free web hosting | free website | Business Web Hosting | Free Website Submission | shopping cart | php hosting

EXEMPLES DE TRADUCCIÓ

PER TORNAR A TRADUCCIÓ

1.TEXT ORIGINAL

2.TRADUCCIÓ

1.TEXT ORIGINAL

 

The Jesus Puzzle

Was There No Historical Jesus?

by Earl Doherty

http://pages.ca.inter.net/~oblio/jhcjp.htm


Personal copies of this article may be made as long as author identification is preserved.

Return to Home Page

The following article appeared in the Journal of Higher Criticism, Fall 1997, published by the Institute for Higher Critical Studies based at Drew University in Madison, New Jersey (see Recommended Link at end of Home Page). It was written at the request of the editors, Darrell J. Doughty and Robert M. Price.

*

THE JESUS PUZZLE
Pieces in a Puzzle of Christian Origins

by Earl Doherty

Part One
PIECES IN THE PUZZLE

That Jesus was a man who lived and preached in Palestine during the early first century, who gave rise to a faith movement centered upon himself which would go on to become one of the world’s great religions, might seem to be a fairly straightforward proposition. The idea lies at the base of nearly 2000 years of Christian belief and remains the starting point for almost all scholarly study of Christian origins. And yet, accommodating such a simple assumption to the documentary evidence is an exceedingly difficult task, a puzzle whose solution has proven stubbornly, perplexingly, maddeningly elusive.

If we could reduce the complexity of the evidence to a number of identifiable elements, including the wider setting of the times in which Christianity arose, we might come up with a list of ten puzzle pieces:

Piece No. 1: A Conspiracy of Silence

In the first half century of Christian correspondence, including letters attributed to Paul and other epistles under names like Peter, James and John, the Gospel story cannot be found. When these writers speak of their divine Christ, echoes of Jesus of Nazareth are virtually inaudible, including details of a life and ministry, the circumstances of his death, the attribution of any teachings to him. God himself is often identified as the source of Christian ethics. No one speaks of miracles performed by Jesus, his apocalyptic predictions, his views on any of the great issues of the time. The very fact that he preached in person is never mentioned, his appointment of apostles or his directive to carry the message to the nations of the world is never appealed to. No one looks back to Jesus’ life and ministry as the genesis of the Christian movement, or as the pivot point of salvation history. The great characters of the Jesus story, Mary his mother, Joseph his father, John his herald, Judas his betrayer, Pilate his executioner: none of them receive a mention in all the Christian correspondence of the first century. As for holy places, there are none to be found, for not a single epistle writer breathes a word about any of the sites of Jesus’ career, not even Calvary where he died for the world’s sins, or the empty tomb where he rose from the dead to guarantee a universal resurrection.

The one clear placement of Christ in recent times, the accusation in 1 Thessalonians 2:15-16 that Jews in Judea had killed the Lord Jesus, has been rejected as an interpolation by most of today’s liberal scholars,1 while the one Gospel episode Paul seems to allude to, Jesus’ words over the bread and wine at what he calls "the Lord’s Supper" in 1 Corinthians 11:23f, can be interpreted as a mythical scene Paul has himself developed through perceived revelation (see Piece No. 5). Otherwise, no non-Gospel writer of the first century makes any statement which would link the divine spiritual Son and Christ they all worship and look to for salvation, with a man who had recently walked the sands of Palestine, taught and prophecied and performed miracles, a man executed by Pontius Pilate on Good Friday outside Jerusalem, to rise from a nearby tomb on Easter Sunday morning. This "conspiracy of silence" is as pervasive as it is astonishing. [See Part One: A Conspiracy of Silence in the Main Articles.]

The Gospel Jesus and his story is equally missing from the non-Christian record of the time. Philo of Alexandria, the Jewish historian Justus of Tiberias, Pliny the Elder as collector of reputed natural phenomena, early Roman satirists and philosophers: all are silent. Pliny the Younger, in his letter to Trajan from Bithynia c.112, does not speak of Christ in historical terms. Josephus’ famous passage in Antiquities 18 is acknowledged to be, as it stands, a Christian interpolation, and arguments that an original reference to Jesus either stood there or can be distilled from the present one, founder on the universal silence about such a reference on the part of Christian commentators until the 4th century.2 As for the reference in Antiquities 20 to James as "brother of Jesus, the one called (the) Christ", this passage also bears the marks of Christian interference.3 The phrase originally used by Josephus may have been the same designation which Paul gives to James (Galatians 1:19), namely "brother of the Lord," which would have referred not to a sibling relationship with Jesus, but to James’ position in the Jerusalem brotherhood, something which was probably widely known. A Christian copyist could later have altered the phrase (under the influence of Matthew 1:16) to render it more "historical" after Jesus of Nazareth was developed. [For a complete examination (and partial rethinking) of the Josephus question, see Supplementary Article No 10: Josephus Unbound: Reopening the Josephus Question.]

The Roman historian Tacitus (Annals 15:44), is the first pagan writer to speak of Jesus as a man crucified by Pilate. Rather than representing information he dug out of an archive (the Romans would hardly have kept a record of the countless crucifixions around the empire going back a century), this was probably derived from Christian hearsay about a human founder of the movement, newly circulating in the Rome of Tacitus’ day (c.115). On the other hand, there are those who question the authenticity of this passage as well. Around the same time, Suetonius’ report (Claudius, 25) about Jews in Rome agitating under "Chrestus" in the reign of Claudius is so brief and uncertain, it may not be about Christ and Christians at all. In any case, it would not witness to an historical Jesus.

As for the references to Jesus in the Jewish Talmud: even though some remarks are attributed to rabbis who flourished around the end of the first century (none earlier), they were not written down before the third century, and thus are unreliable. In any case, they are so cryptic and off the mark, they can scarcely be identified with the Gospel figure.

[For the non-Christian witness to Jesus, see Postscript in the Main Articles.]

Piece No. 2: A Transcendent Christ and a Missing Equation

When early writers like Paul speak of their "Christ Jesus", they do so in exclusively mythological terms. He is the divine Son in heaven, speaking through scripture, connected to the believer in mystical ways. Christ Jesus is the very substance of Godhead, pre-existent and the image of the Father. Through him God effected creation, and his sustaining power holds the universe together. Christ is also the cosmic redeemer who descended from heaven to undergo a sacrificial death (an earthly time and place is never stated) and was subsequently exalted and enthroned by God’s side. Through this saving drama, Christ has subjugated the demon spirits of the air who harass humanity, he has brought the souls of the dead righteous out of Shoel, he has been given kingship over all supernatural and earthly powers, and he has reconciled an estranged universe to God. He has also been given divine titles formerly reserved for God.

Heady stuff. And all within two decades or less of the presumed man’s life, a life which has apparently disappeared from the minds of those early believers in the cosmic Son, since they provide no mention of it, nor make any connection between the two. For all that Paul and others have to say about faith, no one ever raises the need to have faith that Jesus of Nazareth was the Son of God and Messiah. The very equation: "The divine, spiritual Son = Jesus of Nazareth, recently on earth," is universally missing.

Even the death of Christ is presented in mythical terms. Passages like 1 Thessalonians 4:13 ("We believe Jesus died and rose again"), and the apparent designation of scripture as the source of Paul’s doctrine that Christ died for our sins (1 Corinthians 15:3), suggest that Christ’s death was an article of faith, not a remembered historical event. The same is true, of course, for the resurrection. Paul never places Jesus’ death in an historical setting (he never even tells us that Christ was tried), and in 1 Corinthians 2:8 he assigns responsibility for the crucifixion to the "rulers of this age" who unwittingly crucified "the Lord of glory" and thereby ensured their own destined destruction.

While the meaning of the phrase "rulers of this age" has been much debated, weight of opinion4 has come down on the side of the demon powers who were thought to inhabit the lower celestial spheres and were responsible for the evils of the world and its separation from God. This interpretation is supported by references to the demonic powers in relation to Christ’s work in Colossians 2:15 and Ephesians 3:10; and by chapter 9 of the Ascension of Isaiah, which describes the descent of the Son through the heavenly spheres and declares that he shall be hung upon a tree "by the god of that world," meaning Satan and his angels of the firmament. They, too, do not know who he is (9:13,15). [See Supplementary Article No. 3: Who Crucified Jesus?]

2 Timothy 1:9 is another passage which alludes to an upper-world, beyond-time setting for the redeeming act: "God’s grace was given to us in Christ Jesus pro chronon aionion—before the beginning of time..." Knowledge of it has only now been brought to light by the revelation of the savior Jesus Christ (verse 10). The meaning of that Greek phrase is another much-debated item,5 but it would seem to be an attempt to convey that Christ’s redeeming act took place outside the normal boundaries of time and space, in an upper Platonic realm of God.

[For a fuller discussion of this "piece", see Part Two: Who Was Christ Jesus? and Supplementary Articles No. 3: Who Crucified Jesus? and No. 8: Christ as "Man".]

Piece No. 3: A Time of Revelation

How do Paul and other apostles like himself know of their Son and Redeemer? Is it through the words and deeds of Jesus on earth? Through traditions about him going back to those who had witnessed his ministry? No, Paul has learned of the Son through revelation and scripture. "God chose to reveal his Son through me," he says in Galatians 1:16. The writer of Ephesians, in 3:4-5, gives us the main elements of the new revelatory drama: "The mystery about Christ, which in former generations was not revealed to men, is now disclosed to dedicated apostles and prophets through the Spirit." Paul points to scripture (Romans 1:2, 1 Corinthians 15:3-4) as the source of his gospel, his knowledge about Christ and his saving work. It is God, through the Spirit, who has supplied this gospel, God who has appointed apostles like Paul to carry the message. All of it is couched in revelatory language, with words like phaneroo, apokalupto, epiphaneia.

The existence and role of the divine Son has hitherto been unknown. He has been a secret, a "mystery" hidden for long ages with God in heaven, now revealed together with the benefits of his saving act. This is what Paul and the other epistle writers are constantly telling us: in Romans 3:21f, 16:25-27, Colossians 1:26 and 2:2, 1 Peter 1:20. They trace nothing back to a human Jesus and indeed, as in Titus 1:2-3, often leave no room for such a figure in their picture of the beginnings of the Christian movement.

Instead, they speak of Christ as now present on earth (e.g., 1 John 5:20), sent by God as he has also sent the Spirit. (The Spirit and the Son are sometimes linked, as in Romans 8:9, Galatians 4:6, Phil. 1:19.) As the Pauline letters convey through the use of their ubiquitous phrase "in—or through—Christ" (e.g., Romans 6:11, Ephesians 1:4, Titus 3:6), Christ is a spiritual medium through which God is revealing himself and doing his work in the world. He is a mystical force, part of and interacting with his believers, and he is God’s agent of salvation. All this lies plainly on the pages of the New Testament epistles, while beside it stands a void on the Gospel Jesus.

[See Part Two: Who Was Christ Jesus? and Supplementary Article No. 6: The Source of Paul's Gospel.]

Piece No. 4: The Mythological Picture of the Times

When we examine the mythological features supposedly conferred upon an historical Jesus so soon after his passing, we find that they all have their roots in contemporary religious philosophy. The developing concept that an increasingly transcendent God required an intermediary in order to have contact with the base world of matter had led to the invention of secondary divine forces in both Greek and Jewish thinking. For the Greeks, as well as philosophers of Hellenistic Judaism like Philo, the Logos (largely an abstract concept) became the Platonic intermediary who was the image of God, the force which had produced creation, and a continual channel of spiritual communion between Deity and humanity.6 All these properties are present in the early Christian view of the spiritual Christ.

In Jewish thinking, the figure of personified Wisdom was envisioned as an emanation of God, his communicating aspect and one who brought knowledge of him and his will to humanity. She developed her own myths about coming to the world and inviting men and women to learn from her (as in Proverbs, Baruch, the Wisdom of Solomon). She eventually became very Logos-like, described as God’s agent of creation and the divine power that pervades and sustains all things (Wisdom of Solomon 7:22-30). She was God’s throne-partner and his very image.

These features, too, are part of the language about Christ used by Paul and his contemporaries. Christ sits at the right hand of God, it was through him that "all things came to be and we through him," (1 Corinthians 8:6); he too sustains the universe by his word of power (Hebrews 1:3, Colossians 1:15f). Like the Logos and Sophia (Wisdom), only the Son "knows" the Father, and humanity can only know God through the Son.

[See Part Two: Who Was Christ Jesus? and Supplementary Article No. 5: Tracing the Christian Lineage in Alexandria.]

Piece No. 5: Savior Deities in a Layered Universe

The most popular expression of religious faith during the era which saw the rise of Christianity was not the official state religion of "Olympian" gods, but the salvation cults known as the "mystery religions". Each of these had its savior god or goddess, such as Mithras, Dionysos, Attis, Isis, Osiris. Most of these cults possessed myths in which the savior deity had overcome death in some way (not necessarily raised from it), or performed some act whose effects guaranteed for the initiates good fortune in this world and a happy existence in the next. Their rituals included communal sacred meals, often involving such things as bread and wine and bearing strong resemblance to Christian sacramentalism (Paul’s Lord’s Supper myth may well have been influenced by Mithraic counterparts), and the mystical relationships between initiate and deity are very similar to those expounded by Paul in his branch of Christian belief. While Christianity and the pagan cults interacted on one another as time went on, both can be regarded as more or less independent branches of the same broad, ancient-world tree. [For the mysteries, see Part Two: Who Was Christ Jesus? and Supplementary Article No. 6: The Source of Paul's Gospel: Learning of a Sacred Meal, and Response to Miles.]

In the period around the turn of the era, Platonism divided the universe into a timeless, perfect higher realm (containing the "genuine" reality, accessible to the intellect), and an imperfect, transient world of matter as its copy. The mythical activity of the cultic gods was thought to take place in this upper dimension of reality, having effects on humanity below. (Such Platonic-style thinking tended to supplant older views of myth which regarded this activity of gods as having occurred in a primordial, sacred past.) This was combined with other, more popular views which saw the universe as multi-layered, from the world of base matter where humans lived, to the highest level of pure spirit where the ultimate God dwelled. The layers between (usually seven, plus the air or "firmament" between earth and moon) were populated by various sorts of angels, spirits and demons. The latter, responsible for the evils that afflicted mankind and in the Jewish mind associated with Satan, filled the lowest spirit layer and were regarded as part of the realm of "flesh",7 cutting off earth from heaven.

To perform their salvific work, the savior gods descended into the lower reaches of the spiritual world, taking on increasing resemblance to lower and material forms: Attis, for example (so Julian the "Apostate" relates in Orations V), to the level just above the moon; Christ, so Paul indicates in 1 Corinthians 2:8, along with the writer of the Ascension of Isaiah 9, to the sphere of Satan and his powers in the firmament. Here Christ, having assumed the "likeness" of flesh and a man (Ascension 9:13 and Philippians 2:7-8), was crucified. As passages like Ephesians 6:12 indicate, a cosmic battle was going on for control of the world, between the forces of darkness headed by Satan, and the forces of good directed by God. Christ was God’s agent, his Messiah, in this struggle. The crucifixion was regarded as a decisive move in the cosmic battle with the demons, wherein Christ subjected these spirits to himself and restored the unity of the universe (Ephesians 1:10). [See Supplementary Article No. 3: Who Crucified Jesus?]

More sophisticated philosophers like Plutarch and Sallustius regarded the stories of the Greek salvation cults as allegorical interpretations only, "eternal meanings clothed in myth." Sallustius, writing in the 4th century, speaks of the story of Attis as "an eternal cosmic process, not an isolated event of the past" (On Gods and the World, 9). Paul, while he shows no sign of regarding the myth and suffering of Jesus in anything but literal terms, would have been quite capable of placing such redeeming activity in this upper, spiritual realm, and indeed his language shows every sign of such an interpretation.

[See Part Two: Who Was Christ Jesus? and Supplementary Article No. 8: Christ as "Man": section I.]

Piece No. 6: A Single Story of Jesus

The story of Jesus of Nazareth is, for the first hundred years of Christianity, to be found only in the Gospels. Moreover, each of the Gospels is dependent for that story on the first one written, "Mark". That Matthew and Luke are reworkings of Mark with extra, mostly teaching, material added, is now almost universally accepted. Opinion is split as to whether the narrative elements of John are derived from some Synoptic source as well. But since the Fourth Gospel, despite some considerable revamping to fit John’s own theology, gives us no fundamentally different material in its narrative of Jesus’ life from that of the Synoptics, it is likely that it too goes back ultimately to the first Gospel for its picture of the "historical Jesus." (The so-called Discourses and distinctive Johannine Christology may well be the earliest layer of tradition, originally applied to a spiritual Revealer Son, upon which the "historical" Synoptic-derived biography has been overlaid.) We thus have a Christian movement spanning half the empire and a full century of existence which nevertheless has managed to produce only one version of the events that are supposed to lie at its inception.

Modern scholars often refer to the common teaching and anecdotal material extracted from Matthew and Luke, now known by the designation "Q", as a "Gospel", though it is not a narrative work, nor organized according to any other fashion than the traditional sayings collection. But their confident claim that the material of this lost document, or at least the earliest stratum of it, can be traced back to an historical Jesus and thus constitutes an independent witness to him is not warranted, as I will try to demonstrate in Part Three [of this article].

Acts, too, as an historical witness to Jesus or the beginnings of the Christian movement, cannot be relied upon. The more recent tendency is to see Acts as a second century product, probably of Roman provenance, highly tendentious and written for the purpose of creating a picture of Christian origins traceable to a unified body of apostles in Jerusalem who were followers of an historical Jesus. Much of it is sheer fabrication, and highly incompatible with information found in the letters of Paul. There is no attestion for Acts prior to the 170s.

[See Part Three: The Evolution of Jesus of Nazareth.]

Piece No. 7: The Gospels in Limbo

The dating of the Gospels is partly to be determined by their attestion in the wider Christian writings. Here we run into an astonishing state of affairs, for there is no clear sign of them before the middle of the second century. No surviving writer before Justin makes use of narrative documents containing words and deeds of Jesus of Nazareth, and more often than not Justin’s quotations do not fit our canonical texts, indicating that such works were still in the process of development, not to be finalized until some time later.

Earlier allusions to teachings or anecdotes resembling those of the Gospels seem not to be from written works, but probably reflect developing traditions which themselves found their way into the written Gospels.8 And Papias’ reference (around 120-130?, as reported by Eusebius) to documents attributed to "Matthew" and "Mark" cannot be reconciled with the narrative Gospels which now go by those names, names which were still unknown to Justin as belonging to his "memoirs of the Apostles". Moreover, these were documents which Papias himself had not seen,9 but had learned about from another, making the whole report a distant third hand.

Thus, when scholars regularly date the Gospels between 65 and 100, they present us with a scenario in which the story of Jesus’ life as told by the evangelists remains in a limbo and fails to register on the wider Christian consciousness for almost a hundred years after it was first committed to paper. A generally later dating would seem to be required, perhaps with Mark in its initial version coming no earlier than the year 90. (The standard dating based on Mark 13 is not necessarily valid, since apocalyptic expectations continued until at least the end of the century, and Jesus’ suggestion in 13:7 is that some time must pass after the Jewish War before the End-time arrives.)

[See Part Three: The Evolution of Jesus of Nazareth.]

Piece No. 8: The Gospels Not History

When the content of the Gospels is examined, two fundamental characteristics emerge to cast serious doubt on the historicity of their story of Jesus.

One is their incompatible nature. The irreconcilability of such things as the baptism and nativity stories, the finding of the empty tomb and Jesus’ post-resurrection appearances, is, of course, universally recognized, but the myriad other contradictions and disagreements in the accounts of Jesus’ words and deeds are more than simple divergences in eyewitness testimony or imperfections in transmission. Since at least the middle of this century, scholars have recognized that the non-agreement between the evangelists, or between an evangelist and his sources, is editorial, deliberate. That is, these writers were consciously redacting their received material according to their own beliefs and purposes, while many Gospel elements are recognized to be the evangelists’ own creation. It follows that, if even the purported words of the Lord could be arbitrarily changed or invented for tendentious reasons, there could be no thought of preserving "history". These writers obviously looked upon their stories as artificial products, designed for the needs of their own communities. Such insights have led the last two generations of scholars (and more) to label the Gospels "faith documents", not historical accounts.

The second characteristic is the dependence of so many elements of the Jesus story on passages and motifs from the Jewish scriptures. The Passion story is a veritable pastiche of verses from the Psalms, Isaiah and various other prophets. Overall, it represents the new telling of a tale found repeatedly throughout the Hebrew bible and related writings. Scholars call it The Suffering and Vindication of the Innocent Righteous One. The story of Jesus’ fate follows in virtual lockstep this age-old pattern, its details culled from scriptural passages. No history in view here.

This process of mining the scriptures was a reflection of a traditional Jewish practice known as "midrash", in which the writer interpreted and enlarged upon individual or combinations of passages from the bible to draw out new meanings and relevance, to offer a new truth for contemporary times. One midrashic method was to refashion an existing biblical narrative in a new setting. Thus Jesus was portrayed as a new Moses, with features which paralleled the stories of Moses.

John Shelby Spong (in his Liberating the Gospels) regards the Synoptic Gospels as midrashic fiction in virtually every detail, though he believes it was based on an historical man. Spong, building on earlier research by Michael D. Goulder,10 has argued that the Gospel story was designed to provide suitable lectionary material for year-round Christian observances, based on the traditional cycle of Jewish Sabbath and festival themes. This would entirely remove from the Gospels any semblance of history.[See the book review of Spong's Liberating the Gospels.]

[See Part Three: The Evolution of Jesus of Nazareth.]

Piece No. 9: A Diverse Patchwork

If Christianity is to be regarded as a single movement, then it is a wildly schizophrenic one. The variety and scale of response to one man defies explanation. The "cultic" expression, epitomized by Paul, apparently abandoned all interest in the earthly life and identity of Jesus and turned him into a cosmic Christ who created the world and redeemed it by his death and resurrection. Individual communities like those responsible for the Q document and the Gospel of Thomas, ignored that death and resurrection and present a teaching Jesus, a preacher of the coming Kingdom of God. In what is probably the earliest stratum of material in the Gospel of John, Jesus is a type of "descending-ascending" redeemer from heaven who saves by being God’s revealer (though he reveals nothing about him except that Jesus is his Son and representative); later, John equates Jesus with the Greek Logos. In the Epistle to the Hebrews, Jesus is the heavenly High Priest who offers his sacrifice in a heavenly sanctuary, an expression of Alexandrian-style Platonism. In the Didache, Jesus is reduced to a non-suffering intermediary servant/child of God. He is presumed to lie behind the Wisdom-Word-Son mysticism of the Odes of Solomon. In the diverse strands of Gnosticism, Jesus (or Christ) is a mythical part of the heavenly pleroma of Godhead, sometimes a revealer akin to John’s, sometimes surfacing under other names like Derdekeas or the Third Illuminator.11 How many other forms of "Jesus" did not survive in extant documents is impossible to tell, though Paul in his letters hints at divergent groups and apostles all over the place, who "preach another Jesus" so different from his own that he can lay curses upon them and accuse them of being agents of Satan.

Scholars like Burton Mack12 think to find behind the Gospels and other documents all sorts of little groups preserving and formulating this or that type of tradition about Jesus and viewing him in different ways. The Jesus extracted from Q and assigned to a Q community is only the most prominent of these. All this fragmentation of an historical man, the breakup of Jesus into a multitude of component parts, is an unprecedented phenomenon, and not only does no document exist which embodies such a process or even gives a clue as to why it took place, each of these component parts seems blissfully unaware of the others. Paul’s letters give no hint that there were communities centered around the very elements of Jesus’ life and preaching which he had abandoned as of no interest. On the other hand, communities like that of Q seem impervious to the cosmic dimensions which the cultic circles have bestowed upon their preacher of the Kingdom. Only the evangelists (which is to say, the first of them, Mark) thought to bring these disparate elements together. The question is, where did all the various elements come from, and were they associated with a human Jesus in their pre-Gospel stages?

[See Part Three: The Evolution of Jesus of Nazareth, and the book review of Burton Mack's Who Wrote the New Testament?]

Piece No. 10: The Second Century

If the historical Jesus seems unknown to all in the first century but the early evangelists (and, in a different sense, the later redactors of Q), the first stirrings of a "knowledge" of an historical Jesus emerge soon after the second century gets under way. Ignatius in his letters (by tradition written around 107 while on his way to martyrdom in Rome) offers the earliest non-Gospel reference to Jesus as a man born of Mary at the time of Herod and crucified by Pontius Pilate. Shortly after, Tacitus’ reference appears, the first in non-Christian literature identifying Jesus as an historical man who was executed at the time of Pilate. Polycarp (writing about 130?), reflects the same outlook as Ignatius, and the Epistle of Barnabas (c. 120?) seems to regard Jesus as an historical man, but the writer is still dependent on scripture for much of what he assigns to this figure. If Eusebius is to be relied upon, Papias too reflects a belief in an historical Jesus (in Asia Minor), and he witnesses (at second hand) to some circulating collections of sayings and possibly anecdotes that have become associated with this figure.

And yet, there are major Christian writings of the second century which fail to present an historical Jesus. Both the Didache (which may have roots in the late first century) and the monumental Shepherd of Hermas are devoid of any such figure; the latter never utters the name Jesus. Even the New Testament epistles generally dated in the early second century, 2 Peter and the three Pastorals, seem to lack an historical man. (The sole reference to Pilate in the New Testament epistles, 1 Timothy 6:13, has been examined with some suspicion by certain commentators13, since it doesn’t seem to fit the context well. I regard it, along with 1 Thessalonians 2:15-16, as an interpolation.)

Most astonishingly, all the major apologists before the year 180, with the sole exception of Justin (and a minor apologist from Syria, Aristides), fail to include an historical Jesus in their defences of Christianity to the pagans. This includes Tatian in his pre-Diatessaron days. Instead, the apologists bear witness to a Christian movement which is grounded in Platonic philosophy and Hellenistic Judaism, preaching the worship of the monotheistic Jewish God and a Logos-type Son; the latter is a force active in the world who serves as revealer and intermediary between God and humanity. Theophilus of Antioch, Athenagoras of Athens, Tatian in his Apology, Minucius Felix in Rome (or North Africa) offer no beliefs in an historical figure crucified as an atoning act, nor in a resurrection. (Nor do they have anything in common with Paul.) In not one of them does the name Jesus appear, and none speak of an incarnation of their Logos. Theophilus explains the meaning of the name "Christian" as signifying that "we are anointed with the oil of God."

Minucius Felix heaps scorn on any doctrine of a crucified man as divine and redeemer (indicating that he is aware of some who hold to such a thing), while Tatian alludes to "stories" told by both Greeks and Christians, implying that both are of the same nature, mythical tales not to be taken literally. Only Justin has embraced the story and the figure as presented in some early form of written Gospel, but even he, in recounting his conversion experience of a couple of decades earlier (Dialogue with Trypho, 3-8), shows a telltale void about belief in an historical man in the faith movement he joined. Into Trypho’s mouth (8:6) he places the accusation that "you invent a Christ for yourselves."

[See The Second Century Apologists]

 

Part Two
PROBLEM SOLUTIONS TO THE PUZZLE

If these are the salient pieces of the documentary record of the time, how have scholars traditionally tried to put them together? Almost universally, they have taken the figure of Jesus of Nazareth, which is attested to only in Gospels beginning in the late first century, and placed him prior to the earliest records—the letters of Paul and other epistles of the New Testament—which themselves contain no sign of him. To compensate for this absence in the early record, they have extracted elements from the Gospels and attempted to trace roots of these back to the supposed time of Jesus, thinking to uncover words and deeds which can be attributed to him. These attempted excavations will be evaluated later.

But the other anomaly which scholars have had to address is perhaps even more challenging. If Jesus died around 30 CE, and was no more than a charismatic preacher of the Kingdom (not too charismatic, since he sank without a trace in all the non-Christian record of the first century), how are we to explain the manner in which he is presented in the earliest surviving Christian writings which begin no more than two decades after his death, and which would seem to contain older elements reaching back to a time when he had scarcely been laid in his grave?

Scholars have long realized that early Christian writers present us with a thoroughly divine Christ. They acknowledge that Paul, together with the cultic circles he represents, has made a leap so far beyond the human Jesus portrayed in the Gospels that the latter figure has been completely lost sight of. Herman Ridderbos is only one of a multitude of voices expressing the same resounding perplexity:

"No one who examines the Gospels...and then reads the epistles of Paul can escape the impression that he is moving in two entirely different spheres....When Paul writes of Jesus as the Christ, historical and human traits appear to be obscure, and Christ appears to have significance only as a transcendent divine being." (Paul and Jesus, p.3). He goes on to ask: "Jesus was not dead the length of a human lifetime before his stature was not only infinitely increased, but also entirely changed. How did this come about?"

Others, such as Rudolf Bultmann,14 have put the situation in different terms: that the early church almost immediately lost all interest in the human life lived by its Master and placed its entire focus on his nature and role as the Crucified and Risen Lord. Not even the pinnacle of salvation history, the event of the cross, is located upon the hill of Calvary, nor his resurrection placed in the context of an empty tomb outside Jerusalem. Norman Perrin15 has presented a picture of the early church which made no real distinction, he says, between the historical Jesus and the exalted Christ, seeing both figures as continuous. This made no clarification necessary between what Jesus on earth had said and what he continued to say in his new spiritual state (an attempt to explain why nothing of the former actually appears, stated as such, in the record).

In all these scenarios, there are difficulties which commentators have been reluctant to face, difficulties which make many of their assumptions virtually impossible.

Against the Jewish Grain

The first difficulty is that the vast majority of the earliest Christians were, of course, Jews. "God is One," says the most fundamental of Jewish theological tenets. Moreover, the Jewish mind had an obsession against associating anything human with God. He could not be represented by even the suggestion of a human image, and Jews in their thousands had bared their necks before Pilate’s swords simply to protest against the mounting of military standards bearing Caesar’s image within sight of the Temple. The idea that a man was a literal part of God would have been met by any Jew with horror and apoplexy.

And yet we are to believe that Jews were immediately led to elevate Jesus of Nazareth to divine levels unprecedented in the entire history of human religion. We are to believe not only that they identified a crucified criminal with the ancient God of Abraham, but that they went about the empire and practically overnight converted huge numbers of other Jews to the same outrageous—and thoroughly blasphemous—proposition. Within a handful of years of Jesus’ supposed death, we know of Christian communities in many major cities of the empire, all presumably having accepted that a man they had never met, crucified as a political rebel on a hill outside Jerusalem, had risen from the dead and was in fact the pre-existent Son of God, creator, sustainer, and redeemer of the world.

Since many of the Christian communities Paul worked in existed before he got there,

 

 

 

2.TRADUCCIÓ

 

 

El Trencaclosques de Jesús

No Hi Havia Cap Jesús Històric?

pel Comte[1][1] Doherty

 

Les còpies personals d'aquest article es poden fer mentre es conservi identificació d'autors.

Retorn a Pàgina de Casa[2][2]

L'article següent apareixia al Diari de Crítica Més Alta[3][3], Caiguda[4][4] 1997, publicada per l'Institut per a Estudis Crítics Més Alts basats a Dibuixava[5][5] Universitat a Madison, Nova Jersey (vegi Enllaç Recomanat a extrem de Pàgina de Casa). S'escrivia[6][6] a instàncies dels editors, Darrell J. Doughty i Robert M. Price.

*

EL TRENCACLOSQUES DE JESÚS
Peces en un Trencaclosques d'Orígens Cristians[7][7]

pel Comte Doherty

Part Un
PECES AL[8][8] TRENCACLOSQUES

Aquell Jesús era un home que vivia i predicat a Palestine[9][9] durant primers del primer segle, qui causava a un moviment de fe centrat a si que es passaria a convertir en una de les grans religions del món, podria semblar que fos una proposició bastant sincera[10][10]. La idea és en la base de gairebé 2000 anys de creença cristiana i roman el punt de partida per a gairebé tot l'estudi erudit d'orígens cristians. I tanmateix, una suposició atenta tan simple a la prova documental és una tasca extremadament difícil[11][11], un trencaclosques la solució del qual ha demostrat tossudament, perplexingly, elusiu maddeningly.

Si podríem reduir la complexitat de l'evidència a un cert nombre d'elements identificables, incloent-hi l'escena més àmplia dels temps en què sorgia la cristiandat, podríem aconseguir una llista de deu peces de trencaclosques:

Peça Núm. 1: Una Conspiració de Silenci

Al segle de primera part de correspondència cristiana[12][12], incloent-hi cartes atribuïdes a Paul i unes altres epístoles sota noms com Peter, James i John, la història d'Evangeli no es pot trobar. Quan aquests escriptors parlen del seu Crist diví, els ecos de Jesús de Nazareth són virtualment inoïbles, incloent-hi detalls d'una vida i ministeri, les circumstàncies de la seva mort, l'atribució d'alguns ensenyaments a ell. Déu mateix s'identifica sovint com la font d'ètica cristiana. Ningú no parla de miracles realitzats per Jesús, les seves prediccions apocalíptiques, les seves vistes sobre qualsevol dels grans assumptes del temps. El mateix fet que predicava en persona mai no s'esmenta, mai no s'apel·la contra la seva cita d'apòstols[13][13] o la seva directiva per transmetre el missatge a les nacions del món a. Ningú no recorda a la vida de Jesús i ministeri com la gènesi del moviment cristià, o com el punt de pivot d'història de salvació. Els grans caràcters[14][14] de la història de Jesús, Mary la seva mare, Joseph el seu pare, John el seu herald, Judas el seu traïdor, Pilate el seu executioner: cap d'ells no rep una menció a tota la correspondència cristiana del primer segle. Pel que fa a llocs sagrats, no n'hi ha cap per ser trobat, perquè no un escriptor d'epístola solter respira una paraula sobre algun de la carrera dels llocs de Jesús[15][15], ni tan sols Calvary on moria pels pecats del món, o la tomba buida on pujava dels morts per garantir una resurrecció universal.

El clar que l'emplaçament de Crist en temps recents, l'acusació a 1 Thessalonians 2:15-16 que els jueus a Judea havien matat el Senyor Jesús, s'hagi rebutjat com a interpolació per la majoria del liberal scholars,1 d'avui mentre aquest episodi d'Evangeli Paul sembla al·ludir a, les paraules de Jesús sobre el pa i vi al que anomena "el Sopar del Senyor" a 1 Corinthians 11:23f, pot ser interpretat com una escena mítica que Paul es fa que sigui desenvolupat durant revelació percebuda (vegi Peça Núm. 5). Altrament, cap escriptor no-Gospel del primer segle no fa cap declaració de quin connectaria el Fill espiritual diví i Crist tots ells venerar i mirar a per a salvació, amb un home que havia caminat últimament les sorres de Palestine, ensenyada i prophecied i miracles realitzats, un home executat per Pontius Pilate a Good Friday a fora de Jerusalem, per aixecar-se d'una tomba pròxima en matí de diumenge de Pasqua. Aquesta "conspiració de silenci" és tan penetrant com és sorprenent. [Vegi en Part Un: Una Conspiració de Silenci als Articles Principals.]

L'Evangeli Jesús i la seva història falta igualment del disc no cristià del temps. Philo d'Alexandria, l'historiador jueu Justus de Tiberias, Pliny l'Ancià com col·leccionista de fenòmens naturals suposats, primers satirists romans i filòsofs: tot és silenciós. Pliny el Més Jove, a la seva carta a Trajan des de Bithynia c.112, no parla de Crist en termes històrics. El passatge famós de Josephus en Antiguitats 18 és admès ser, mentre roman, una interpolació cristiana, i arguments que una referència original a Jesús qualsevol estava dret allà o es pot destil·lar del present, enfonsar sobre el silenci universal sobre tal referència de part de cristià comentaristes fins al 4t century[16][16].2 Pel que Fa a la referència en Antiguitats 20 a James com "germà de Jesús, aquest anomenava (el) Crist", aquest passatge també óssos les marques de cristià interference[17][17].3 que La frase originalment utilitzada per Josephus pot haver estat la mateixa designació que Paul dóna a James (Galatians 1:19), és a dir "germà del Senyor", que s'hauria referit no a una relació de germans amb Jesús, però a James ' col·locar en la fraternitat de Jerusalem, alguna cosa que àmpliament era sabut probablement. Un copyist cristià podria haver canviat més tard la frase (sota la influència de Matthew 1:16) per deixar-lo més "històric" després que Jesús de Nazareth es desenvolupés. [Per a un examen complet (i parcial repensar) de la pregunta Josephus, vegi Article Suplementari Cap 10: Josephus Unbound: Reobrint la Pregunta Josephus.]

L'historiador romà Tacitus (Annals 15:44), el primer escriptor pagà per parlar de Jesús com a home és crucificat per Pilate[18][18]. Més aviat que la informació que representava que remenava dins d'un arxiu (els romans a penes s'haurien quedat un disc de les crucifixions incomptables al voltant de l'imperi que té al segle[19][19]), això es derivava probablement d'hearsay[20][20] cristià sobre un humà fundador[21][21] del moviment, novament circulant en el Roma del dia de Tacitus (c.115). D'altra banda, hi ha els que qüestionen l'autenticitat d'aquest passatge també. Al voltant del mateix temps, l'informe de Suetonius (Claudius, 25) sobre jueus a Roma que fan campanya sota "Chrestus" en el regnat de Claudius és tan breu i incert, pot no ser sobre Crist i cristians gens[22][22]. En qualsevol cas, no presenciaria a un Jesús històric.

Pel que fa a les referències a Jesús al Talmud jueu: tot i que alguns comentaris s'atribueixen als rabins que florien al voltant de l'extrem del primer segle (de cap manera més primer), no s'escrivien abans del tercer segle, i així són infiables. En qualsevol cas, són tan críptics i de la marca, difícilment es poden identificar amb la xifra de Gospel[23][23].

[Per al testimoni no cristià de Jesús, vegi Postdata als Articles Principals.]

Peça Núm. 2: Un Crist Transcendent i una Equació Desapareguda

Quan els primers escriptors com Paul parlen de "el seu Crist Jesús", fan això en termes exclusivament mitològics. És el Fill diví en el cel, parlant a través d'escriptures, connectades al creient en camins místics. Crist Jesús és la mateixa substància de Godhead, preexistent i la imatge del Pare. A través d'ell Déu efectuava creació, i el seu poder que sosté manté unit l'univers. Crist és també el redeemer còsmic que baixava del cel per sofrir una mort expiatòria (un temps terrenal i lloc mai no es manifesta) i s'exaltava posteriorment i entronitzava al costat del costat de Déu. A través d'aquest drama d'estalvi[24][24], Crist ha subjugat els alcohols[25][25] de dimoni de l'aire que assetjar humanitat, ha portat les ànimes del totalment recte fora de Shoel, se li ha donat kingship per sobre de tots els poders supranaturals i terrenals, i ha conciliat un univers estranged amb Déu. També se li han donat títols divins anteriorment reservats per a Déu.

Matèria embriagadora. I tot dins de dues dècades o menys de la vida de l'home suposat, una vida que ha desaparegut aparentment de les ments d'aquells primers creients en el Fill còsmic, ja que no proporcionen cap menció d'això, ni fan qualsevol connexió entre el dos. Per a tot aquell Paul i han de dir altres sobre fe[26][26], ningú mai no alça la necessitat de tenir fe de la qual Jesús de Nazareth era el Fill Déu i Messiah. La mateixa equació: "El diví, Fill espiritual = Jesús de Nazareth, últimament a terra", està enyorant universalment.

Fins i tot la mort de Crist es presenta en termes mítics. Passatges com 1 Thessalonians 4:13 ("Creiem que Jesús moria i s'aixecava una altra vegada[27][27]"), i la designació aparent[28][28] d'escriptures com la font de la doctrina de Paul aquell Crist morta per als nostres pecats (1 Corinthians 15:3), suggerir que la mort de Crist era un article de fe, no un esdeveniment històric recordat. El mateix és veritable, naturalment, per a la resurrecció. Paul mai no posa la mort de Jesús en una escena històrica (mai ni tan sols no ens diu que Crist es provava), i a 1 Corinthians 2:8 assigna responsabilitat a la crucifixió per als "governants d'aquesta edat" que involuntàriament crucificaven "el Senyor de glòria" i així asseguraven que el seu propi destinava destrucció.

 

Mentre que el significat de la frase "governants d'aquesta edat" s'ha discutit molt, el pes de opinion4 ha criticat el costat dels poders de dimoni que eren pensats habitar les esferes celestes més baixes i eren responsables dels mals del món i la seva separació de Déu. Donen suport a aquesta interpretació les referències als poders demoníacs en relació amb el treball de Crist a Colossians 2:15 i Ephesians les 3:10; i pel capítol 9 de l'Ascensió d'Isaiah, que descriu el descens del Fill a través de les esferes celestials i declara que se'l penjarà a un arbre "pel déu d'aquell món", significant Satan i els seus àngels del firmament. També, no saben qui és (9:13,15). [Vegi Article Suplementari Núm. 3: Qui Crucificava Jesús?]

 

2 Timothy 1:9 és un altre passatge que al·ludeix a un món alt, escena de més enllà hora per a l'acte que redimeix: "La gràcia de Déu se'ns donava en aionion-before prochronon de Jesús de Crist el començament de temps... " El coneixement d'això ha estat descobert només ara per la revelació del salvador Jesus Christ (vers 10). El significat d'aquella frase grega és un altre item,5 molt discutit però semblaria que per ser un intent de transmetre l'acte que redimeix d'aquell Crist tingui lloc a fora dels límits normals de temps i espai, en un regne Platonic alt de Déu.

[Per a una discussió més plena d'aquesta "peça", vegi'n en Part Dos: Qui Era Crist Jesús? i Articles Suplementaris Núm. 3: Qui Crucificava Jesús? i Núm. 8: Crist com "Home".]

Peça Núm. 3: Un Temps de Revelació

Com saben Paul i uns altres apòstols com si mateix del seu Fill i Redeemer? És a través de les paraules i accions de Jesús a terra? A través de tradicions sobre ell que es remunten als que havien presenciat el seu ministeri? No, Paul no s'ha assabentat del Fill durant revelació i escriptures. "Déu decidia revelar el seu Fill a través de mi", diu en Galatians 1:16. L'escriptor d'Ephesians, en les 3:4-5, ens dóna els elements principals del drama de revelatory nou: "El misteri sobre Crist, quin en anteriors generacions no es revelava als homes, es revela ara a apòstols dedicats i profetes a través de l'Alcohol." Paul assenyala a escriptures (Romans 1:2, 1 Corinthians 15:3-4) com la font del seu evangeli, el seu coneixement sobre Crist i el seu treball d'estalvi. És Déu, a través de l'Alcohol, que ha donat aquest evangeli, Déu que ha nomenat apòstols com Paul per portar el missatge. Tot s'expressa en la llengua de revelatory, amb paraules com phaneroo, apokalupto, epiphaneia.

L'existència i paper del Fill diví ha estat fins aquí desconegut. Ha estat un secret, un "misteri" ocult molt de temps envelleix amb Déu en el cel, ara revelat juntament amb els beneficis del seu acte d'estalvi. Això és què ens estan dient constantment Paul i els altres escriptors d'epístola: a romans 3:21f, 16:25-27, Colossians 1:26 i 2:2, 1 Peter 1:20. No remunten res a un humà Jesús i en efecte, com a Titus 1:2-3, sovint no marxen de cap espai per tal xifra en la seva fotografia dels començaments del moviment cristià.

En canvi, parlen de Crist tan ara present a terra[29][29] (p. ex., 1 John 5:20), enviat per Déu com també ha enviat l'Alcohol. (L'Alcohol i el Fill estan connectats a vegades, com en romans 8:9, Galatians 4:6, Phil. les 1:19.) Com les cartes paulines transmeten durant l'ús de la seva frase ubiqua "completament Crist dins o" (p. ex. romans 6:11, Ephesians 1:4, Titus 3:6), Crist és un medi espiritual a través del qual Déu s'està revelant i fa el seu treball al món. És una força mística, part de i interaccionant amb els seus creients, i és l'agent de Déu de salvació. Tot això és clarament a les pàgines de les epístoles de New Testament, mentre al costat d'això parades un buit sobre l'Evangeli Jesús.

[Vegi'N en Part Dos: Qui Era Crist Jesús? i Article Suplementari Núm. 6: La Font del Gospel de Paul.]

Peça Núm. 4: La Fotografia Mitològica dels Temps

 

Quan examinem els trets mitològics suposadament conferits a un Jesús històric així aviat després del seu mort, trobem que tots ells tinguin les seves arrels en la filosofia religiosa contemporània. El concepte que es desenvolupa que un Déu cada vegada més transcendent exigia que un mitjancer per tenir contacte amb el món de base de matèria havia conduït a la invenció de secundari endevinar forces en tant grec com jueu pensar[30][30]. Perquè als grecs, així com als filòsofs de judaisme Hellenistic els agrada[31][31] Philo, el Logos (en gran part un concepte abstracte) convenia al mitjancer Platonic que era la imatge de Déu, la força que havia produït creació, i un canal continu de comunió espiritual entre Divinitat i humanity.6 en el qual Totes aquestes propietats són presents la primera vista cristiana de l'espiritual Crist.

En jueu pensar, la xifra de Saviesa personificada s'imaginava com a emanació de Déu, el seu aspecte que es comunicava i un que donaven coneixement d'ell i la seva voluntat a la humanitat. Desenvolupava els seus propis mites aproximadament venint al món i convidant homes i dones per assabentar-se d'ella (com a Proverbis, Baruch, la Saviesa de Solomon). Finalment es convertia molt agrada Logos, descrit com l'agent de Déu de creació i el poder diví que envaeix i sosté totes les coses (Saviesa de Solomon 7:22-30). Era el soci de trons de Déu i la seva mateixa imatge.

Aquests trets, també, són part de la llengua sobre Crist utilitzada per Paul i els seus contemporanis. Crist seu a la mà correcta de Déu, era a través d'ell que "totes les coses vinguin a ser i nosaltres a través d'ell", (1 Corinthians 8:6); també sosté l'univers prop de la seva paraula de poder (Hebreus 1:3, Colossians 1:15f). Com el Logos i Sophia (Saviesa), només el Fill "sap" que el Pare, i humanitat només puguin conèixer Déu a través del Fill.

[Vegi'N en Part Dos: Qui Era Crist Jesús? i Article Suplementari Núm. 5: Localitzant el Llinatge Cristià a Alexandria.]

Peça Núm. 5: Divinitats de Salvadors en un Univers per Capes

L'expressió més popular de fe religiosa durant l'era quina serra la pujada de cristiandat no era la religió estatal oficial de déus "Olympian", sinó els cultes de salvació coneguts com les "religions de misteri". Cada un d'aquests tenia el seu déu salvador o deessa, com Mithras, Dionysos, Attis, Isis, Osiris. La majoria d'aquests cultes posseïen mites en els quals la divinitat de salvadors havia vençut mort d'alguna manera (no necessàriament alçada d'això), o realitzaven algun acte els efectes del qual garantien per l'inicia bona fortuna en aquest món i una existència feliç en el pròxim. Els seus rituals incloïen àpats sagrats comunals, que sovint implicaven tals coses com pa i vi i que tenien semblança dura amb sacramentalism cristià (El mite de Sopar del Senyor de Paul pot haver estat influït bé per homòlegs Mithraic), i les relacions místiques entre inicien i divinitat són molt similar als explicats per Paul en la seva branca de creença cristiana. Mentre que la cristiandat i els cultes pagans interaccionaven l'un sobre l'altre mentre el temps continuava, els dos es poden considerar com branques més o menys independents del mateix ample, arbre de món antic. [Per als misteris, vegi'n en Part Dos: Qui Era Crist Jesús? i Article Suplementari Núm. 6: La Font del Gospel de Paul: Assabentant-se d'un Àpat Sagrat, i Resposta a Milles.]

En el període al voltant de la volta de l'era, Platonisme dividia l'univers en un regne més alt etern, perfecte (contenint la realitat "genuïna", accessible a l'intel·lecte), i un món imperfecte, transitori de matèria com la seva còpia. Es creia que l'activitat mítica dels déus cultic tenia lloc en aquesta dimensió alta de realitat, tenint efectes sobre humanitat sota. (Tal estil Platònic que pensava tendia a substituir vistes més velles de mite que veia aquesta activitat de déus com haver ocorregut en un passat primordial, sagrat.) Això es combinava amb altre, més vistes populars que veien l'univers com multi per capes, des del món de matèria de base on els humans vivien, fins al nivell més alt d'alcohol pur on el definitiu Déu viscut. Les capes entre (normalment set, més l'aire o "firmament" entre terra i lluna) eren poblats per diverses classes d'àngels, alcohols i dimonis. L'últim, responsable dels mals que afligien humanitat i en la ment jueva associada amb Satan, omplien la capa d'alcohol més baixa i es consideraven com part del regne de "flesh",7 que tallava terra del cel.

Per realitzar el seu treball salvific, els déus de salvadors baixaven al més baix arriba del món espiritual, presa augmentant semblança per abaixar-se i formes materials: Attis, per exemple (així Julian l'"Apòstata" es refereix a Orations V), al nivell just al damunt de la lluna; Crist, així Paul indica a 1 Corinthians 2:8, junt amb l'escriptor de l'Ascensió d'Isaiah 9, a l'esfera de Satan i als seus poders en el firmament. Aquí Crist, que havia assumit la "semblança" de polpa i un home (Ascensió 9:13 i Philippians 2:7-8), es crucificava. Com als passatges els agraden indiquen Ephesians 6:12, una batalla còsmica estava continuant per a control del món, entre les forces de foscor encapçalada per Satan, i les forces de bo dirigit per Déu. Crist era l'agent de Déu, el seu Messiah, en aquesta lluita. La crucifixió es considerava com a moviment decisiu en la batalla còsmica amb els dimonis, on Crist sotmès aquests alcohols a si mateix i restaurava la unió de l'univers (Ephesians 1:10). [Vegi Article Suplementari Núm. 3: Qui Crucificava Jesús?]

A més filòsofs sofisticats els agrada Plutarch i els Sallustius consideraven les històries dels cultes de salvació grecs com interpretacions al·legòriques només, "significats eterns vestits en el mite." Sallustius, que escriu al 4t segle, parla de la història d'Attis com "un procés còsmic etern, no un esdeveniment aïllat del passat" (En Déus i el Món, 9). Paul, mentre que no mostra cap senyal de quant al mite i sofriment de Jesús en res sinó termes literals, hauria estat bastant capaç de posar tal activitat que redimeix en aquest regne alt, espiritual, i en efecte la seva llengua mostra tots els senyals de tal interpretació.

[Vegi'N en Part Dos: Qui Era Crist Jesús? i Article Suplementari Núm. 8: Crist com "Home": secció jo.]

Peça Núm. 6: Una Història Senzilla de Jesús

La història de Jesús de Nazareth és, pel primer cent anys de cristiandat, per ser trobada només als Gospels. A més, cada un dels Evangelis és dependent per a aquella història en el primer escrit, "Marca[32][32]". Que el Matthew i Luke siguin reexplotacions de Marca amb l'extra, principalment ensenyant, se sumava el material, és ara gairebé universalment acceptat[33][33]. L'opinió es parteix pel que fa a si els elements narratius de John s'obtenen d'alguna font Synoptic també. Però ja que el Quart Gospel, malgrat una mica de considerable reorganitzar per encaixar amb la pròpia teologia de John, no ens dóna cap material fonamentalment diferent en la seva narrativa de la vida de Jesús des d'allò del Synoptics, és probable que també es remunti en el fons al primer Gospel per a la seva fotografia de l'"històric Jesús." (Els anomenats Discursos i Johannine Christology distintiu poden ser bé la primera capa de tradició, originalment aplicada a un Revealer Son espiritual, a què la biografia Synoptic derivada "històrica" s'ha cobert.) Així tenim un moviment cristià que abraça la meitat de l'imperi i un ple segle d'existència que no obstant això ha aconseguit produir només una versió dels esdeveniments dels quals se suposa que són en la seva incipiència.

Modern becaris sovint referir-se a l'ensenyament comú i anecdòtic material extret de Matthew i Luke, ara sabut per la designació "Q", com a "Evangeli", encara que no és un treball narratiu, ni organitzat segons qualsevol altra manera que la recollida de dites tradicional. Però la seva declaració segura que el material d'això perdia al document, o com a mínim el primer estrat d'això, pot ser remuntat a un Jesús històric i així constitueix un testimoni independent d'ell és no garantit, com intentaré demostrar en la Part Tres [d'aquest article].

També, com a testimoni històric de Jesús o els començaments del moviment cristià, no es pot confiar en actes. La tendència més recent és veure Actes com segon producte de segle, probablement de provenance romà, altament tendenciós i escrit per tal de crear una fotografia d'orígens cristians localitzable a un cos unificat d'apòstols a Jerusalem que eren seguidors d'un Jesús històric. Molta és fabricació enorme, i altament incompatible amb informació trobada a les cartes de Paul. No hi ha cap attestion per a Actes abans del 170 segon.

[Vegi'N en Part Tres: L'Evolució de Jesús de Nazareth.]

Peça Núm. 7: Els Evangelis en els Llimbs

La datació dels Gospels ha de ser determinada en part pel seu attestion en les escriptures cristianes més àmplies. Aquí correm a un estat sorprenent d'afers, perquè no hi ha cap senyal clar d'ells abans del mig del segon segle. Cap escriptor que sobrevisqui davant de Justin no fa ús de documents narratius que contenen paraules i accions de Jesús de Nazareth, i més aviat sovint les citacions de Justin no encaixen amb els nostres canònics texts, indicant que tals treballs eren quiets en procés de desenvolupament, per no ser enllestit fins a una mica de temps més tard.

 

Les al·lusions anteriors a ensenyaments o les anècdotes que s'assemblen a aquells dels Evangelis semblen que no sigui de treballs escrits, però probablement reflecteixen tradicions que es desenvolupen que ells mateixos trobat de la seva manera al Gospels.8 escrit I la referència de Papias (al voltant de 120-130?, com comunicat per Eusebius) a documents atribuïts a "Matthew" i "Marca" no poden ser conciliats amb els Gospels narratius que ara se'n van per aquells noms, noms que eren encara desconeguts per a Justin com pertànyer a "les seves memòries dels Apòstols". A més, aquests eren documents que Papias mateix no tenia seen,9 sinó havia après aproximadament des d'un altre, fent l'informe sencer una tercera mà distant.

Així, quan becaris regularment cita els Gospels entre 65 i 100, ens atorguen un guió en el qual la història de la vida de Jesús com dita pels evangelistes roman en uns llimbs i fracassa a registrar sobre el coneixement cristià més ampli durant gairebé cent anys després que es cometés primer a paper. Una datació generalment posterior semblaria que s'exigís, potser amb Marca en la seva arribada de versió inicial no anterior que l'any 90. (La datació estàndard basada en la Marca 13 no és necessàriament vàlida, des que les expectatives apocalíptiques continuaven fins que com a mínim l'extrem del segle, i el suggeriment de Jesús en les 13:7 sigui que una mica de temps ha de passar després de la Guerra Jueva abans que el temps Final arribi.)

[Vegi'N en Part Tres: L'Evolució de Jesús de Nazareth.]

Peça Núm. 8: Els Gospels No Història

Quan el contingut dels Evangelis s'examina, dues característiques fonamentals emergeixen per suscitar dubte seriós sobre la historicitat de la seva història de Jesús.

Una és la seva natura incompatible. L'irreconcilability de tals coses com les històries de baptisme i nativitat, el descobriment de la tomba buida i les aparicions postresurrecció de Jesús, universalment es reconeix, naturalment, però les altre contradiccions de miríada i els desacords en els comptes de les paraules de Jesús i accions són més que les divergències simples en testimoni de testimonis oculars o imperfeccions en la transmissió. Des de com a mínim el mig d'aquest segle, els becaris han reconegut que el no-acord entre els evangelistes, o entre un evangelista i les seves fonts, és editorial, deliberat. És a dir, aquests escriptors eren conscientment redacting el seu material rebut segons les seves pròpies creences i propòsits, mentre que es reconeix que molts elements de Gospel són la pròpia creació dels evangelistes. Segueix que, si fins i tot les paraules preteses del Senyor es podrien canviar arbitràriament o inventar-se per raons tendencioses, no hi podria haver cap idea de conservar "història". A aquests escriptors òbviament els semblaven les seves històries com productes artificials, dissenyats per les necessitats de les seves pròpies comunitats. Tals idees han portat les dues últimes generacions de becaris (i més) a etiquetar els Evangelis "documents de fe", comptes no històrics.

La segona característica és la dependència de tants elements de la història de Jesús en passatges i motius des de les escriptures jueves. La història de Passió és un vertader pastiche de versos des dels Salms, Isaiah i diversos altres profetes. Overall, representa la narració nova d'un conte trobada repetidament per tota la bíblia hebraica i explicava escriptures. Els becaris l'anomenen El Sofriment i Vindicació de l'Innocent Recte. La història del destí de Jesús segueix en lockstep virtual aquest dibuix vell d'edat, els seus detalls seleccionaven de passatges bíblics. Cap història a la vista aquí.

Aquest procés de minant les escriptures era un reflex d'una pràctica jueva tradicional sabuda com "mig precipitat", en la qual l'escriptor feia d'intèrpret i detallava individu o combinacions de passatges de la bíblia per treure significats nous i pertinència, per oferir una veritat nova per temps contemporanis. Un mètode midrashic era remodelar una narrativa bíblica existent en una escena nova. Així Jesús es descrivia com a Moses nou, amb trets que eren paral·lels a les històries de Moses.

John Shelby Spong (Alliberant els Gospels) considera els Gospels Synoptic com ficció midrashic en virtualment tots els detalls, encara que creu que es basava en un home històric. Spong, construint sobre investigació anterior per Michael Dia Goulder,10 ha sostingut que la història de Gospel estava dissenyada per proporcionar material de lectionary adequat per observances cristians rodons d'any, basats en el cicle tradicional de Sàbat Jueu i temes de festival. Això trauria totalment dels Gospels qualsevol semblance d'història. [Vegi la ressenya que Spong Alliberi els Gospels.]

[Vegi'N en Part Tres: L'Evolució de Jesús de Nazareth.]

Peça Núm. 9: Un Patchwork Divers

Si la cristiandat s'ha de considerar com a moviment senzill, llavors és un de salvatgement esquizofrènic. La varietat i balança de resposta a un home desafia explicació. L'expressió "cultic", tipificada per Paul, aparentment abandonava tot l'interès en la vida terrenal i identitat de Jesús i el convertia en un Crist còsmic que creava el món i el redimia per la seva mort i resurrecció. Les comunitats individuals com els responsables del document Q i l'Evangeli de Thomas, ignoraven aquella mort i resurrecció i presenten un ensenyament Jesús, un predicador del Regne d'arribada de Déu. En el que és probablement el primer estrat de material en l'Evangeli de John, Jesús és un tipus de "baixant ascendir" sent redeemer del cel que estalvia pel revealer de Déu (encara que no revela res sobre ell excepte que Jesús és el seu Fill i representant); més tard, John equipara Jesús amb el Logos Grec. A l'Epístola als hebreus, Jesús és el Sacerdot Alt celestial que ofereix el seu sacrifici en un santuari celestial, una expressió de Platonisme d'estil Alexandrian. Al Didache, Jesús es redueix a un criat/infantil de mitjancer no-sofriment de Déu. Se suposa que menteix darrere el misticisme Saviesa-Paraula-Fill de les Odes de Solomon. Als fils diversos de Gnosticism, Jesús (o Crist) és una part mítica del pleroma celestial de Godhead, a vegades un revealer semblant a John, a vegades emergint sota uns altres noms com Derdekeas o el Tercer Illuminator.11 Quantes altres formes de "Jesús" no sobrevivien en documents existents és impossible de dir, encara que Paul a les seves cartes insinua grups divergents i apòstols pertot arreu, que "prediquen un altre Jesús" tan diferent del seu propi que pot posar malediccions a ells i acusar-los d'agents que són de Satan.

Becaris com Burton Mack12 pensar trobar darrere els Evangelis i uns altres documents totes les classes de que poc els grups conservin i formular aquest o aquell tipus de tradició sobre Jesús i veure'l de maneres diferents. El Jesús extret de Q i assignat a una comunitat Q és només el més prominent d'aquests. Tota aquesta fragmentació d'un home històric, el desgel de Jesús a una multitud de parts de component, és un fenomen sense precedents, i no solament no fa cap document existir que comprèn tal procés o fins i tot dóna una clau pel que fa a per què agafava lloc, cada un d'aquestes parts de component sembla feliçment inconscient dels altres. Les cartes de Paul no donen cap pista que hi hagi comunitats centrades al voltant dels mateixos elements de la vida de Jesús i que prediquen que no havia abandonat a partir de gens d'interès. D'altra banda, les comunitats com allò de Q semblen insensibles a les dimensions còsmiques que els cercles cultic han atorgat al seu predicador del Regne. Només els evangelistes (que ha de dir, el primer d'ells, Marca) idea per reunir aquests elements dispars. La pregunta és, on venien tots els diversos elements de, i estaven associats amb un humà Jesús als seus escenaris preGospel?

[Vegi'N en Part Tres: L'Evolució de Jesús de Nazareth, i la ressenya de Burton Mack Who Wrote el New Testament?]

Peça Núm. 10: El Segon Segle

Si l'històric Jesús sembla desconegut per a tot al primer segle excepte els primers evangelistes (i, en un sentit diferent, els redactors posteriors de Q), els primers stirrings d'un "coneixement" d'un Jesús històric emergeixen aviat després que el segon segle posi en marxa. Ignatius a les seves cartes (per tradició escrita al voltant de 107 mentre al seu camí a martyrdom a Roma) ofertes la primera referència no-Gospel a Jesús com un home nascut de Mary en el moment d'Herod i crucificat per Pontius Pilate. En breu després de, la referència de Tacitus apareix, el primer en la literatura no cristiana que identifica Jesús com un home històric que s'executava en el moment de Pilate. Polycarp (escrivint sobre 130?), reflecteix la mateixa perspectiva com Ignatius, i l'Epístola de Barnabas (circa. 120?) sembla mirar Jesús com un home històric, però l'escriptor és encara dependent d'escriptures per a molt del que assigna a aquesta xifra. Si s'ha de confiar en Eusebius, If Papias també reflecteix una creença en un Jesús històric (a Asia Minor), i presencia (a segona mà) a algunes recollides que circulen de dites i possiblement les anècdotes que han convingut s'associaven amb aquesta xifra.

I encara, hi ha escriptures cristianes essencials del segon segle que fracassen a presentar un Jesús històric. Ambdós el Didache (que pot tenir arrela a finals del primer segle) i el Pastor monumental d'Hermas són desproveït de qualsevol tal xifra; l'últim mai no pronuncia el nom Jesús. Fins i tot les epístoles de New Testament generalment datades a primers del segon segle, 2 Peter i les tres Pastorals, semblar que li falti un home històric. (L'única referència a Pilate a les epístoles de New Testament, 1 Timothy 6:13, ha estat examinat amb alguna sospita per cert commentators13, ja que no sembla que encaixi el context bé. El considero, junt amb 1 Thessalonians 2:15-16, com a interpolació.)

Més sorprenentment, tots els apologistes essencials abans de l'any 180, amb l'única excepció de Justin (i un apologista menor des de Síria, Aristides), fracassen a incloure un Jesús històric en els seus defenses de cristiandat als pagans. Això inclou Tatian en el seu preDiatessaron dies. En canvi, els apologistes suporten testimoni d'un moviment cristià que es basa en el judaisme de filosofia i Hellenistic Platonic, predicant la veneració del monoteista jueu Déu i un Fill de tipus de Logos; l'última és una força actiu al món que serveix de revealer i mitjancer entre Déu i humanitat. Theophilus d'Antioch, Athenagoras d'Atenes, Tatian en la seva Disculpa, Minucius Felix a Roma (o Àfrica del Nord) no oferir cap creença en una xifra històrica no crucificada com a acte que expia, ni en una resurrecció. (Ni tenen tot en comú amb Paul.) En no un d'ells el nom Jesús apareix, i cap no parlen d'una encarnació del seu Logos. Theophilus explica el significat del nom "Cristià" com indicar que se "'ns ungeixi amb l'oli de Déu."

Les piles Minucius Felix menyspreen sobre qualsevol doctrina d'un home crucificat com diví i redeemer (indicant que sigui conscient d'alguns que tenen a tal cosa), mentre que Tatian al·ludeix a "històries" dites tant per grecs com per cristians, implicar que els dos són de la mateixa natura, contes mítics per no ser presos literalment. Només Justin ha abraçat la història i la xifra com presentada en una mica de primera forma de Gospel escrit, però fins i tot ell, explicant la seva experiència de conversió d'un parell de dècades més d'hora (Dialogui amb Trypho, 3-8), mostra un revelador buit sobre creença en un home històric en el moviment de fe que unia. A la boca de Trypho (8:6) posa l'acusació que "inventin un Crist per a si mateixos."

[Vegi Els Segons Apologistes de Segle]

Tinguin Dos Anys
SOLUCIONS DE PROBLEMA AL TRENCACLOSQUES

Si aquestes són les peces principals del disc documental del temps, com tradicionalment han intentat els becaris muntar-los? Gairebé universalment, han pres la xifra de Jesús de Nazareth, que es testifica a només a Gospels començant a finals del primer segle, i l'han col·locat abans de les primeres cartes discs el de Paul i altre epístoles del Nou Testament-which ells mateixos no contenen cap senyal d'ell. Per compensar aquesta absència al primer disc, han extret elements dels Gospels i han intentat remuntar arrels d'aquests al suposat temps de Jesús, pensant descobrir paraules i accions que se li poden atribuir. Aquestes excavacions intentades s'avaluaran més tard.

Però l'altra anomalia que els becaris han hagut d'encarar és potser fins i tot més challenging. Si Jesús moria al voltant de 30 CE, i no era més que un predicador carismàtic del Regne (no massa carismàtic, des que s'enfonsava sense una traça a tot el disc no cristià del primer segle), com són nosaltres explicar la conducta en el qual se'l presenta en les primeres escriptures cristianes que sobreviuen que no comencen més que dues dècades després de la seva mort, i que semblaria que contingués elements més vells que arribaven altra vegada a un temps quan difícilment havia posat a la seva tomba?

Els becaris s'han adonat molt de temps que els primers escriptors cristians ens atorguen un Crist minuciosament diví. Admeten que Paul, juntament amb els cercles cultic que representa, ha fet un salt per ara més enllà de l'humà Jesús descrit als Gospels que s'ha perdut completament l'última xifra vista de. Herman Ridderbos és només un d'una multitud de veus que expressen la mateixa perplexitat ressonant:

"Ningú que examini el Gospels...and llavors no llegeix que les epístoles de Paul puguin evitar la impressió que s'estigui traslladant en dos spheres....When totalment diferent com el qual Paul escriu de Jesús el Crist, els trets històrics i humans semblen ser obscur, i Crist sembla tenir importància només com un transcendent endevinar sent." (Paul i Jesús, p.3). Passa a preguntar: "Jesús no era mort la llargada d'una vida humana abans de la seva estatura era infinitament no solament augmentat, sinó també totalment canviat. Com succeïa això"?

Altres, com Rudolf Bultmann,14 haver posat la situació en termes diferents: que la primera església gairebé immediatament perdia tot l'interès en la vida humana viscuda pel seu Mestre i posada el seu focus sencer sobre la seva natura i paper com el Senyor Crucificat i Aixecat. Ni tan sols el pinacle d'història de salvació, l'esdeveniment de la creu, està situat al turó de Calvary, ni la seva resurrecció posat en el context d'una tomba buida a fora de Jerusalem. Perrin15 normand ha presentat una fotografia de la primera església que no feta cap distinció genuïna a ell, diu, entre l'històric Jesús i l'exaltat Crist, veient les dues xifres com continu. Això no feia necessari cap aclariment entre el que Jesús a terra havia dit i el que continuava dient en el seu estat espiritual nou (un intent d'explicar per què res de l'anterior de fet no apareix, manifestava com a tal, al disc).

En tots aquests guions, hi ha dificultats amb què els comentaristes han estat reticents d'encarar-se, dificultats que fan virtualment impossibles moltes de les seves suposicions.

Contra la Fibra Jueva

La primera dificultat és que la majoria vasta dels primers cristians eren, naturalment, jueus. "Déu és Un", diu el més fonamental de principis teològics jueus. A més, la ment jueva tenia una obsessió en contra d'associar-ne tot d'humà amb Déu. No podria ser representat per ni tan sols el suggeriment d'una imatge humana, i els jueus en els seus milers havien despullat els seus colls davant de les espases de Pilate per simplement protestar contra el muntatge de la imatge del coixinet estàndard militar Caesar a la vista del Temple. La idea que un home era un literal en part de Déu hauria estat trobada per qualsevol jueu amb horror i apoplexia.

I tanmateix hem de creure que els jueus es portaven immediatament a ascendir Jesús de Nazareth per endevinar nivells sense precedents en la història sencera de religió humana. Hem de creure no només que identificaven un criminal crucificat amb l'antic Déu d'Abraham, però que es tornaven sobre l'imperi i pràcticament a la nit convertits nombres enormes d'uns altres jueus al mateix escandalós i minuciosament proposició blasfema. Dins d'un grapat d'anys de la suposada mort de Jesús, sabem de comunitats cristianes a moltes ciutats essencials de l'imperi, completament presumiblement havent acceptat que un home que mai no havien conegut, crucificava com a rebel polític en un turó a fora de Jerusalem, s'havia aixecat dels morts i eren de fet el Fill preexistent de Déu, creador, sustainer, i redeemer del món.

Des que moltes de les comunitats cristianes Paul introduïdes existien abans que aconseguís allà, i ja que les cartes de

 

 

 



[1][1] L’autor es diu Earl Doherty; ha confòs Earl, nom propi, amb el nom comú earl=comte

[2][2] Hauria hagut de dir pàgina principal

[3][3] ha traduït el títol de la revista

[4][4] en anglès, fall tant pot voler dir caiguda com tardor

[5][5] es tracta de la Universitat Drew

[6][6] error sintàntic: fou escrit a instàncies dels editors

[7][7] no és que el trencaclosques sigui d’origen cristià, és que l’origen del cristianisme és un trencaclosques

[8][8] peces del

[9][9] Per què no ha traduït Palestine/Palestina? Aquest nom propi no és pas de persona sinó geogràfic

[10][10] aquest paràgraf no té sentit; la traducció hauria hagut de ser Que Jesús era un home (...) podria semblar una afirmació bastant segura; segura i no pas sincera

[11][11] un altre paràgraf sense sentit

[12][12] En la documentació cristiana de la primera part del segle I

[13][13] traducció absurda, no s’apel·la contra el nomenament d’apòstols per Jesús, sinó que no es menciona aquest fet.

[14][14] personatges

[15][15] ni un sol dels escriptors d’epístoles diu res de cap dels llocs de la vida de Jesús

[16][16] paràgraf sense sentit

[17][17] també mostra marques d’interpol·lació cristiana

[18][18] qui és crucificat per Pilat, Jesús o Tàcit?

[19][19] Difícilment, els romans haurien dut un registre de les incomptables crucifixions executades a tot arreu de l’Imperi un segle enrera

[20][20] què és un hearsay?

[21][21] Un fundador humà

[22][22] sense sentit

[23][23] amb el personatge [Jesús] de l’Evangeli

[24][24] drama de salvació

[25][25] els esperits dels dimonis

[26][26] frase absurda

[27][27] Jesús va morir i s’alçà de nou. La versió del text traduït fa riure

[28][28] mala traducció  apparent=obvi

[29][29] parlen de Crist com a ara present a la Terra

[30][30] no té sentit

[31][31] com ara; like tant és com com agradar

[32][32] Ha traduït Mark per Marca en comptes de per Marc

[33][33] que potser en català té algun significat aquesta frase?