme i, durant els seus catorze anys al poder –de 1982 a 1996-, el PSOE no va ordenar mai la retirada de tots els símbols franquistes.

1.INTRODUCCIÓ

2.BIOGRAFIA

3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

4.VALLEJO-NÁJERA EN EL RECORD